HUI, 26 DE DESEMBRE
El 26 de desembre de 1968, hui fa quaranta set anys, vaig patir un accident de trànsit que m’haguera pogut costar la vida. El 26 de desembre de 1979, hui fa trenta sis anys, va nàixer el meu fill, un dels grans premis amb els quals m’ha pagat la vida. Cobraments i pagaments vitals.
La vida! L’espai temporal en el qual, des del principi al final, un munt d’esdeveniments (vivències), conformaran nostres biografies personals amb un ventall de possibilitats que podrem haver aprofitat o no. En alguna fe, propera, està escrit que hi haurà un judici final on ens trauran comptes. El 26 de desembre, és aleshores una data especial per a mi, un dia en el qual —imbuït, també, per la tendror del Nadal—, faig tradicionalment una mirada endarrere per a avaluar el que ha sigut el meu espai vital, amb especial atenció al que ha passat en el darrer any que acaba.
Sobre la meua vida reconec pertànyer a una generació privilegiada que ha tingut totes les possibilitats per a desenvolupar-se a tots els nivells. I cada any me’n reafirme. Ja en parlarem un dia! Respecte al darrer any, afortunadament, mantinc la sensació d’harmonia personal i amb tot el que m’envolta de prop, amb els afectes i amb les relacions. Del que passa fora de l’espai de la meua estima són més les penes que les alegries. M’ha afectat la situació del milió de persones desplaçades de les seues cases i dels seus països fugint de la guerra, de la mort i de la misèria per a buscar refugi en llocs on no els volen i on va ser molt difícil de poder-los integrar adequadament i no, exactament, per xenofòbia. Els he contat com em preocupa l’avanç inexorable del fonamentalisme musulmà al qual no veig manera d’aturar perquè no hi ha interlocutors vàlids amb els quals poder pactar solucions (no pots fer-ho amb qui, per principi, et desitja el mal, simplement, per no ser fidel a les seus creences) i perquè la solució de l’extermini d’esta gent m’esgarrifa. Un altre tema que m’angoixa, repetitiu els últims anys, és el de la violència domestica, sobretot, la que acaba en morts. Nomenada de maneres diferents: violència masclista, violència de gènere provoca que, per tot arreu, s’alcen veus de denuncia i d’altres exigint solucions; és fan manifestacions populars que clamen en el carrer en contra d’ella però no conec encara un estudi en profunditat sobre totes les circumstancies, antecedents, predisposicions i incidències que l’afavoreixen, que la condicionen, que la provoquen encara que cinquanta dos morts damunt la taula et deixen poc lloc per a la reflexió dels perquès i t’obliga a actuar imperiosament per a acabar, com siga, amb ella. Quan s’hi parla, escolte, constantment, que les mesures contra este tipus de violència haurien de començar amb l’educació. És curiós, davant de totes les situacions de delinqüència que patim, quan es fan avaluacions dels orígens sempre es considera la manca de eixa educació elemental i quan es fan les propostes de solució sempre parteixen de la necessitat d’una bona educació en els principis de la formació del joves. He escoltat a sovint allò que cal gastar en educació per a no tindre que fer-ho en lluitar contra la delinqüència.
L’educació. Un dret i una obligació. Una necessitat.
Jo crec que el que som, allò que arribem a ser, tret del impacte genètic indefugible, ve condicionat per l’educació que rebem, el medi social en el qual ens desenvolupem i la influencia de factors externs amb els qual ens relacionem siguen persones o fets. N’estic segur que hi haurà milers d’estudis i publicacions sobre tots estos paràmetres fetes per persones amb l’autoritat acadèmica i qualitat científica reconegudes i acreditades, però jo el que escric ara no serà més que una reflexió personal, feta en este dia especial del 26 de desembre, en el moment en mire cap enrere amb una mena de nostàlgia i d’interés. De tots els factors que he nomenat que influirien en el que arribem a ser, deixaré hui de costat, el medi social en el qual ens criem i desenvolupem i les influencies externes en l’individu, les dues situacions, per elles soles, poden ser el subjecte de moltes reflexions i comentaris. És de l’educació del que vull parlar. L’educació com el pilar fonamental del que esdevindrem com a persones. Defugiré de l’educació com el dret inalienable que ha de promocionar, proporcionar i supervisar el poder polític, del color del qual no defuig tradicionalment. Vull parlar de la nomenada “bona educació” (en contraposició de la mala educació de la qual tots en som testimoni en els dia a dia), d’eixa educació casolana rebuda en els primers mesos de la nostra vida quan poc a poc, comencem a valdre’s a soles, a demanar, a escollir, a decidir. Son els moments quan una bona educació podrà influir en el que demanarem, escollirem i decidirem en la resta de les nostres vides. La bona educació ha de començar al si de la família, és fonamental, amb l’ajuda, imprescindible, de la que s’ha de rebre en l’escola. No hauria d’alterar-se l’ordre ni pensar que la bona educació és cosa, sols, del col·legi. Jo no ho veig així. Complementarietat seria l’ideal. Esta educació inicial que inculcara els valors universals afavoriria la relació amb els altres que a la fi és el subjecte de la convivència propera i global.
Al si de la família ha de començar la tasca. No hi ha estudis ni exàmens per a donar-te el carnet per a fer-ho bé. Però tot és més fàcil si els pares foren educats adequadament pels seus. Després el medi condicionarà i les circumstàncies influiran. O no! Dependrà de la qualitat de la “bona educació” rebuda.
Els meus fills són ja majors, independents, viuen la seua vida, segueixen els seus camins. Encara no m’han donat nets però en tranquil·litza pensar que estan preparats per a educar-los. Ells reberen una “bona educació” en casa, els formarem en tots els valors que facilitarien la seua integració i desenvolupament social però sobretot, en dos d’ells: cal respectar les persones i les seues idees i el valor de la veritat.
Hui, 26 de desembre, dia de mirar enrere recorde que alguna vegada he escrit que cal respectar els altres com voldries que els altres el respectaren a tu i que si tos anàrem amb la veritat per davant la Justícia tendria poca faena.
Pasqual Molina 