IAIOS
Una altra vegada cal qualificar d’autèntic èxit el cicle de conferencies de “Les Rutes de la Xara”. Un any més, Eladi Mainar (l’ànima de l’organització) ha aconseguit reunir a Simat de la Valldigna un grup de conferenciants, de primera fila, provinents del món de la universitat, del periodisme i de la política. Les Rutes han arribat a la seua XI edició i la temàtica abordada, tradicionalment, ha sigut l’estudi i avaluació dels avatars de la historia contemporània, fonamentalment a Espanya, la historia actual i immediata, que així és com la nomenen els historiadors. És una mampresa coorganitzada per Edicions La Xara i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de Valencia, patrocinada per la Mancomunitat de la Valldigna, en la qual col·labora el CEIC Alfons el Vell, i a la qual donen suport empreses comercials amb un reconegut interés social i cultural. La capacitat de convocatòria de Mainar és sorprenent. Ha aconseguit que vingueren a Simat personalitats destacades que semblaria, d’antuvi, que no farien cas de la telefonada o el correu que les convidada. Enguany hi participava el periodista de la Cadena SER Josep Ramoneda, el qual confessava, en directe (després de la xerrada), i l’endemà, en el seu “Dietari de Ramoneda” (espai amb el qual acaba, diàriament “Hora 25”, d’Àngels Barceló, enllaçant amb “El larguero”, de José Ramón de la Morena), que havia estat a Simat de la Valldigna (un lloc que havia hagut de localitzar en el mapa), on s’havia endut una de les sorpreses més grans de la seua vida periodística i acadèmica, veient que a la sala havien acudit més de dues-centes persones, que l’escoltaren amb tot el respecte i que després el van escometre amb preguntes totes pertinents i plenes de seny.
El lema del cicle d’enguany any era: “Política i politics en l’Espanya contemporània”. Comptà amb el professor Rafael Tabares, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de València; la periodista de RTVE Alícia Gómez que fou durant deu anys la directora d’Informe Semanal; el professor Carlos Taibo, de la Universitat Autònoma de Madrid; l’exalcalde de València Ricard Pérez Casado, qui va parlar sobre “Uns politics corruptes o una societat (valenciana) corrupta?”; l’esmenta’t Josep Ramoneda, amb una conferencia plena d’inquietud: “Espanya i Catalunya, després del 9N, què?” ja que es feia uns dies després del pseudoreferèndum català (la conferència i el títol estaven triats mesos abans) i el professor d’Economia Víctor Fuentes, de la Universitat de València, amb la conferencia “La Política i la crisi econòmica”, el qual vaig tindre el plaer de presentar. Finalment fou William Chislett, excorresponsal del The Times a Espanya (durant el període de la Transició) i del Financial Times a Mèxic, qui ens va parlar de “Spain is different”. Els diré que la descripció de la crisi econòmica, gènesis, evolució i situació que feu el professor Fuentes fou mol didàctica, que l’exposició que va fer el senyor Ramoneda sobre la situació actual de l’independentisme català vist des de la Catalunya que ell viu tots els dies fou molt esclaridora, i em quede amb el que va dir i jo ja els he comentat des d’aquestes línees: l’única manera de saber el que vol la gent és preguntar-li-ho i que si el referèndum s’haguera fet, probablement, l’independentisme no hauria guanyat i hauria sofert un bon revés.
Però destaque, amb aquest article, la conferència del senyor Chislett, el qual va fer un resum personal i minuciós de la realitat espanyola. En l’economia: la desocupació, les causes i la seua incidència en la joventut; que la reforma del mercat laboral no està creant llocs de treball; que el desequilibri econòmic amb el pes tan important de la construcció ha afavorit la crisi; la bambolla immobiliària i la ceguesa de la classe política, que fou incapaç d’albirar la catàstrofe del sector immobiliari. Chislett parlà de la critica situació espanyola en l’ambit de l’educació, dels mals resultats estudiantils en l’informe PISA de l’OCDE, que cap universitat espanyola figura entre les 160 millors del mon. Parlà del sistema tributari espanyol i del frau, de la politització de la justícia. Sobre la situació política indicà la necessitat d’una reforma de la llei electoral i de la llei de partits politics; parlà, àmpliament, de la corrupció política. I en el camp social, destacà que el més important de la crisi que ens ofega és que ha incrementat la desigualtat.
En acabar la descripció de la nefasta realitat espanyola, Chislett feu una pregunta sorprenent. Davant de tanta desocupació, davant de la greu crisi, davant de tanta decepció de les institucions i dels politics, Chislett, es preguntava: per què no s’afona Espanya? I ell mateix, va contestar que, a més a més de les raons ja esgrimides, des de fa 20 any, pel sociòleg Victor Perez Diaz (ocupacions de llocs de treball en precari, l’ocupació en l’economia submergida, la desocupació que aporta subsidis d’un tipus o d’altre, les circumstàncies que permeten treballar estan desocupat, l’aterrament en un lloc de treball estable), hi havia una circumstància, per a ell fonamental, per a sobreviure a la crisi: la força de la família espanyola ampliada particularment per la presencia dels iaios. Uns iaios predisposats, que s’ocupen dels nets perquè els pares dels xiquets puguen anar a treballar i, si no tenen treball o quan s’acaben les prestacions per desocupació, suporten la càrrega econòmica de tota la família amb les seues pensions! I això a Chislett li pareixia admirable. Desprès de la conferencia em deia, en un apart, que ell estava segur, després de viure més de trenta anys ací, que, sense eixe suport dels iaios, Espanya s’hauria col·lapsat i que al seu país, Anglaterra, “on tenim fama de cuidar millor els animals domèstics que els membres de la família amb dificultats o els vells, s’haurien produït conflictes socials més importants que Espanya”. Els admirables iaios espanyols!
Pasqual Molina 