Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 23 d’abril de 2017.

COMIAT 2017

 

Com tots els anys, hui acaba la meua col·laboració setmanal en esta pàgina del diari. Quan vaig començar a fer-la, allà pel 2007, jo mateix em vaig fixar la duració de la temporada: començaria el diumenge de la Fira i acabaria el diumenge de Sant Vicent, caigueren quan caigueren. Pensava aleshores, i hui n’estic del tot convençut, que desprès d’uns mesos de contacte dominical calia donar-nos, vostès i jo, un respir temporal per a no cansar-nos i, perquè si anàvem a retrobar-nos la temporada següent, probablement, vostès em rebrien amb renovada amabilitat i jo tornaria a les linotípies amb reverdida il·lusió. I crec que ens ha funcionat bé. Jo n’estic content.

Mirant arrere, com que guarde, perfectament arxivats, en la meua biblioteca i en l’ordinador, els texts dels escrits i les pagines del diari de tots els articles publicats, originals i en PDF, quan de tant en tant revise els articles, m’adone del canvi evident que han anat experimentant en cadascuna de les temporades consecutives. Canvi en els plantejaments dels temes abordats, canvi en la implicació personal adoptada, canvi en l’assumpció de responsabilitats pel que deia. El que ho ha variat és l’esquema general dels articles: sobre un esdeveniment de la setmana, el qual relacione amb records personals, faig alguna reflexió que mai ha ambicionat ser proselitista, amb la intenció que vostès l’avaluen, en positiu o en negatiu, o, a tot estirar, en facen la seua.

En cadascun dels comiats anuals que els he fet, sempre he pensat que podria ser l’últim per si no hi haguera una propera temporada. Soc conscient que eixe moment arribarà, per la qual cosa, ara, en el moment de seure davant de l’ordinador i d’escriure este darrer article d’enguany, m’assalta, de nou, eixa impressió de probable comiat definitiu i m’ha entrat, esta vegada, la inquietud al pensar que vostès no hagen conegut, realment, la persona que ha estat escrivint-los durant tots estos anys. La persona, no l’escriptor ocasional que els ha contat coses de les diferents èpoques de la seua vida amerades amb records de la Gandia de tots aquells temps, mentre donava la seua opinió sobre les coses que estaven passant ara pertot arreu de les terres del món. Realment, no tinc la impressió, d’haver-los donat pistes sobre com sóc realment. Crec què, per si de cas, este pot ser a un bon moment per a fer-ho. Ho crec sincerament!

Tinc encara 65 anys, estic casat per segona vegada i vaig tindre tres fills en el meu primer matrimoni. Tinc tres nets, els quals no porten la meua sang, però els estime tant com si la portaren. Tinc la impressió personal que, a nivell familiar, tot esta bé al meu voltant. Sóc metge per vocació i cirurgià per decisió, i em vaig dedicar professionalment al diagnòstic i tractament de les malalties de la mama perquè fa quaranta anys jo tenia un càncer de pit en la família. Sóc un enamorat de Gandia, adore la meua ciutat. No vaig decidir nàixer ací, però tinc decidit en quin lloc de la platja descansaran, fetes cendra, les meues despulles. Menys en política, he participat, activament, en totes les activitats socials, culturals, esportives i religioses gandianes, de les quals mantinc la decisió de no jubilar-me de cap.

Reconec ser una persona molt ordenada. En les meues coses. Reconec necessitar un equilibri en tot el que m’envolta, físicament i espiritualment. No he hagut que recórrer cap camí per arribar a eixa conclusió. Sempre he sigut així. Reconec que el meu sentit de l’ordre, sovint, no és correspon amb el sentit de l’ordre general, que la taula del meu escriptori pot tombar d’esquena a qui volguera arreglar-la, però que jo sé on estan cadascuna de les coses que m’han d’aprofitar, sé on trobar cadascuna de les eines que empre en el meu treball diari.

Reconec ser molt disciplinat en la major part de les meues activitats. Sols em confesse pecador de no dedicar temps suficient a l’esportiva, perquè m’aportara el benefici físic que necessitaria. Reconec ser un agonies per maniós i meticulós, per la qual cosa, sovint, fa falta voler-me molt per a no enviar-me al blau de la mar. Però saben? A mi no m’ha anat malament. Conserve tots als amics de la infància i mantinc intactes les lleialtats. Continue tenint com a lema el valor suprem de la veritat i el respecte als altres i a les seues idees, encara que, de vegades, és prou difícil. En la meua faena diària crec que és fonamental la meticulositat i l’ordre en les intervencions quirúrgiques, en la exploració clínica i en l’avaluació de les proves de diagnòstic que faig. A pesar de la experiència acumulada, cada dia, quan estic davant d’una nova pacient m’ho qüestione tot, perquè no se m’escape rés a l’hora de fer l’avaluació . Ho he dit en alguna ocasió, tants anys de professió no m’han fet més savi m’han fet més prudent.

Amb prudència actue, també, en la vida quotidiana, perquè tot el que passa al voltat es inestable, no hi ha mida, tot es qüestionable, sembla que ningú està d’acord amb ningú, pareix tindre raó qui més parla o qui més crida. Escolte, sovint, respostes i consideracions en boca de responsables de tot tipus de responsabilitats que, des del raciocini, no puc comprendre. No entenc des d’on eixen les consideracions, des d’on naix tanta irreflexió!

Dijous passat, Eduardo Mendoza, rebia de mans del rei Felip VI, a Alcalá de Henares, el premi Cervantes de literatura en llengua espanyola. En un moment del seu discurs d’acceptació deia: «Jo crec ser un model de sensatesa i crec que els altres estan com un regadora per la qual cosa visc perplex i atemorit per com està el món». Jo no signe l’inici de la frase i no vull admetre el final. En la prudència en totes les actuacions està la resposta, sobre tot si, com en el meu cas, es té el privilegi d’un micròfon i d’un full de diari per a opinar, amb la paraula i la lletra.

Un any més, gràcies per la seua atenció setmanal. Per a mi ha sigut un honor escriure, una temporada més, en este centenari diari. Desitjaria poder tornar-ho a fer. Mentrestant, continuarà la vida i jo estaré, confie, com deia Gabriel García Márquez, vivint per a contar-la!

Veure el PDF de la pàgina del diari

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en 011. Levante-EMV la Safor. 2017, Comiat 2017. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s