PEP LLORET
Despús-ahir va morir Pep Lloret, era el president de la Federació de Falles – Junta Local Fallera de Gandia. La notícia es va escampar, com pólvora encesa, per tot arreu de la ciutat i va esclatar, com una carcassa, al bell mig de la família fallera gandiana. La commoció ciutadana ha sigut forta perquè, a més de la importància social del personatge, en general, aquestes morts sobtades et provoquen la impressió d’arrabassar-te una part de la teua vida, una part més o menys important segons com estigues de prop, en afectes i afinitats, de la persona desapareguda. Encara que, quan érem xiquets, nostres famílies vivíem al mateix barri de Corea, nostra diferencia d’edat —Pep era prou més jove—, no ens va fer coincidir en els jocs de carrer ni anàrem junts a l’escola; tampoc compartirem colles adolescents; no estudiarem junts en la universitat, ni hem tingut treballs confluents; no hem coincidit en els ocis ni compartit taula i amistats i en el món de les falles no hem viscut la mateixa època. La meua relació amb Pep Lloret ha sigut institucional: ell, com el cap de les falles gandianes, i jo, com a president de l’Associació Cultural Premi Iaraní, ens retrobàvem anualment en els actes que organitzàvem conjuntament. Aleshores no serà esta una de les cròniques necrològiques a les quals, malauradament, estic acostumant els lectors i que he escrit dedicades a les persones que faltaven en l’entorn de la meua biografia personal i amb les quals m’unien lligams afectius especials, però sí que vull escriure aquest obituari en memòria de Pep Lloret i ho faré des dels sentiments, des de la responsabilitat cívica i des del meu modest dolor.
Escric aquest article des dels sentiments de respecte que m’inspira són pare i des de l’estima mútua que sempre ens em tingut sa mare, Suni, i jo. Don José Lloret fou un dels professors de la meua adolescència que marcaren molt del meu tarannà posterior. Era un mestre didàctic, de paraula fàcil i comprensible, divertit en les explicacions i sorneguer en les correccions. Don José és un dels records importants d’aquella època dels escolapis.
Escric aquest article des de la responsabilitat cívica perquè ha mort el president de la Federació de Falles-Junta Local Fallera de Gandia, l’alcalde de les falles, que diria Antonio Capò, la segona persona de més repercussió social de la ciutat. Una figura pública respectada pel que suposa d’història i tradició. En una de les parets del Museu Faller hi ha penjades les fotografies de tots els que han exercit aquest càrrec. Tots ells, persones importants, però, sent importat les persones, per damunt de tot estava el càrrec que ells exerciren amb orgull i amb responsabilitat, conscients de ser els dipositares d’uns trets especials que tenien les Falles gandianes sobre tot en els temps de la dictadura: la democràcia electoral, la defensa de la llengua pròpia i la lluita per la cultura valenciana.
I escric aquest article des del dolor que em causa la seua mort, modest, incomparable al que senten els seus però als quals em sume sincerament.
Parle amb un Pepe Mas consternat per la mort del seu amic. Els dos coincidiren en l’executiva de la Federació: ell com a secretari general, i Lloret, com a vicepresident de Cultura. Els dos treballaren junts, entre altres activitats, en l’àrea del Foc i Flama, del qual foren responsables en aquell temps. Mas parla de l’absoluta implicació de Pep en el seu treball, per al qual no estalviava hores. Recorda Lloret com un home molt compromès amb les seues creences, molt conseqüent amb les seues idees, la qual cosa el feia aparèixer en ocasions enèrgic, però un home afable en la distancia curta i molt amic dels seus amics.
Jesús Garcia fou el president de la Federació de Falles d’aleshores i em conta que va triar i convèncer Lloret perquè formara part del seu equip rector donada la vàlua demostrada en la falla de Màrtirs en l’àmbit del llibret, del teatre i dels actes culturals que organitzaven. Ja en la seua executiva, Lloret, com a cap de l’àrea de Cultura, impulsa la creació del premi de teatre Ciutat de Gandia i va aconseguir, a més a més, que l’obra guanyadora fóra publicada (sent un dels atractius del premi pels autors) per l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. Garcia recorda la seua destacada labor en la creació de l’espai museístic del CIFES (Centre d’Interpretació de la Festa) del Museu Faller de Gandia, d’on va ser el responsable de la decisió dels continguts, així com en l’elecció de l’empresa que el va realitzar. Jesús Garcia recorda que era un home amb el qual podies contar, d’immediat, davant de qualsevol eventualitat.
Telmo Gadea és l’actual secretari general de la Federació i feia quatre anys que treballava colze amb colze amb Lloret. Destaca Gadea que a Lloret ha sigut el president dels anys de la crisi general que tant han repercutit amb les Falles. El temps de les dificultats econòmiques, d’entrebancs amb les subvencions, de la fugida dels patrocinadors. Telmo conta que Lloret lluitava desaforadament per a salvar el Museu, greument amenaçat per aquestes circumstàncies. El Museu, a la creació del qual ell tant havia contribuït s’havia convertit en la seua obsessió pel seu futur incert. Li tocà viure temps difícils assemblearis. Diu Gadea que Lloret representava ser un home de fort caràcter, enèrgic en els posicionaments i contundent en les declaracions, però que en els cercles de la seua intimitat era molt afectiu i divertit.
I és a eixe cercle més íntim de l’espai de la seua estima al qual vull dedicar les meues ultimes paraules. A Yolanda Cándano, la seua dona i a Marina Lloret, la filla, voldria transmetre-us el sentiment d’afecte i de dolor compartit que tenim els gandians amb vosaltres. Sincerament! A vosaltres, Amparo i Anna Lloret, les germanes, us acompanyem amb el sentiment de pèrdua irreparable que us afligeix. De tot cor! I per a vosaltres, els pares, no trobe les paraules que dedicar-vos perquè, encara que se n’han escrit moltes per a aquesta situació, jo no n’he trobat mai aquelles que pogueren expressar el dolor que sentiria per la mort del meu fill. És que no hi ha paraules! El respecte més gran cap a vostè senyor Lloret, el meu afecte sincer, benvolguda Suni.
Descansa en pau president i, pel Museu, no et preocupes!
A Pep Lloret.
Pasqual Molina 