MOLOKAI I FONTILLES
Es va celebrar diumenge passat el 63 Dia Mundial contra la Lepra. Malaltia bíblica. L’única a la qual es fa referència, clarament, en els evangèlics. Tret de coixos, paralítics, cecs, muts, sords, bojos i algun endimoniat (epilèptics o afectats per malalties mentals), Jesús de Natzaret curava leprosos. El pare escolapi Enric Ferrer Solivares, el meu teòleg de capçalera, em comentava estos dies la importància que tenia, aleshores, la qüestió de la lepra, perquè la malaltia separava els afectats del culte i de la relació amb els altres, per la qual cosa les propietats sanadores del messies en esta malaltia tenien tant important ressò. M’assenyala algunes citacions: Levític, 13,14-46, Mateu8,1-4 i Lluc 17,11-19. Jo no recorde que hi haja referència escrita d’actuacions sobre diabètics, hipertensos, càncers ni sobre malalties infeccioses, encara que sobre la lepra si que es tenia la idea, per part de la població, de la possibilitat de transmissió i es temia el contagi, per la qual cosa els malalts eren apartats de les ciutats i eren confinats en llocs on mai tingueren contacte amb el poble sa.
Molokai, una illa de Hawaii, fou un d’estos reductes per als malalts de lepra i el lloc on el missioner Damià va viure per ajudar els leprosos i va morir quan va contraure també la malaltia. A mi l’historia del pare Damià i la vida oculta des desheretats de la vida en aquell paradís maleït i perdut enmig de l’oceà em va copsar de menut. Durant aquelles setmanes santes, quan tot els espectacles al carrer estaven prohibits, en la televisió en blanc i negre posaven tots els anys les tres mateixes pel·lícules: “Los diez mandamientos”, “Ben-Hur” i “Molokai, la isla maldita”. De la primera guarde en el record les imatges increïbles de la separació de les aigües del Mar Roig per a deixar passar el poble hebreu; de la segona, la cursa espectacular de les quadrigues en el circ, i de la tercera, l’escena, en la qual el pare Damià, qui havia tornat cansat d’un viatge, col·loca el peus, per alleujar-los, dintre d’una gaveta i no sent que l’aigua estava cremant, i s’adona, aleshores, que havia contret la malaltia. La pel·lícula, dirigida per Luis Lucia, i protagonitzada per Javier Escriva, era un cant al sacrifici personal i una lloança a donar la vida pels altres, valors molt remarcats en eixos dies de passió on es recordava que Jesucrist oferia la seua vida per a salvar-nos.
Fontilles és un altre dels reductes mítics per a estos malalts. Fontilles és la referència científica europea actual en el diagnòstic i tractament de la lepra; la tasca d’investigació del seu laboratori és un referent internacional ja que hi arriben mostres de pacients contagiats per tot arreu del món per a diagnosticar-los; la labor medica de Fontilles està present en molts països amb els quals hi ha una relació de col·laboració docent per a formar els nadius en la lluita contra el bacil de Hansen. Fontilles és la referència històrica nacional com la primera leproseria que es va fer a Espanya (fou inaugurat el 1909). Fontilles és la referència pel tractament de la malaltia al nostre territori immediat, on, aleshores, la incidència de la malaltia era molt important. Fontilles és nostra referència afectiva perquè fou fundat per dos gandians d’adopció: l’advocat, qui fou alcalde de Gandia, Joaquim Ballester Lloret i el pare jesuïta del Col·legi del Sant Duc, Carlos Ferris Vila. Els dos es conegueren a Tormos, el poble on va nàixer Ballester en el si d’una família benestant, quan el jesuïta Ferris hi anà a predicar, el 1901, un tridu en honor del Sagrat Cor. Es conta que una d’eixes nits, en la qual estaven sopant a la casa pairal els van esglaiar els laments d’un veí afectat per la lepra, que duia molts anys reclòs i marginat perquè causaven repulsió en la població les nafres i les deformitats que presentava, i que ningú del poble volia acostar-se a ajudar-lo en les seues progressives minusvalideses corporals perquè tenien por del contagi. Portava anys així reclòs. La historia va copsar el jesuïta i l’advocat, que decidiren dedicar els seus esforços en la construcció d’un sanatori en el qual els leprosos foren atesos de la seua malaltia i alleugerir-los de la seua marginació.
Fou una tasca improva amb consultes amb institucions científiques, mèdiques i politiques. A principis de 1902 es va constituir la junta organitzadora de la que seria nomenada “Colònia Nacional de San Francisco de Borja, para leprosos”, dirigida pel mateix pare Ferris i formada per famílies nobles i gent adinerada. A les acaballes d’aquell any, l’arquebisbe de València i el governador civil n’aprovaven els estatuts. En el 1906, esta junta o patronat va ser declarada institució benèfica particular. Segons escriu Rosa Sanchez Garcia, es va elegir Fontilles després d’un temps de recerca per les províncies de Valencia i Alacant, perquè es va considerar que la ubicació era ideal: 800.000 metres quadrats, situats 150 metres d’altitud, amb aigua abundant (Fontilles significa “fuentecillas”, lloc amb molta aigua), amb un clima temperat i rodejada de vegetació, on es pretenia que el leprós estiguera en un ambient sa i acollidor, que fora més la seua llar que un lloc de reclusió. No fou una tasca fàcil. Situat en plena Vall de Laguar la seua construcció va rebre el rebuig temorós dels pobles veïns per la qual cosa es va tindre que construir una muralla de 3-4 quilometres de llargària, tres metres d’altura i 50 centímetres de gruix perquè aïllara el sanatori. Amb vivendes, pavellons, dependencies assistencials, espais lliure, farmàcia, església, tallers de tot tipus de professions, magatzems, quiròfan, cementeri, Fontilles constituïa, segons Arturo Checa, un món paral·lel al real. Tres mil malalts han sigut tractats en els seus 107 anys d’història. Hui estan en peu els edificis. Hui està en peu la tasca assistencial.
Molokai tinguè la seua pel·lícula, Fontilles no sé si la té, el que si que té és una obra de teatre: No n’erem deu? de Martí Dominguez Barberà el conegut escriptor i periodista d’Algemesí. L’obra va ser estrenada el 1960, inspirada en el text de Lluc 17,11-19 (al que abans feiem citació), està dedicada a la tasca social de la Companyia de Jesús en el seu sanatori de Fontilles. Molokai té el seu sant, Josef de Veuster, missioner catòlic belga de la Congregació dels Sagrats Cors, pare Damià —nom que ell va adoptar i com era nomenat pels xiquets de Molokai—, va ser beatificat per Joan Pau II el 4 de juny de 1995 i canonitzat per Benet XVI el 11 d’octubre de 2005. Per als catòlics és el patró espiritual dels leprosos i marginats, incloent-hi els malalts de sida. Fontilles un dia tindrà el seu, el 21 de juny de 2003, l’arquebisbe de Valencia, Agustí Garcia Gasco va presidir al Palau del Sant duc de Gandia l’acte d’obertura del procés de beatificació/canonització de Joaquim Ballester el qual “fou un home compromès avançat al seu temps pel seu treball social i solidari”, qui “amb gran fe en la Providència va dedicar tota la seua fortuna, fins a esgotar-la, a obres da caritat, tingué que mendicar per a continuar-la i va morir en la indigència”.
Pasqual Molina 