ABRAÇADES
Des de fa anys, tret dels escrits de caràcter oficial o professional, en tota la meua correspondència personal i, sobretot, en la relacionada amb les persones del voltant de la meua estima, m’acomiade amb la paraula «Abraçades!», amb la qual vull transmetre afecte i respecte als meus interlocutors. És, sens dubte, un gest de cortesia. Un gest. Virtual. Però abraçar és molt més. L’abraçada física porta, implícitament, dues de les accions més importants en les relacions humanes: donar i rebre.
Sense cap intenció doctrinal, jo diria que les abraçades, pel que tenen de diferent significat i distinta influencia, podrien classificar-se en les «categories» següents: l’abraçada materna, l’adolescent, la de l’amor de la teua vida, la sexual, la de l’amistat altruista, la de la gratitud eterna, la de l’adéu inevitable. De segur que n’hi ha moltes més i que tots tenim la nostra pròpia classificació de les abraçades segons la nostra pròpia experiència viscuda, i que recordar-les serà causa d’enyor, de complaença o, per què no, de rebuig, encara què, segons el meu parer, mai hauríem de penedir-nos de qualsevol abraçada que s’haguera donat un dia amb el cor a la mà. La psicopatologia també diu que en la mancança d’algunes de les abraçades està l’origen de molts trastorns de l’individu que s’atenen en les consultes.
Fa uns anys, el 1983, Katheleen Keating va escriure un llibre que es titulava Abrazame, el qual tingué ressò popular perquè aportava originalitat i despertava interés i simpatia. Keating escrivia que abraçar és un instint, una resposta natural als sentiments d’afecte, compassió, necessitat i alegria. En el llibre descrivia les tècniques de l’abraçada i les diferents classes i efectes i, a més a més, defensava que abraçar és també una ciència, un mètode simple de suport, desenvolupament o curació, els resultats dels quals ella ja destacava com a notables.
Esta autora i este llibre són citació obligada en totes les publicacions, seminaris i congressos que s’han fet per tot arreu sobre la teràpia de la abraçada, tècnica de curació mitjançant l’abraçada. En les Jornades Europees de l’Envelliment Actiu celebrades a Màlaga, el 2012, és va fer un taller sobre esta tècnica en el qual s’afirmava que l’abraçada atorga seguretat, la qual és una necessitat en qualsevol edat o posició en la vida, també dona protecció, sobretot als més menuts, que la necessiten, i a les persones majors, les quals depenen de l’amor de qui els envolta. Seguretat i protecció faciliten confiança davant dels desafiaments de la vida i la fortalesa transmesa amb el gest d’afecte pot convertir-se, així s’afirmava allí, en una poderosa energia curativa.
Al començament d’esta dècada, es va iniciar un moviment de caràcter internacional que consistia a regalar abraçades enmig del carrer a desconeguts. Era la “Free Hugs Campaing”. A Espanya també tingué ressò, amb “Abraçades gratis”, amb les quals −segons deien els promotors espanyols−, es pretenia regalar afecte enmig d’este món on domina la desconfiança i els prejudicis. Jo mateix en vaig veure sorprès, fa tres anys, a l’estació ferroviària d’Amsterdam, quan dues xiques, molt joves i molt guapes, s’abalançaren sobre la meua dona i sobre mi, amb un gran somriure als llavis, demanant-nos, crec, perquè no enteníem el que ens deien, permís per a abraçar-nos, cosa, és clar, que nosaltres acceptarem. La abraçada va ser efusiva! La veritat és que l’anècdota ens va copsar i ens ha deixat un agradable record al qual ens referim a casa sovint.
El cinema ha sigut, sens dubte, el gran aparador de les abraçades entre els altres. Abraçades entre els actors que representaven els papers de totes les situacions que es viuen en la vida, en els guions de les quals en algun moment els protagonistes s’abraçaven. Supose que tots tenim en els records personals algunes d’estes abraçades i dels efectes que tingueren en nosaltres quan les veiérem. De totes les meues jo recorde especialment amb emoció l’abraçada que es donaren dos dels protagonistes, homes els dos, de la pel·lícula L’exotic hotel Marigold, la recorden? Tom Wilkinson, qui en el film representava el jutge, ja jubilat, del Tribunal Suprem a Londres, Graham Dashwood, tornava, ja major, a l’Ìndia per buscar el seu amic, el qual va haver d’abandonar als divuit anys per anar-se’n a Anglaterra. Dia a dia el buscà per registres oficials i jutjats i, quan finament el localitzà va a anar a buscar-lo. L’amic, representat per l’actor, Paul Bhattacharjee, estava casat i tenia fills, i quan el jutge arribà estava fora al pati de la casa jugant amb els veïns a una timba. Quan es van retrobar, desprès de més de cinquanta anys, es van reconèixer de seguida i s’aproparen l’un cap a l’altre i es van fondre en una abraçada en la qual es reflectia l’amor més solemne que pot haver-hi entre dues persones.
Jo, com tots, tinc les abraçades de la meua vida. Recorde entre les de ma mare la que em feia mentre don Enrique Terol em tallava les ampolles que m’havia fet a la carn viva de les palmes de les mans quan, sent xiquet, vaig agafar les brases d’una llar encesa. També tinc present en la ment i en l’anima les abraçades de totes les persones que han sigut importants i que han conformat els pilars de la meua biografia. I n’hi ha d’altres que sorgeixen d’imprevists i et travessen l’ànima. La setmana passada vaig visitar la casa que les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta tenen a Agra, a l’Ìndia. Impressionat per veure aquelles criatures, quasi totes afectades per paràlisis cerebral, la qual els feia aparèixer com a mostres humans als ulls de la normalitat física, però a la vegada també reconfortat en comprovar que aquells xiquets, almenys, tenien aquelles mongetes que els cuidaven i mantenien, amb dignitat, enmig de la misèria generalitzada que hi ha als carrers dels pobles dels indis, vaig obrir una porta i accedir a una habitació menuda en la qual hi havia cinc llitets amb xiquets de prop d’un any. Un d’ells estava dret i en veure’m alçà els braços cap a mi perquè l’agafara i ho vaig fer, i el menut se m’agafà al coll i em va abraçar, i jo vaig sentir que el meu cor s’aturava. Reconec que després de tants anys d’ajuntar paraules per a descriure’ls el meus sentiments no les trobe ara per a contar-los la barreja d’emocions que em va fer sentir l’abraçada tendra d’aquell xiquet, però la de la vergonya dominava per damunt de totes!
Pasqual Molina 