TRACTAMENTS
Quan als inicis del 1979 vaig tornar a Gandia amb el meu títol de metge cirurgià sota el braç i vaig començar la meua vida professional, els pacients i les persones que jo no coneixia es dirigien a mi dient-me don Pasqual i, sempre, amb el tractament de vosté. I no creguen que jo ho tenia assumit, ja que a mi m’esmussava prou tot allò, perquè acabava de complir 28 anys, vestia pantalons texans, jerseis de llana informals i portava els cabells prou llargs i caragolats i, aleshores, aquell tractament tan formal no casava amb les meues maneres. A més a més, si el meu nom haguera sigut Josep, Rafael o Juan, igual el tractament amb el «don» no em grinyolaria tant com amb Pasqual, un nom que acaba amb eixe «qual» tan sonor que quan escoltava que em cridaven pensava que havia sonat la campana d’una església donant el quart d’hora. Quan jo indicava que no em feia falta eixe tractament, les persones, sobretot les més majors, em contestaven incrèdules que com que no havien de dirigir-se a mi així si jo era doctor.
A tot això he de dir que no sé per què havia d’estranyar-me, perquè en l’educació que vaig rebre en les Carmelites, amb la «hermana» Rita i en l’assignatura d’Urbanitat que m’impartiren durant els primers cursos en el col·legi de l’Escola Pia em van ensenyar que devia dirigir-me als altres amb eixe tractament de vosté, sobretot a les persones majors. I se m’ha quedat penjat en les meues maneres el missatge. Sempre me he dirigit a elles parlant-les de vosté, de vosté parle també als meus pacients i de vosté m’he dirigit sempre a qui m’atenia en qualsevol circumstancia, inclús en les més rutinàries del dia a dia. Ho faig per educació, ho faig per respecte. Per això jo he inculcat estes formalitats als meus fills. Des que eren molt menuts. Sara i Pascual les han seguides al peu de la lletra, Laura, des que començà a parlar, li parla de tu a tothom perquè diu que l’altre tractament «¡no le sale!».
Amb el pas del temps, anaren canviant les formes. Les joves en la consulta començaren a parlar-me de tu, davant dels ulls d’espant de les mares que les acompanyaven, els mateixos ulls d’espant que vaig posar jo el dia que la meua filla Laura, sent xiqueta, li parlà de tu al professor Llombart, el catedràtic d’Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de Valencia, al qual jo hui, encara, després de més de 35 anys de treballar junts setmanalment, li parle de vosté o em dirigeix a ell com a don Antonio. En algun moment he pensat que, probablement els joves no vegen clara la distinció entre el tu i el vosté per motiu de l’anglès que estudien (i que tants d’ells parlen), on el «you» referit als altres val per a tots, joves i adults. No ho sé, però hui comproves que una bona part de les relacions estan vehiculades pel tu. Els joves, fonamentalment. Probablement, també, té molt a veure en la qüestió que en els col·legis ja no se li dona tant de valor als tractaments formals, els quals poder ser considerats cosa del passat. No ho sé, però els conte: el meu fill Pascual visqué una anècdota «curiosa» sobre això. Per circumstàncies que ara no venen al cas, l’havia matriculat en un col·legi privat a Valencia, d’eixos que, diguem-ne, era para «niños bien». El xiquet, seguint les indicacions paternes, es dirigia als professors sempre de vosté i un d’ells, guai l’home, li va dir en dues ocasions que a ell no li parlara de vosté. Com que Pascual no tenia el costum, i de segur sense ànim d’incordi, a la tercera que es va dirigir a ell, urbanament, el professor, guai l’home, li va dir davant de tota la classe: «Pascual, si me vuelves a llamar de usted, te pego una host..!» Quan el meu fill m’ho contà em deixà d’alabastre! Per telèfon li ho vaig dir al director (ens coneixíem des de feia anys), i no recorde bé haver tret molt de trellat de la nostra conversa!
He de dir també que, a mesura que he anat fent-me major, he experimentat una certa relaxació en el tractament a les pacients, més joves que jo, en la consulta. L’ambient de confidencialitat i de confiança que ens envolta ho facilita. Fora d’eixe àmbit tan personal i íntim, mantinc les formules de tractament apreses amb totes les altres persones. Insisteix, per educació i per respecte. A mi, no em molesta, en absolut, que les persones que conec o que em coneixen em parlen de tu, en la consulta o fora. Faltaria més! Però és cert que encara em desconcerta que algú que no conec o que es nota que no em coneix de res em parle de tu, sobretot si es tracta de gent jove, perquè jo ja soc una persona major! I em desagrada molt escoltar com dalt d’un escenari, en un estudi de radio, en un plató de televisió o en una roda de premsa, els presentadors o els periodistes tracten de tu a les persones que hi participen, tinguen, o no, rellevància econòmica religiosa o social. Ho considere una falta de respecte i per a mi el respecte és la més grans de les virtuts per a la convivència.
Ah! Per cert, ni me’n recorde el temps que fa que ningú em diu don Pasqual. Encara sort, perquè encara recorde la punyada al cap que em feia el sonar de la campana!
Pregó i Crida Fallera
Les falles iniciaren anit el programa festiu del 2017, que clourà amb la Nit del Foc. Al turó del pi de la muralla es feu el pregó de les Falles, fou el pregoner un saforenc universal, el fotògraf Victor Cucart. Quan ell feia el pregó, està pagina estava entrant en les maquines d’imprimir el diari, per la qual cosa no es puc parlar com ho va fer. De segur que molt bé! Però del que si que estic ben segur és que el text del pregó fou genial. L’autor és Jesús Peris, professor de Filologia Hispànica de la Universitat de València i actual president de l’Associació d’Estudis Fallers de Valencia, és el meu president. Conec Jesús des de fa tants anys! És un enamorat de la festa i un defensor il·lustrat de les Falles. Peris és un escriptor admirable del qual conec i reconec la seua obra! De segur que els dos crearen un moment inoblidable! Desprès el programa parlava d’una cercavila fins arribar a la plaça Major, on, des del balcó principal de l’Ajuntament, les dues falleres majors, Maragda Escrivà Noguera i Marta Ribera Ramos feren la seua crida. Un crit per a acomboiar a tothom que hi participe! Amb les paraules de la senyora alcaldessa, Diana Morant, obrint les portes de la ciutat a tots els que ens vulguin visitar i desitjant el millor pel gandians pels propers dies, clourien els actes d’anit amb els quals comencen oficialment les festes falleres gandianes d’enguany.
Comença el regnat fester de Maragda i de Marta! Dues grans reines en el setial més alt d’una festa més que centenària de la ciutat de Gandia.
Pasqual Molina 