ANA LLUCH A L’AULA MAGNA
Dimarts passat la doctora Ana Lluch fou rebuda com a nova acadèmica de la Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana en un acte molt solemne i emotiu que es va celebrar a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina de València.
La professora Ana Lluch, oncòloga, dirigeix el servei d’Oncologia Mèdica i Hematologia de l’Hospital Clínic Universitari, un dels centres europeus pioners en la investigació i el tractament dels malalts de càncer, especialment del càncer de mama. Si algú de vostès, malauradament, han viscut de prop (en la família o en gent pròxima) la situació d’aquesta malaltia i han tingut la sort de posar-se en les mans de la doctora Lluch o en les del seu equip assistencial, deu conéixer, perfectament, la sensació de seguretat i de resguard que emana de la seua presencia, el bàlsam de confiança que dóna la seua veu i la injecció d’esperança que dóna el seu optimisme mesurat. Perquè la doctora Ana Lluch no sols destaca en el món de la ciència pel seu alt nivell científic sinó que, a més a més, ho fa en el món de les relacions personals per la seua extraordinària qualitat humana. Aquells de vostès que no la coneguen personalment, deuen saber de la seua existència perquè en els darrers anys el seu nom està sovint en els mitjans de comunicació que comuniquen els premis que rep pel seu treball assistencial i investigador. En algun d’aquests mitjans s’ha descrit Ana Lluch com la cara amable del càncer de mama al nostre país.
L’Aula Magna de la Facultat de Medicina de Valencia impressiona, és majestuosa. L’acte fou solemne amb un protocol regi. En la taula presidencial les autoritats acadèmiques i científiques, encapçalades pel rector de la Universitat de Valencia, el professor Esteban Morcillo, i el president de la Reial Acadèmia de Medicina, el professor Antonio Llombart Bosch. Els acadèmics numeraris, abillats de jaqué seien a les dues primeres files de la gran sala. Els dos últims incorporats anaren a buscar la doctora Lluch al vestíbul i l’escortaren en la seua entrada a l’aula magna, plena de gom a gom, on els assistents, drets, la rebérem amb l’aplaudiment més fort que vostés es puguen imaginar i que no hi havia manera d’acabar. L’aula estava ocupada per un públic heterogeni provinent de la Universitat, de la Facultat de Medicina, dels hospitals valencians, d’estudiants, premsa i sé que també d’algunes de les seues pacients. Fou un dels moments d’emoció, dels qui t’enterboleixen la vista i dels qui et marquen per sempre. Una mostra d’homenatge i agraïment a una gran dona a l’aula magna, el temple de la Cultura, la catedral del coneixement com la definia Miguel de Unamuno.
La meua relació amb la professora Lluch data de més de trenta anys. Ha sigut en aquest temps l’oncòloga que ha tractac totes les pacients que jo havia operat, prèviament, d’un càncer de mama. Jo feia el diagnòstic i la cirurgia (el primer pas del tractament) i després ella dirigia i administrava l’anomenat tractament adjuvant (quimioteràpia, hormonoteràpia i radioteràpia), i arribàvem fins on podíem, ja que aquells primers anys quasi sempre començaven tard els tractaments perquè les dones venien tard a consultar-nos, amb tumors molt avançats. Aleshores els dos venim del temps de la foscor i les tenebres en el diagnòstic i del terror en el tractament dels càncers de mama. Eren temps de diagnòstic amb les mans (perquè encara no existia la mamografia o l’ecografia), eren els anys de les cirurgies mutilants, de les radioteràpies de napalm i de les quimioteràpies de nàusea i agonies, però afortunadament, gràcies a la labor de persones com la doctora Lluch en el territori de la investigació clínica i traslacional els especialistes clínics poder fer una labor assistencial —que als pioners ens pareix increïble—, que ens permet afirmar, amb rotunditat, que hui podem curar el càncer de mama. Amb intervencions quirúrgiques mínimes, amb radioteràpies quasi gens invasives i amb tractaments quimioteràpics i hormonoteràpies més efectius i menys agressius. La doctora Lluch, en el seu discurs, ens deia que la identificació dels nous biomarcadors tumorals permet tenir hui a l’abast més de huit-cents nous medicaments que podran ser emprats en el tractament específic de determinats tipus de càncer de mama. Un tractament “a la carta” per a cadascuna de les pacients. Un futur esperançador!
La meua relació amb l’Aula Magna data de l’octubre del 68. Fou el dia que vaig seure per primera vegada en ella per assistir a la primera de les classes de la carrera. En aquell moment em vaig adonar que no m’havia equivocat en la meua decisió d’estudiar Medicina. A l’Aula Magna rebérem moltes de les classes dels sis anys de carrera i en ella férem quasi tots els exàmens. A l’Aula Magna es feren les grans assemblees de protesta als darrers anys de la dictadura franquista. Una nit, per a recaptar fons pel viatge final de carrera, convidarem el periodista José Maria Garcia, i en tinguérem prou per anar a Moscou. Quan va acabar l’última de les classes férem en ella una festa prou burra a la qual convidàrem professors, on els imitarem i riguérem prou, ells els primers. Ja com a cirurgia especialista en patologia mamaria, vaig tornar a l’Aula Magna, per a impartir una conferencia en el curs d’unes jornades sobre càncer de mama i vaig compartir faristol amb el meu mestre, el professor Carlos Carbonell Antolí i serà un dels records més importants de tota la meua activitat professional. Deu fer uns vint-i-cinc anys. No hi havia tornat més.
Dimarts passat vaig estar una altra vegada allí. Als seients, quasi cap dels meus professors, tants d’ells ja desapareguts i molts del meus condeixebles i col·legues que feia tant de temps que no veia. Vaig tindre dificultats per a reconéixer a alguns d’ells, els quals vaig trobar molt majors. En tornar a Gandia, al cotxe, vaig repassar mentalment quasi quaranta anys de professió i en algun moment sé que vaig somriure, quan vaig dir sense paraules que havia valgut la pena i que, efectivament, no m’havia equivocat aquell primer dia que vaig anar a la facultat i vaig seure, per primera vegada, a l’Aula Magna.
Pasqual Molina 