GABO I BALE
Gabriel Garcia Marquez “Gabo”, es va morir fa uns dies. La noticia agafà el món de la premsa en plena voràgine informativa del que passava l’endemà del partit de la Copa del Rei que guanyaren els madrilenys amb el gol més car de la història del futbol. La noticia, a més a més, aparegué enmig la indolència periodística general que domina en la Setmana Santa, durant la qual, inclús algun dia —ací, Divendres Sant—, ni tan sols hi ha diaris. La noticia també va sorprendre perquè, a pesar de l’elevada edat de l’escriptor i que alguna noticia sobre el seu delicat estat de salut s’havia filtrat (havia ingressat en un hospital a finals de març i l’havien traslladat a sa casa dies després), l’hermetisme familiar sobre la seua situació clínica, va fer que la seua mort agafara a tots desprevinguts. Però la reacció no es va fer esperar i, aleshores, centenars de pàgines de premsa i molt de temps dels espais radiofònics i dels televisius han fet retornar a la primera plana de l’actualitat la trajectòria literària d’un genial escriptor i la vida d’un home especial. Han estat dies de recordar i de repensar obra i personatge. Dies de reviure’ls. Tot, enmig dels aclaparadors relats de l’epopeia del gol de Gareth Bale, la gesta del qual ja esborrona la mítica galopada, per la mateixa banda, de l’històric Paco Gento, l’imatge de la qual el NO-DO ens l’ha repetia reiteradament, cada vegada que calia insistir que el Reial Madrid era el club de futbol més gran del món i de la història.
Quan aparegué “Cien años de soledad” jo estudiava el primer any de carrera. El llibre causà un impacte gran dintre del món universitari. Tothom en parlava com l’obra extraordinària que era. Tothom admetia ja la importància que començava a tindre la literatura hispanoamericana i la rellevància que tenien, aleshores, els seus autors. Els precursors i els emergents: Juan Carlos Onetti, Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Julio Cortazar, Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes, ect., eren noms que ja estaven en boca de tothom. Jo, en aquell temps, era un mal lector, un devorador impulsiu de línees de llibres, alguns dels quals podia llegir, sencers, d’una sola tirada. Vaig llegir “Cien años de Soledad” amb dificultat i fàstic, havent de recòrrer, contínuament, al desplegable, que hi havia en una de les guardes amb l’arbre genealògic de recollia tots els personatges de la novel·la, amb el seu nom i amb la relació que existia entre ells, la qual cosa em tenia boig. En acabar de llegir el llibre vaig tenir l impressió d’haver-me tret un pes de damunt. Però sempre he considerat Gabo com el gran contador d’històries que era, he admès i compartit tota la consideració literària mundial de la qual ha gaudit, em vaig enorgullir de la concessió que li feren del premi Nobel el 1982, i sempre he llegit o escoltat amb interes tot el que s’escrivia o es deia sobre ell. Quan el 2002 va escriure la seua obra autobiogràfica “Vivir para contarla” jo vaig adquirir el llibre i el vaig llegir amb delectació durant llargues vesprades a la Marjal a pesar de la incomoditat que suposava el volum i el pes del llibre. En ell Gabo contava com hagué d’interrompre unes vacances familiars per a començar a escriure “Cien años de soledad” i les dificultats de salut que va tindre mentre l’escrivia, amb les dues aixelles plenes de vèrtoles inflamades. I em van entrar ganes de tornar a llegir-lo.
Vaig adquirir, el mateix 2002, una reedició de “Cien años de soledad”, en la qual Jacques Joset feia un estudi introductori de la novel·la basat en una àmplia bibliografia que havia consultat: 52 llibres, 21 recopilacions crítiques i 148 articles —una part, tan sols, de totes les obres publicades sobre aquesta novel·la universal. Joset, a més a més, assenyalava en 1.025 citacions a peu de pàgina les interpretacions que, aquestos autors consultats, havien fet sobre el que l’escriptor colombià havia volgut dir en les diferents escenes del relat. 1.025 explicacions personals sobre la trama escrita per una altra persona! Centenars de llibres, tesis, assajos i articles sobre un llibre aliè!
Gabriel García Márquez, en la introducció de “Vivir per a contar-la” confessava la perplexitat que li causava tant de comentari diferent sobre una obra amb la qual ell, quan la va escriure, tan sols volia fer l’ullet a uns amics. Milers d’autors estaven dogmatitzant i pontificant per tot arreu del món sobre les seues intencions, i ell tan sols havia volgut fer l’ullet a uns amics! Rés més que això!
En l’esdevenir de la vida quotidiana passen coses tots els dies. L’àmbit les fa universals o pròximes. Els mitjans de comunicació s’encarreguen de fer-nos-les arribar com noticies. Unes arriben interessades des de capçaleres, antenes i emissores que les ageganten o empetiteixen maquiavèl·licament. D’altres arriben acolorides segons el filtre polític, econòmic o social. Cadascun de nosaltres, afortunadament, hui les podem interpretar, gaudir o patir. Però, malauradament, la història quedarà escrita i enregistrada segons el punt de vista de qui mira, segons l’interés del qui pot.
Si ara que podem escoltar a tots el que diuen i el que fan, la perplexitat de les interpretacions tan diametralment oposades, ens atabala. Si ara les opinions en talls de veu i les imatges en talls d’imatge, poden arribar a fer-nos pensar si estem tractant el mateix esdeveniment. Si ara nosaltres som testimonis directes del que passa i, no ens aclarim!.. Com es deu haver escrit la història de la Història?
Com s’avaluarà el gol de Bale d’ací uns anys? Encara estarà el “Marca” i l’“As”? La Cuatro encara continuarà emetent?
COMIAT
Amb aquest article, hui, m’acomiade de tots vostès amb les paraules amb les quals ho vaig fer el 2007. Torne a la casa de la radio. Allí tinc els orígens d’aquesta tasca de glossador setmanal en la qual desgrane el dia a dia de la meua pròpia història. Tinc el privilegi de poder-ho fer. Un micròfon obert i, des de fa uns anys, una pàgina de premsa. Visc la vida i puc contar-la. Indubtablement hi interés i filtre, però els puc assegurar que no hi ha fins predeterminats. Gràcies per la seua atenció, per a mi ha sigut un honor escriure en aquest centenari diari. Desitjaria poder tornar-ho a fer. Mentre, continuarà la vida i jo estaré, confie, vivint per a contar-la!
Pasqual Molina 