LLIBRE
Dimarts passat, es va presentar l’últim llibre d’Ignasi Mora titulat “Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX”. En la sala d’actes de la Biblioteca Central, que estava plena de gom a gom. Maria Josep Escrivà, poeta i representant d’Edicions 96, l’empresa editorial que ha publicat el llibre, en fou la conductora i moderadora. Pasqual Molina, president de l’Associació Cultural Iaraní, creadora i patrocinadora del Premi de Poesia Joan Climent, la acompanyava en la tasca de la presentació. Entre el públic seien les autoritats municipals de l’àrea de Cultura, els familiars de Joan Climent, representants d’entitats culturals, com el CEIC Alfons el Vell (del qual Climent va ser conseller durant catorze anys) i una important presència de la xarxa social saforenca, la qual mostrava així l’interés per l’aparició d’aquesta publicació biogràfica del poeta i feia palés el respecte a la seua memòria. Enguany en farà deu que va morir Joan.
Escrivà donà la benvinguda des de l’estrada i situà la sessió entre la presència de l’autor, Ignasi Mora, qui seia al seu costat i l’esperit de Joan Climent que surava en l’ambient de l’estància. Maria Josep va llegir l’article “Deixem que parlen els ocells”, que va escriure i publicar quan Joan va faltar: “Ell entenia l’alegria com l’única manera de comprometre’s amb el món, de formar-ne part, d’intentar entendre tots i cadascun dels seues elements. De co-existir.”, també: “L’optimisme i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida”. En acabar va cedir la paraula a Pasqual Molina el qual, des de l’amistat, va recordar moments, iniciatives i activitats viscudes amb Joan. Va contar que quan l’any 2001 l’Ajuntament va nomenar el poeta, fill adoptiu de Gandia, l’AC Iaraní va impulsar la creació del Premi de Poesia Joan Climent i que, quan Tomàs Femenia, Laura Molina i ell mateix, anaren a sa casa a comunicar-li la noticia, Joan va dir emocionat: “Aquesta notícia que em porteu, aquest premi, serà el que quedarà de mi quan jo me’n vaja!”. Molina va afirmar: “Joan estimava Gandia. L’estimava des que va arribar des del seu Montixelvo natal i es posà a viure en un dels carrers del barri de l’Estació. Era funcionari i, des d’aquella responsabilitat i des de la pròpia iniciativa, crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle XX, en la qual ell no estiguera involucrat”. I hi afegí: “Joan era poeta, un escriptor de llibres de poesia, de poesia càlida i suau, fàcil, emotiva, intimista. Comença a escriure ja un poc major i prompte s’endinsà en la voràgine dels joves poetes saforencs que escrivien en valencià, l’estimaven com el germà major i el consideraven per la seua vàlua literària”. I acabà: “Joan era un home respectat. La clau del seu tarannà és que infonia respecte. A nivell polític tothom l’escoltava i atenia, respectuosament, les seues opinions. Perquè ell era el més respectuós de tots, amb tots. Àlvar Garcia, el director de l’IMAB, em va dir un dia que Joan Climent era, de paraula i a traves dels seus escrits en el diari Levante-EMV, la veu de la consciencia de la ciutat”.
Finalment fou el torn de l’autor. Ignasi Mora va dir que el llibre l’havien començat a escriure’l, Joan i ell, feia quaranta anys, quan es van conèixer, però que realment s’havien posat a treballar-hi en ell els darrers anys de la seua vida passejant per dins i fora de Gandia, parlant sobre les seues famílies, sobre la ciutat, sobre els projectes culturals i sobre llibres. Que en aquelles converses passejades ell anava prenent notes i que Joan li’n proporcionava de la “seua collita”. Comentaren, fins i tot, diverses possibilitats del títol del llibre. Quan va morir Joan, deia Mora, va fer un primer intent de fer la biografia, la va redactar i, acabada, no li va agradar gens. Provocat el somriure en el públic, Mora féu unes reflexions personals de caràcter intimista i una citació de Josep Pla, quan va dir que “la cultura és memòria”, afirmant que el que resta de l’últim segle a Gandia eren els versos de Joan, els seus llibres, la literatura d’alguns llibres, d’alguns autors, de les paraules i dels pensaments i també de la fe, i que en la creença que això era així, en favor de la continuïtat i de la memòria d’una cultura, ell es va posar a escriure, de nou, el llibre que eixa nit ens presentava, el qual confiava ens agradara a tots.
Després es demanà la participació dels assistents i les qüestions foren contestades des de la taula, quasi totes sobre la figura i el tarannà de Joan Climent. Josep Piera, assegut en les primeres files, va indicar que, tot i que era inevitable que el record de Joan impregnara l’acte, el motiu principal d’aquest era la presentació del llibre d’Ignasi Mora i que pareixia, probablement per modèstia, que ningú se n’havia ocupat. Indicà que ell havia tingut el privilegi d’haver-lo llegit ja i que li pareixia un treball admirable de Mora, molt interessant pel coneixement biogràfic del personatge i de la història que li va tocar viure, molt diferent de qualsevol treball biogràfic a l’ús i escrit amb una gran mestria literària. Els aplaudiments foren el colofó d’un acte cultural entranyable que farà memòria.
Jo he llegit també el llibre i estic d’acord amb Piera. El llibre te una prosa propera i accessible. S’ocupa de la vida de Joan Climent, un home que, segons diu l’autor, va travessar el segle XX de cap a cap, vivint una etapa històrica de grans canvis de tota mena i va aconseguir ser un supervivent de les bestieses d’aquell període de temps. Se n’ocupa de la infància i de Montixelvo, el poble nadiu, de l’adolescència al seu barri estimat de l’Estació. Aborrona el relat de la guerra incivil que li tocà viure. Emociona el diari íntim d’Adelina Bataller, recull d’impossibles que pogueren arribar a ser. Queda reflectida l’obra literària. Acaba amb una dedicatòria de l’autor: “Oracions gramaticals a Joan Climent” en la qual es pot llegir: “Mai ens vencerà la mort, que no és més que un simulacre, un ninot, que es crema i l’endemà tots a la feina”.
I anem fent!
Pasqual Molina 