PASQUA A LA DROVA
La primera vegada que vaig pujar a la casa que té el meu amic Pere “Kubala” a la Drova, m’hi portà mon pare amb la Vespa. Era estiu, a finals del cinquanta i, aleshores, la carretera de Barx estava per asfaltar i plena de clots. Hi arribarem plens de pols i masegats. La casa em va impressionar, enclavada al bell mig d’una pinada (de segur que centenària), era d’una sola planta i hi accedies, a traves d’una marquesina, a un saló enorme, quadrangular, amb una llar oberta al fons i tota la part dreta ocupada per un gran finestral de fusta i vidre que deixava passar, aquell dia, una llum especial, i a traves del qual en altres ocasions he vist ennuvolar-se de boira la pinada o caure, indolentment, la pluja o la neu. Vaig passar-hi una setmana, que sempre recordaré, en la qual els pares de Pere, foren molt amables amb mi. En els hiverns següents hi pujàrem alguns diumenges, en el cotxe de son pare, a passar el dia. Quan el duo que formaven esdevingué colla, els amics també hi començaren a pujar-hi sovint. L’hospitalitat dels pares cap a nosaltres tingué sempre tarannà familiar. A la mare, Amparo, li encantava que anàrem allí i ens tractava —ho va fer sempre—, com si fórem uns fills més. Nosaltres també l’estimàvem molt i ens dirigíem a ella com l’“Ita”, que era el diminutiu amb el qual els seus tres fills la cridaven. La casa de la Drova ha sigut testimoni de tot tipus d’esdeveniments, reunions i celebracions, però les de la Pasqua han sigut especials. Tots els anys! Tota la vida!
Les primeres pasqües foren les de les colles adolescents, les del “pick-up” i discs de vinil; les dels pantalons vaquers, camises de quadros i bruses de popelín, les del mocador al coll i les sabatilles de lona. Les dels berenars que portaven les xiques i la beguda que pagàvem els xics. Les del cabasset (que preparaven les mares), amb entrepans de carn amb tomaca i “pepitos” de vedella, la llonganissa, les fulles d’enciam i la mona amb un ou dur i una poca de sal embolicada en un tros de paper d’estrassa, per a menjar-te’l després d’haver-lo esclafat al front del xic o la xica que t’agradava… Declaracions d’amor troglodites esclafant un ou dur en el front de la persona desitjada! Les pasqües de les parelles que s’endevinaven abans del ball i de les que es confirmaven després de ballar. Les pasqües de quan els cors pareixen desbocar-se dins dels pits quan, a la llum de les bombetes fosques, mans es posaven en cintures tendres i veus mussitaven cançons d’Adamo a cau d’orella; les pasqües de les promeses d’amor etern que duraven fins a l’estiu, quan arribaven les franceses!
Anys després, hi hagué pasqües de parelles consolidades, que aproparen a la casa de la Drova noves persones que engrossiren la colla dels amics de tota la vida. Pasqües de finals de carreres universitàries i d’inicis de projectes vitals; pasqües de compartir il·lusions de futur; pasqües de casats i de fadrins que anaven a casar-se; pasqües de les primeres amigues embarassades i de contar el temps que faltava perquè nasqueren els fills; la del comboi de triar noms que els posarien. Pasqües de berenars que encara preparaven les mares. Les pasqües en les quals Pere i la seua dona Lola, recolliren l’estendard de l’hospitalitat que et fa sentir com en casa i que no ha deixat d’onejar mai.
Passà el temps i la pinada de la casa s’omplia en Pasqua dels xiquets que anàrem tenint i els seus jocs i rialles curullaren d’alegria i de festa l’aire pur de la Drova. Els amics de la colla, homes i dones, érem ja persones majors amb deures i responsabilitats que ens contàvem i de les quals compartíem èxits i fracassos. Aperitius de confidències i d’anhels de futur asseguts a la taula de la marquesina. Aleshores ja passaven tot el dia i cadascun portava el dinar. Lola feia una paella tots els anys el segon dia de Pasqua. Les mares portaven el berenar per els seus xiquets que quasi sempre costaven d’empapussar. De les mones no feien ni cas, tan menjaven l’ou que duien de xocolata. Els berenars dels majors, preparat ja per les dones, tenien un cert aire de nostàlgia (cabasset, entrepans, “pepitos”, llonganissa i mones amb ous durs que esclafaves, per fer riure, en el primer que tenies al costat). De tant en tant, algú engegava la cadena de música i acomboiava a ballar aquelles cançons adolescents i en començar, algun xiquet es posava enmig de la parella demanant fer les seues necessitats.
Passà la vida, creixeren els xiquets i ens férem majors. Nosaltres i nostres coses ja no tenien tanta importància. Vivíem gran part de la nostra vida a traves de la dels nostres fills, el futur dels quals ens il·lusionava i preocupava. Allí ens repartiren targetes d’invitació a de bodes que anaven a celebrar-se. Les converses en la marquesina giràvem vagament sobre els treballs, els negocis o les obligacions. De tant en tant, els homes compartíem confidències sobre les medicacions que preníem, amb llenguatge emprenyat, i les dones parlaven de les xiques amb les quals els seus fills anaven a casar-se, amb llenguatge de sogra alerta. Els aperitius a la marquesina eren pantagruèlics. Pere s’afanava en que tots estiguérem servits, Lola s’afanyava en la paella, els altres dies cadascun matrimoni portava el seu dinar que es deixava al bell mig de la taula comunitària per a gaudi general. Sobretaules farcides de panous, reganyades, bescuits i tortades. Cap mona amb ou dur. Llargues vesprades d’alguns jugant a cartes, d’altres passejant o de divagar sobre tot tipus de divagacions. No es berenava —impossible poder-ho fer, però els dies s’allargaven amb sopars als quals no he assistit mai en benefici del meu benefici vital.
Hui estarem de nou allí dalt. Tots, perquè, afortunadament, la vida ha respectat nostres vides encara que alguns han conegut “ucis” i quiròfans. I contarem, de nou, quans nets tenim més i escoltarem els seus noms que demà ens serà difícil recordar. En els darrers anys s’han incorporat noves persones a la colla de la mà d’alguns de nosaltres. Sàvia nova. Imperdonablement menjarem més que pertoca. I parlarem i divagarem, i ens mirarem als ulls que han vist passar nostres històries compartides i escriurem noves pàgines costumistes de les pasqües de la Drova desitjant que no siguen les últimes.
Pasqual Molina 