«TOWERS»
Vaja per davant que jo pateix de vertigen. No massa, rés patològic, crec, perquè els anys que vaig viure en un últim pis mai em vaig apropar tranquil a la barana de la terrassa i, perquè també, un dels meus malsons és veurem dalt d’una bastida penjat allà dalt d’una finca donant-li al palustre o pintant la façana. Tanmateix m’encisa la visió des de les altures. Sent la necessitat de pujar a les torres més elevades per a guaitar el que des d’allí es divisa. La primera, en la qual ho vaig poder fer, fou en la de la Caixa de «Ahorros» en el passeig de les Germanies, perquè el meu company de col·legi, Enrique Azara, vivia allí, jo era xiquet i em va corprendre la vista inèdita de Gandia que vaig descobrir aquell dia.
Sent adolescent vaig passar tot un mes de setembre a Paris amb els meus tios Paco i Pilar. La magnitud de l’aventura, la del viatge i la de l’estança, fou remarcable, perquè, fins aleshores, el lloc més allunyat al qual jo havia anat era a València amb l’excursió anual que fèiem els escolapis a la Fira de Mostres. S’ho poden vostès imaginar? Un més a Paris!
El dia anterior d’anar-me’n em vaig topar al carrer Màrtirs, davant del bar de «El Chato», amb José Julio Jimenez, company del Club de Natació. Era uns anys major que jo i no recorde per quina causa ell ja havia estat a Paris i em va dir: «Pasqual no tinc paraules per a contar-te com és de gran la Torre Eiffel ni per a descriure’t el què es veu des d’allà dalt», la qual cosa m’augmentà el ja considerable nerviosisme perquè, aleshores, l’emblemàtica torre era (encara més que ara), el gran símbol de Paris i de França i, sens dubte, el monument que jo més interes tenia de conèixer entre totes les altres meravelles que m’esperaven en la «ciutat de la llum». El tio i el meu cosí Paquito estaven en la parada quan arribà l’autobús i em dugueren a casa on m’esperaven la tia i la cosineta, Mª Pilar. Vivien a la Rue de la Pompe, al districte número huit i governaven la porteria del número 16, un habitacle situat sota la impressionant escala de la finca, des del qual la tia aconseguí fer una veritable llar familiar. Aquell mateix dia sense a penes menjar i amb el nervi en el cos, Paquito em dugué caminant cap a Trocadero −estàvem prop−, i quan hi arribarem i aparegué al fons, majestuosa, la Torre Eiffel jo vaig sentir com el meu cor es desbocava. Bocabadat, aturat al bell mig de l’esplanada no arribava a comprendre la grandiositat de la visió. Quan començàrem a baixar les escales els meus ulls estaven posats fixes en la torre, la qual anava fent-se cada vegada més immensa, quan creuarem el Sena i arribarem als seus peus i vaig dirigir la mirada cap el cim, el bategar cardíac el sentia directament en la gola.
Des del primer pis de la torre vaig conèixer la sensació del que significava separar el meu cos del sol. Des del segon començaren a difuminar-se les cares de les persones allà baix. Des del tercer, estes perderen la categoria d’essers reials i es convertiren en formigues caminant en totes les direccions donant impressió de fragilitat. La vista, inenarrable! Desd’allí dalt vaig veure per primera vegada l’Arc de Triomf de la «Place de l’Etoile», els Camps Elisis, la catedral de «Notre Dame», la basílica de «Sacre Coeur» i el palau del «Louvre». En tornar a Gandia jo tampoc vaig saber explicar la grandiositat de la torre Eiffel ni la magnificència del que es veia des de dalt d’ella. Senzillament, ni els qui escoltaren ni jo mateix teníem referències per a poder-ho fer.
A principis dels 80 vaig fer una estada a l’hospital «Memorial Sloan Kettering Càncer Centre», a Nova York. Un dels dies, en acabar la jornada laboral vaig pujar a les Torres Bessones «Twin Towers», aleshores els dos edificis més alts del món (110 pisos). L’observatori estava al pis 103 de la torre sud, al qual s’accedia amb un ascensor, la rapidesa del qual et provocava picoretes en el hipogastri. La vista des de dalt era fastuosa: al sud l’Estàtua de la Llibertat i l’illa d’Ellis, a l’est els ponts de Brooklyng i de Manhattan sobre l’«East River», al nord, tot Manhatan amb la silueta de l’«Empire State Building» i la del «Chrysler Building i un poc més a la dreta l’edifici de les Nacions Unides. I a l’oest, Nova Jersey separada pel riu Hudson. Són imatges inesborrables! Allà baix, milers de taxis de color groc caminaven en totes direccions conduint viatgers amb diferents histories personals i diversos projectes de futur. En els anys següents vaig tornar a pujar les torres bessones en dues ocasions més amb gent estimada. Sols si s’ha estat allà dalt pots fer-te una idea de la magnitud de la cafrada que va significar l’atac terrorista que les van enderrocar de l’11 de setembre del 2001. En aquell primer viatge també hi vaig pujar a l’«Empire State», el qual havia sigut durant 40 anys l’edifici de major altura universal. La imatge que, des de dalt d’ell, se m’ha quedat per al record és la de les Twin Towers erigides al sud de Manhattan com el símbol de Nova York.
Sols he estat dalt de dues torres de televisió: en l’Oriental Pearl Tower de Shanghai (468 metres), fa deu anys, des de la qual ja es veien les maquines enderrocant les modestes barraques dels pescadors del riu Yangtsé on es construïren, d’immediat, gratacels d’impressió i l’altra fou la Torre de Macao (Macau Tower, de 338 metres), a la Xina, la qual semblava escadussera enmig del paisatge que l’envoltava.
En els darrers sis mesos he pujat al cim dels que, fins ara, són els dos edificis més alts del món: a l’octubre passat ho vaig fer a la Shanghai Tower, de 632 metres i, fa uns dies, a la «Burj Khalifa» (Khakifa Tower), de 828 metres construïda a Dubai en els Emirats Àrabs. Des de dalt d’elles un munt de reflexions , de tot tipus, són posibles.
En estos moments es construeixen: la Kindong Tower, a la ciutat de Yeda a l’Aràbia Saudita, la qual tindrà 1000 metres d’altura i està previst qiue s’inagure el 2019 i, també, ja està presentat i aprovat el projecte de la The Bride Tower un projecte nomenat «ciutat vertical», de 1.152 metres que començarà a edificar-se a la ciutat de Basora a l’Irak. Em pregunte jo ara si arribaré a conèixer-les!
Mentrestant, la setmana passada, a Bombai vaig estar molt prop de l’ultima de les torres que he conegut: la Tower of Silence (Torre del silenci) a Bombai, d’una forma i grandària pareguda a la del nostre Torró del Pi, en el interior de la qual els Parsis, seguint el ritual de la religió zoroàstrica, dipositen el cos nu dels seus morts perquè els voltors carronyers se’l mengen, perquè d’esta forma la descomposició dels cadàvers no puguen contaminar la natura que ells tant veneren.
Torres de vida, torres de morts. Vida i mort! Mentrestant… Anem fent!
Pasqual Molina 