HACKERS
En el món de l’informàtica, un “hacker” és una persona que entra de forma no autoritzada en els ordenadors particulars dels altres amb intencions diverses: per gust de poder –ho fer, amb motiu de fer una protesta o amb interès de lucre. Es tracta de persones expertes, professionals —o simples apassionats d’una tecnologia que dominen—, que posen els seus coneixements a l’abast de les seues bones o males intencions. D’aquestes últimes s’aprofiten els pirates informàtics (no necessariament experts tecnològics), l’interés dels quals es centra en la copia i distribució il·legal de la informació, dels productes i dels coneixements obtinguts d’aquesta activitat delictiva contra la protecció de les dades personals.
Els qui ens movem, diàriament, pels territoris de l’ofimàtica, rebem a sovint missatges de la gent dels nostre entorn que ens alerta que, si ens arriba un correu, amb tal qüestió o tal altra, no contestem, perquè es tracta d’un intent d’atac a la privacitat del nostre ordenador i si ho férem l’autor del correu tindria accés lliure a totes les nostres intimitats. Contínuament rebem avisos de les entitats bancàries i de la mateixa policia perquè no proporcionem, en cap concepte, les nostres dades personals ni bancàries a ningú que ens les sol·licite a traves dels ordinadors, mòbils i, menys encara, mitjançant les xarxes socials. En cap concepte. És clar que els pirates estudien la manera d’agafar els usuaris desprevinguts o d’interessar-los amb propostes que mouen la cobdícia o la tafaneria. Aquestes propostes van dirigides, en general, a tot tipus d’usuaris. Freqüentment ens lliuren correus electrònics en els quals ens comuniquen l’extraordinària sort que hem tingut perquè ens ha tocat un premi o regal, la importància del qual, de vegades, és tan gran com la cobejança o imbecil·litat del qui contesta immediatament acceptant-lo. La curiositat és altra de les maneres d’accedir-hi. La simple curiositat o la curiositat malsana. Fa us dies vaig veure una pel·lícula, la qual em va provocar un gran desassossec: un desequilibrat raptava les seus víctimes i les col·locava davant d’una càmera de televisió, connectada a Internet, i les sotmetia a un dispositiu de tortura, la intensitat de la qual augmentava a mesura que els internautes es connectaven amb eixe “programa”, a pesar dels angoixants missatges de la policia perquè no ho feren. Les víctimes morien enmig de dolors horribles mentre es veia com el marcador de les visites a l’escena augmentaven milionàriament a mesura que passaven els minuts. La curiositat morbosa dels “voyeurs” superava l’angoixa dels missatges policials, perquè els internautes pensaven que un més mirant quin mal podia afegir! També, aquests últims dies, amb el motiu de la desaparició, sense deixar rastre, de l’avió de la companyia Malaysia Airelines han aparegut atacs miserables dels “hackers” de la pitjor espècie, els quals afirmaven que si s’executava la clau que es donava o el simple “fes clic ací”, es podria accedir a les noticies sobre els viatgers desapareguts i sobre notícies de la tragèdia que encara no s’havien fet publiques. Inqualificable!
Aquesta setmana he escoltat una nova forma d’atac dels “hackers”. Ho fan al territori íntim de les persones, aquell que afecta els seus sentiments i afectivitat. La víctima rep en el seu ordenador un correu amb el qual se li denuncia la infidelitat de la seua parella i que si vol veure les proves que ho demostren ha de polsar una determinada tecla o funció de l’ordenador. Quan ho fa cau en la trampa i, en adonar-se’n, la barreja de sentiments de ràbia, vergonya i culpabilitat i, sobretot, d’engany se la poden vostés imaginar.
Jo considere que aquest atac és especialment menyspreable. En escoltar la noticia, per la radio, de bon mati, vaig pensar que aquest tipus d’assalt havia de necessitar d’una tria prèvia de les víctimes, que no serien missatges lliurats d’una manera general (com el de que t’ha tocat un premi o regal), i que haurien de fer una selecció dels que es consideraren “grups de risc”, que jo, en una primera impressió, pensava podrien trobar-se en aquelles parelles que, amb el pas dels anys i la pèrdua de la connexió emocional, física, mental i espiritual les podia abocar a la infidelitat. Però en decidir que aquest seria el tema de l’article dominical, al voler localitzar i confirmar la noticia (escoltada en la dutxa), quan he entrat en la xarxa amb les paraules clau: “infidelitat”, “parella”, i sobretot, “engany”, davant la meua sorpresa, han aparegut milers d’articles, d’arxius, on es tracta el tema de la deslleialtat , amb tot tipus de situacions, llocs, edats i justificació de les causes. Fins i tot he llegit que el genetista Hasse Walum, del prestigiós Institut Karolinska d’Estocolm afirmava, el 2008, que la tendència a la infidelitat és genètica, ja que quan existeixen variacions en la vasopresina (nomenada l’hormona “del compromís”), hi hauria una alta probabilitat de tenir problemes amb la parella o una tendència a ser infidel. Bocabadat m’he quedat de llegir tants consells o signals per agafar “in fraganti” la infidelitat de la parella. Bocabadat!
Milers de pirates informàtics actuen diàriament en el món amb propostes cada vegada més sibil·lines i rebutjables. Ma mare, en un altre temps, haguera dit: “Quanta faena fa alguna gent per a viure sense treballar!” i jo els dic ara: “Gentola indesitjable, bucaners del morbo, de l’angúnia i de la gelosia… Tan de bo que passeu penúries perquè ningú mai conteste vostra crida enganyosa”.
Pasqual Molina 