AIGUA
El professor Joaquin Grau dirigeix des de fa anys un cicle de conferències organitzades pel CEIC Alfons el Vell, del qual ell és conseller, el Cicle de conferències de Ciència i Tecnologia a la Safor. Les conferències s’imparteixen a la Casa de la Marquesa per part de destacats professors experts en les àrees de les quals parlen, als quals Ximo (que així és com l’anomenen els seus alumnes i amics) accedeix a través de les relacions fetes durant la seua dilatada carrera de professor de matemàtiques. Alguns dels conferenciants són exalumnes seus. Jo acudisc a totes les conferències, com a representant institucional del CEIC i pel meu propi interés, perquè mai deceben, tot el contrari, em situen en la realitat actual de molts temes que desconec o se m’escapen perquè estan allunyats del meu quefer professional o de l’actualitat mediàtica o cultural entre la qual navegue.
Una de les conferències que m’ha interessat especialment aquesta temporada és la titulada “Enginyeria hidràulica i societat. La lluita contra les inundacions en el segle XXI”, a càrrec de Francisco J. Vallés Morán i de Paula L. Grau Gimeno, professors de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Valencia. Ximo Grau feu una introducció amena, amb el tarannà didàctic al qual està acostumat, dient que aquell matí ell s’havia dirigit cap a la cambra de bany, on havia obert l’aixeta del lavabo i havia eixit aigua. Aleshores va destacar que aquella maniobra tan simple i quotidiana, la d’obrir l’aixeta, permetia abastir una de les necessitats vitals de la persona, l’aigua. I remarcava que darrera d’aquella senzilla maniobra estava el treball de tota la cadena humana que mou l’enginyeria hidràulica, des de la planificació i els projectes dels enginyers, passant per l’execució de les obres, fins al llanterner que insta-la les aixetes. I que de tot allò ens anaven a parlar els conferenciants d’aquella vetllada.
La professora Grau ens va parlar de la necessitat essencial de l’aigua per a la vida, i de la necessitat de lluitar i dominar aquest recurs escàs i amb un repartiment geogràfic desigual. I el professor Vallés afirmà la necessitat de protegir els béns front a la crescuda dels rius, a la vora dels quals i per a abastir-se’n es crearen i cresqueren les ciutats. Els dos van dir: “Aquesta doble aproximació de l’home a l’aigua, la necessitat del seu ús (múltiple i divers) i consum (en quantitat i qualitat suficients), i la lluita contra les inundacions, ha obligat a una constant evolució de l’enginyeria com a ciència i com a tècnica perquè cada vegada són més les necessitats i cal arribar més lluny (majors garanties, majors dotacions, estàndards de seguretat més exigents), tot i considerant la complexitat que introdueix el canvi climàtic i les seues conseqüències sobre els cicles hidrològics”. Les inundacions després de fenòmens hidrològics extrems (pluges torrencials i les crescudes dels caudals fluvials) són fenòmens naturals catastròfics i devastadors, que afecten el territori i tenen repercussions socials, econòmiques i urbanístiques. Grau i Vallés ressaltaren que una de les funcions més importants de l’enginyeria hidràulica és la defensa de les inundacions preservant les vides humanes, però també els béns i els serveis. Que per a poder-ho fer hui, ells compten amb un major coneixement (avanços científics), millors eines (avanços tècnics) i millors mitjans (avanços tecnològics), i que, responent a la demanda social, ells han de plantejar la defensa contra les inundacions barrejant mesures de tipus estructurals (les obres necessàries) amb mesures no estructurals (cartografia de risc d’inundacions, l’ordenació del territori i els plantejaments urbanístics i d’altres) i sempre guardant un escrupolós respecte al medi ambient. Els professors Vallés i Grau ens parlaren de l’existència ací del pla d’acció territorial per a la prevenció del risc d’inundació a la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) i del seu funcionament.
Aquesta última setmana, les tempestes de neu i aigua, amb les crescudes dels rius i les inundacions habituals m’han retornat a la realitat d’un tema recurrent per a mi i al qual ningú m’acaba de donar resposta. És el tema de l’ús de l’aigua, millor dit, de l’aprofitament dels recursos de l’aigua. I la gran qüestió: per aportar aigua allí on en fa falta, què és millor el transvasament o les dessalinitzadores? Perquè les decisions polítiques en els darrers anys són radicalment oposades i no ho comprenc. Com és possible que sent l’aigua un bé necessari per a tots però vital allà on fa falta imperiosament siga el color polític qui decideix el remei? El 1993 el projecte de Pla Hidrològic Nacional elaborat pel PSOE que suposava la culminació de la tradicional política d’obres hidràuliques va tindre una dura oposició del PP i no va ser aprovat finalment perquè el PSOE va perdre les eleccions generals. El 2000, el PP elabora el seu PHN, que pretenia donar solució al problemes de dèficit hídric detectat en el Llibre Blanc de l’Aigua a Espanya, publicat pel Ministeri de Medi Ambient el 1989. Estava mol centrat en el transvasament de l’Ebre. Aquest pla va ser molt protestat pel PSOE i per les comunitats per on passa l’Ebre, però, finalment, va ser aprovat per la Llei 10/2001 de 5 de juliol i començaren les obres. El 2004, el nou govern del PSOE modifica eixa llei mitjançant el Reial Decret Llei 2/2004 la principal conseqüència del qual és la derogació del transvasament de l’Ebre perquè diuen que és econòmicament inviable i de greus conseqüències socials i mediambientals i es fa una aposta ferma per la instal·lació de dessalinitzadores, la qual cosa provocà un allau d’opinions en contra seguides de contraopinions, seguides de retrucs i contraretrucs, i així estem!
El 2008, Francesc Gallart, investigador de l’Institut de Ciències de la Terra del CSIC va dir: “La política de l’aigua, com indica el seu nom, és política, els científics solen ser els últims en donar la seua opinió”. Aquella nit, acaba la dissertació, en el torn de les qüestions que podia plantejar el públic assistent, jo vaig preguntar als professors Vallés i Grau què era millor, sota la visió únicament científica, els transvasament o les dessalinitzadores i Vallés em va contestar: “Depén!”.
Pasqual Molina 