PER AMOR A LA LLENGUA
Fa uns diumenges eixíem del camp de Mestalla malhumorats després de comprovar, una jornada més, que el Valencia CF, de la mà de l’entrenador portuguès anava cap enrere com els carrancs. A boqueta de nit caminàvem enmig de la marea humana dirigint-nos cap a la boca del metro de Facultats quan em vaig adonar que una xica jove, cega, s’havia clavat, equivocadament, en un escocell del qual tractava de eixir, nerviosa, sense que el seu pal, llarg i blanc l’ajudara suficientment a fer-ho. Davant del perill evident li vaig fer un crit perquè s’aturara i no es moguera, perquè anava a caure i fer-se mal. En arribar a ella la vaig agafar del braç, la vaig ajudar a eixir del clot i la vaig dirigir cap el pas de vianants, que estava allí al mateix costat, i creuàrem el carrer junts mentre la xica es disculpava per les molèsties que creia ocasionar i donava les gracies. Li vaig preguntar on anava i em va dir que buscava la parada de l’autobús numero 81 que estava a l’altre costat de l’avinguda de Blasco Ibañez, a les portes de la Facultat de Psicologia. Aleshores jo li vaig dir que l’acompanyava i ens varem aturar davant del primer dels dos passos de vianants que havíem de travessar esperant que el semàfor es posara en verd, la qual cosa, com que era l’eixida del futbol i que el transit era espantós, anava a tardar prou en succeir. Així li ho explicava a la xica: havíem d’esperar, però només veiérem el semàfor en verd hauríem de passar ràpidament perquè canviaria de color de seguida. Aleshores em vaig adonar del “veiérem” que havia emprat i em vaig disculpar, un poc tallat, perquè la xica era cega, a la qual cosa em va contestar cordialment: “Ah, no et preocupes jo també ho dic així sempre”. La xica era simpàtica, molt jove, devia tindre poc més de vint anys. Mentre creuàven la part central de l’antic passeig de València al Mar, li vaig fer notar que ocupant bona part de la vorera estava el monòlit que assenyalava el lloc on l’ETA va assassinar el professor Manuel Broseta el 1992 i que hui honora la seua memòria. Perquè, si tornava a passar per allí, no entropessara. En passar-lo, ens aturarem, de nou, davant del segon semàfor, el qual, lògicament, anava també a tardar a deixar-nos passar. Aleshores, per cortesia, li vaig preguntar d’on era i em va contestar que era austríaca i que havia vingut a Espanya a estudiar l’espanyol. “D’Àustria? —li vaig dir bocabadat—, però si el parles sense cap accent!”, “Si? —em va contestar afalagada—, doncs sols porte set mesos açi!”, “Com que sols set mesos? Com és possible? Parles l’espanyol perfectament!”, i em va dir somrient: “Era una llengua que estimava i que volia aprendre”. Mentre creuàvem cap a la parada del bus em va dir que, quan va decidir vindre a València, açi no coneixia a ningú i que la família s’havia quedat allà amb la lògica preocupació. L’autobús va arribar en aquell moment i els altres passatgers l’ajudaren sol·lícitament a pujar-hi mentre ella donava les gracies a tothom. Desconec el seu nom, tampoc sé per què va decidir vindre a Valencia, però no me l’he poguda traure del cap: aquella jove cega, amb totes les dificultat inherents a la situació havia vingut a estudiar l’espanyol, per amor a la llengua!
Lucia Pietrelli és la jove guanyadora del XXXVII Premi de Narrativa Joanot Martorell, un dels premis literaris Ciutat de Gandia i dels més importants que s’atorguen en el territori de la parla comuna. Per la quantitat d’obres que es presenten, per la qualitat literària dels autors i per l’impressionant quadre d’honor que formen els guanyadors. Lucia és italiana. Escriu en català. Va nàixer a Candelara di Pesaro, un poblet a la costa adriàtica prop de Bolonya, el 1984. Fa cinc anys se’n va vindre a Espanya, a Madrid, a estudiar literatura, i desprès d’una estada a Barcelona va recalar a Mallorca on viu a Calonge, des de fa tres anys. Jaume C. Pons li preguntava en una entrevista: “Com, quan i per què vares començar a escriure en català?”, i ella ho contava així: “La meva trobada amb el català va ser oral. Vaig sentir un noi que xerrava català i el so em va enamorar. Era una llengua que desconeixia totalment, tot i haver estudiat castellà a la universitat a Itàlia. Després de Madrid vaig mudar-me a Barcelona i va ser allà on vaig començar a aprendre’l, escoltant i llegint, dia rere dia. Vaig començar a escriure en català abans de començar a parlar-lo; la seva sonoritat m’agrada tant que m’imposava molt de respecte, així que em veia amb el dret d’emprar aquesta llengua per escrit, però no amb el dret d’emprar-la per xerrar. Després un dia em vaig llançar”. I vaja si s’hi va llançar, ha escrit tres novel·les i dos llibres de poesia en els tres últims anys i, a part del premi gandià, ha guanyat el premi Bernat Vidal i Tomàs (2011) i el premi Recull de Poesia (2013). Josep Lluís Roig diu que Lucia sorprén per la seua originalitat en la lingüística amb estructures sintàctiques noves pel fet que escriu en català amb els esquemes mentals de d’idioma matern, de manera que quan la lliges en la nostra llengua et dona una perspectiva diferent, renovadora. Lucia confessava en l’entrevista a Jaume C. Pons: “Ho visc tot en català: somnio en català, m’enfado en català, m’enamoro en català. Això, vulguis o no, t’afecta perquè et torna més natural en una llengua o en una altra. Al català li dic ‘la meva llengua amant’, perquè, com un amant, la tries i no et ve donada”. Lucia Pietrelli escriu en català per amor a la llengua!
En el cercle personal, en alguna ocasió m’han preguntat perquè no escric en castellà, adduint que els articles arribarien a més gent i tindria més lectors. En la presentació del meu blog ho explique: “Escric en valencià perquè és la meua llengua materna i la que he emprat sempre en el meu entorn. Ho faig perquè l’estime i respecte, i perquè, fent-ho, contribuïsc al seu coneixement i expansió i, alhora, a acomboiar en el seu ús. Ho faig perquè és la llengua del territori en l’àmbit del qual viatgen les línies i les ones del que escric i enregistre”.
Ho faig per amor a la Llengua!
Pasqual Molina 