EL QUART PODER
En els temps de la televisió en blanc i negre, i de cadena única, totes les pel·lícules que posaven a les nits eren atractives per a un xicon preadolescent. Algunes em corprenien particularment, com les de Frank Capra: “Caballero sin espada” i “¡Que bello es vivir!” amb James Steward com a protagonista, o “Juan Nadie”, amb Gary Cooper com actor principal. Però n’hi hagué una que recorde, especialment, perquè ja abans de veure-la m’havia interessat pel títol ressonant: “El cuarto poder”. La pel·lícula, protagonitzada per Humphrey Bogard, era una elegia a la premsa escrita americana, la qual gaudia aleshores d’una rellevància i influencia publica tan poderosa que se la considerava, oficiosament, com el “quart poder” després dels tres poders públics considerats des de Montesquiu: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial, plenament vigents aleshores (la pel·lícula és del 1952) en la democràcia americana. Però jo afirmaria que en la pel·lícula es donava a entendre que el quart poder que ocupava la premsa era després del poder polític, del poder religiós i del poder econòmic (seria pel doblatge condicionat per la dictadura política?) i, des d’aleshores, així ho he tingut assimilat mentalment, inclús he escrit en alguna ocasió sobre la qüestió per a considerar si la premsa havia pujat, en els últims anys, algun lloc de l’escalafó d’estos poders públics quan veia tants politics bevent de la seua mà. A mi, de la pel·lícula, em va impactar la lluita pel valor de la veritat des dels fulls d’un diari i en aquells dies vaig sentir que alguna vena em queia dels ulls, cegats, fins aleshores, per les noticies unicolors i unidireccionals que eixien de la televisió, de la radio i de l’“Hoja del lunes”, que comprava mon pare totes les setmanes, on es contava que en aquella Espanya nostra dels seixanta tot era grandiós i meravellós. Idíl·lica.
Quan s’establí la democràcia en el nostre país, els partits politics, conscients de la necessitat de dominar l’opinió dels mitjans de comunicació, s’aprestaren a acaparar-los. El govern central ho tenia fàcil amb els mitjans públics. Les altres formacions politiques i les econòmiques, socials i religioses, buscaren acomodament i conrearen els media privats. Hi ha exemples demostratius de la importància capital de la premsa per a influir en la opinió publica: José Maria García, líder indiscutible de l’audiència radiofònica nocturna, va demanar el si en el referèndum que Felipe Gonzalez havia organitzat per a decidir l’ingrés de Espanya en l’OTAN perquè quan va arribar a la presidència del govern es va trobar amb l’obligació absoluta d’entrar en l’organització militar quan ell havia promés en la campanya electoral que no ho faria. Garcia li salvà el coll a Gonzalez perquè el si, finalment va triomfar; l’entrevista que Mercedes Milà li feu a Adolfo Suarez en vespres de les Eleccions Generals de 1986 i que tants analistes politics consideren que fou la clau del seu èxit o la influencia decisiva dels mitjans de comunicació hostils al PP en la pèrdua de les eleccions generals que donaven al partit conservador com a clar guanyador, quan el van acusar de manipulació i mala gestió informativa durant els tres dies posteriors als atemptats terroristes de l’11M, entossudits a acusar l’ETA com la causant de la carnisseria quan per tot arreu s’admetia que els atemptats havien sigut la reacció venjativa pel suport que Aznar i Espanya donaren a la guerra de l’Iraq. Ací també incidí l’influencia incipient de les nouvingudes xarxes socials.
El problema actual de la premsa escrita es la dificil viabilitat econòmica que presagia un futur molt negre. El problema actual dels mitjans de comunicació és la volatilitat immediata de l’impacte de les noticies. L’oferta informativa és immensa i la necessitat d’omplir tantes pagines i tantes hores de informació continuada fan que la noticia fresca de hui es “podrisca” en unes hores, en un parell de dies a tot estirar. Se’n recorden vostès de Xipras? I de tot el cacau econòmic de Grècia, dels iaios fent cua a les portes dels bancs perquè els donaren 60 euros de les seues pensions, de les manifestacions a les places publiques, de les declaracions amenaçadores dels dirigents europeus i les altisonants dels politics grecs… Se’n recorden? Doncs va ser l’altre dia, fa tan sols un no res i han desaparegut, tots, de les pagines dels diaris i de les emissores de radio i de televisió. Saben vostès els dies que fa que no ixen les cues d’immigrants sirians i d’altres nacions caminant d’una frontera a l’altra d’Europa, xafant el fang i tremolant de fred? Són centenars de milers i pareix que ja no hi son. Sols ha transcendit, els darrers dies que un parell de dotzenes han vingut ací, a contracor, perquè ells el que volen és anar a Alemanya. Pensen vostès en qualsevol noticia remarcable de la setmana passada i veuran coms els pareix que va ocórrer fa una eternitat. Una altra cosa serà el cataclisme mediàtic i el temps que perdurarà en l’opinió pública si, finalment, Cristiano Ronaldo fitxa pel Paris Saint Germain.
La irrupció de les xarxes socials en les quals està immersa la major part de la població, sobretot la més jove, ha fet canviar tot l’entramat informatiu per la seua immediatesa i proximitat, encara que, massa vegades, dubtosa credibilitat.
S’ha escrit que Internet s’ha carregat la premsa escrita. Alberto Sáez escrivia en “La Vanguardia”: “Amb Internet, el periodisme ha deixat de ser el quart poder”. Es parla que els partit politics estan intentant una integració ràpida i segura en les xarxes socials des d’on exercir la seua influència en l’opinió pública . És el present ineludible si es vol arribar a tot arreu. Realment és tan important el seu poder? La seua fugacitat informativa, no deu ser també la que condicionarà el seu final per falta de consolidació de les idees?
Esta setmana presentaré, dins del cicle de conferencies “Les Rutes de la Xara”, Guillermo López, professor de periodisme de la Universitat de Valencia, qui parlarà sobre “El poder i la circulació de la informació a les xarxes socials”. Ja els en parlaré!
Pasqual Molina 