TEATRALITZACIÓ DE LA POLITICA
Teatralització es una paraula que s’escolta prou estos dies. Arriba, reiteradament, a traves de les ones i de les linotípies dels diferents mitjans de comunicació. La teatralització de la política, és clar! La situació postelectoral d’Espanya ha fet que els actors principals dels diversos partits estiguen, les darreres setmanes, representant dalt de l’escenari polític diferents papers, estudiats i assajats a priori, per a aconseguir el que les urnes no els ha donat. La rotunditat matemàtica dels resultats obtinguts obliga els líders a una sèrie de volantins en forma de pactes, als quals, ni dalt ni baix de l’escenari públic estàvem acostumats. Vist el que hem vist fins ara i sense albirar fins on es pot arribar, esta farsa escènica diària de l’actual vida publica es mou entre l’esperpent i la tragèdia.
El teatre és literatura i representació. L’actual literatura política s’escriu en funció dels interessos que es volen abastar. Declaracions, manifests, promeses. Un equip d’assessors d’idees i de programes ajuden a redactar-les. Per a la representació teatral es posa cura en tots els recursos de l’art escènic: vestuari, attrezzo, il·luminació, megafonia… etc. Els assessors d’imatge s’ocuparan de tot. L’objectiu final és arribar al públic, quan més nombrós millor, ràpidament, i aconseguir guanyar-se’n la voluntat.
Guanyar-se la voluntat dels altres, expressada en vots favorables, no és nou. La teatralització de les formes per a aconseguir-la, tampoc. Sols han canviat les maneres. Sobretot, ara, per l’avanç imparable de la tecnologia de la comunicació. Però sempre el que ha sigut més important és fer arribar el missatge. En l’antic senat romà al costat dels savis senadors n’hi havia d’altres togats que tenien la virtut de saber explicar al poble aquella saviesa. Durant centenes d’anys, on les decisions es prenien des dels centres de poders unipersonals i el poble estava abocat a l’obediència o a la mort, la informació arribava en forma de bans o de la boca i dels actes dels recaptadors de delmes agrícoles o monetaris. Quan sorgiren els parlaments, foren considerats els temples de la paraula, els sacerdots dels quals eren els grans oradors, simbiosi de missatge, veu i tarannà interpretatiu. N’hi ha referències! D’abans no n’hi ha. No sabem si aquell senador que explicava la saviesa dels altres ho feia a l’estil de Boris Izaguirre, amb la simpatia de José Mourinho o amb la brusquedat de Mike Thysson. No sabem el to de les veus senatorials ni coneixem les imatges de les seues figures tret, de la dubtosa realitat d’algunes estàtues. Encara sort que, fóra com fóra, ens han arribat escrits, ens han transmés filosofies. De l’època fosca de les primeres edats de l’home civilitzat no hi ha imatges ni so dels personatges decisius, tan sols referències històriques escrites, també, amb la dubtosa credibilitat dels historiadors a domicili. És a traves dels pintors de les corts reials com ens arriben les primeres imatges dels grans actors i personatges d’eixe temps, la qual cosa, junt a la descripció dels seus actes —encara que foren transmesos pels transmissors oficials contemporanis—, comença a donar-nos la dimensió realista de la historia i fa aparèixer els primers signes de la teatralització de la vida política. Probablement la primera imatge “realista” del teatre de la política fou el quadre de Jacques Louis David sobre l’autocoronació de Napoleó en la catedral de Notre Dame el 1804 davant del papa Pius VII. Perquè el quadre va ser encarregat al pintor l’endemà de la cerimònia i el va fer en uns mesos. El quadre és la imatge de l’esdeveniment i sobre el que va passar alli hi ha suficients referències escrites. Ens falten les veus d’eixa representació teatral, feta fa 212, anys, on l’actor principal es va col·locar ell mateix la corona passant prou del papa de Roma.
Però fou amb l’aparició de la premsa escrita, la ràdio i el cinematògraf quan començà la nova dimensió del personatge públic i el descobriment de les possibilitats de transmissió dels seues missatges politics al poble pla. Aleshores s’adonaren de la necessitat de posar en cura les formes i les maneres. S’inicià la teatralització de la política. Ja no sols eren importants les idees politiques, era fonamental com transmetre-les, qui havia de fer-ho i en quin escenari tindrien més impacte. El discurs que Martin Luther King feu a Washington, el 23 d’agost de 1963 en acabar la marxa pel treball i la llibertat és, probablement, l’expressió màxima de la representació política teatral: rodejat dels seus fidels seguidor amb el teló de fons de l’impressionant Lincoln Memorial i davant d’una multitud de 250.000 persones que abarrotaven el National Mall, i amb aquelles paraules esgarrades i amb aquell moviment desesperat del cap dient repetidament i matxucadament: “I have a dream!” (‘Jo tinc un somni’) és insuperable. Fidel Castro, Hitler, Mussolini, Churchill, De Gaulle, Kennedy tingueren els seues moments de gloria davant d’un públic enfervorit, però no hi arribaren tan lluny ni tan fons com el de King.
Ara tot ha canviat. La literatura s’escriu en forma de missatges, curts i de gran calat emocional que viatgen a traves de les xarxes socials. Algú ha dit que es podria crear una nova opció política a base del lliurament d’estos missatges i que, una vegada aconseguit, es buscaria la persona per a liderar-lo. Però continua sent important la representació dels líders dalt de top tipus d’escenaris sent conscients de la importància que tenen tots els detalls que ajuden a afavorir la transmissió dels missatges. Es busca el to de veu, es cuida el lloc on es fa, es tria la vestimenta. La imatge ha de copsar, atrapar, conquerir. Tot està meticulosament triat: les barbes, les camises a quadres i les jaquetes de pana del primers anys socialistes; el jersei de llana gruixut de Marcel·lí Camacho, el coll descamisat i despitralat de Nicolas Redondo —mai cap sindicalista més ha anat a cap reunió vestit amb jaqueta i corbata—; anar vestit de cambrer a l’entrevista amb el rei i de maître al lliurament dels premis Goya (com diu Carlos Herrera); dur el nadó al Congres i donar-li allí el pit. Tot val si hi ha públic que s’ho creu.
Jorge Luis Borges deia que el teatre és un pacte de fingiments on en l’escenari uns actors fingeixen ser uns personatges que no són i en el pati de butaques els espectadors fingeixen que s’ho creuen… O no! I en el rerefons de les bambolines de l’escenari polític del país la més que probable repetició de les eleccions generals.
Pasqual Molina 