CONTRADICCIONS I INCONGRUÈNCIES
Probablement este article serà per a vostès tan incòmode de llegir com ho ha sigut per a mi escriure’l. Va de Catalunya. Ineludiblement, havia d’anar de Catalunya! I és que, quan veia que passava l’estiu, que s’apropava la Fira i que després ens retrobaríem en esta pàgina, quan buscava el tema per a este primer article, el dia a dia sols em dirigia cap a la situació de la terra germana i la dèria independentista que, finalment, ha esclatat al bell mig de la seua societat. Durant moltes de les darreres setmanes, a mesura que s’apropaven les jornades assenyalades com els grans moments del conflicte, el desassossec i l’angúnia han dominat el meu esperit, perquè jo no podia, i encara no ho he aconseguit, albirar quin serà el final d’esta malaurada història i quanta deixalla material i espiritual jaurà a la vora d’este embogit camí que sembla sense retorn. No podia escriure d’altra cosa, l’esdevenir diari m’espitjava. Calia començar per Catalunya!
Però cada dia alguna cosa era diferent, variaven les circumstàncies i els discursos dels personatges. Opinions raonades amb tarannà de ponderació eren contestades amb altres contraries amb pareguda carrega de raó. Tothom sembla estar en possessió de la veritat. La seua! No hi ha cap escletxa en la situació que no haja sigut considerada, argumentada, defensada ardorosament i, alhora, contraatacada o rebutjada furibundament. En qualsevol de les dues direccions! No hi ha hagut una estona de respir des de la qual prendre perspectiva per a reflexionar i opinar, amb intenció de trellat, sobre els avatars del conflicte. Per això, em fa por que l’article acabe sent un munt de contradiccions i incongruències.
La major part de la meua formació professional la vaig fer a Barcelona. Des d’alli m’obriren les portes perquè poguera completar-la a l’estranger. Eren temps en què la falta de màquines de diagnòstic feien fonamentals el raciocini, el seny i l’actitud humanista davant la malaltia. De tot això, en vaig aprendre allí. D’haver-ho aprés n’estic ben agraït. Guarde de tots aquells anys, de tots aquells moments d’ensenyament, un munt d’afecte. Mantinc pels meus mestres —alguns han faltat ja—, i pels meus companys el major dels respectes. De l’afecte i del respecte mutus nasqueren relacions que perduren en el temps. Hem parlat sovint de les coses de la vida. També de política. Serenament.
El catalans tenen una llengua, una historia i una cultura que els fa sentir diferents. Sentiment prou generalitzat. Alguns d’ells no es sentien amb sintonia amb la resta del poble espanyol, però han sabut conviure-hi. A Catalunya i per fort que fora l’impuls cap a la independència, mai, en el seu nom, s’ha pegat un tret al bescoll. Tot ha canviat prou en els darrers anys. He observat allí una radicalització en posicionaments independentistes. Missatges d’estar farts que bona part dels guanys del seu treball es difuminen en alguns territoris de l’Estat espanyol mentre ells no reben allò al que consideren que tenen dret i, a més a més, sentiments de menyspreu cap la seua manera de ser i a la seua estimada llengua fa pensar a prou d’ells que si estigueren sols, si foren un altre país, el que guanyen es quedaria a casa, les seues virtuts serien motiu d’admiració, i la seua llengua, cultura i història serien respectades.
Soc partidari de la llei. En les democràcies el seu esperit i la seua forma estan recollits en les constitucions, les quals necessiten un temps de vigència i consolidació per a garantir els respecte als acords inicials i perquè els successius governants no les canvien pel seu interès particular, però també crec que estes normes han de estar obertes al canvi general que els pas del temps ocasiona al bell mig de les societats a les quals serveixen.
En l’actual Constitució espanyola son il·legals els passos que s’han fet a Catalunya encaminats a fer un referèndum d’autodeterminació. Cadascun d’estos està aturat, provisionalment, pel Tribunal Constitucional, i les persones responsables, enfilades cap als jutjats. Però quan de temps creuen vostès que una Constitució que va nàixer per a eixir d’una dictadura (que, sens dubte, ha demostrat la seua eficàcia), servirà de fre a l’independentisme català si per tot arreu està demanant-se el seu canvi profund?
Estime Catalunya i no la vull fora d’Espanya, però també crec que un dia serà un país sobirà. Ho serà quan eixa població, hui encara arrelada, sentimentalment i familiarment, a la nació espanyola ja no ho estiga i quan la ciutadania, ara juvenil, però creada en la antiespanyolitat, siga majoria en l’anhel d’una Catalunya independent. Com es podrà aturar les aspiracions d’una gran majoria? Quan serà? Com es sabrà que són majoria? Per a saber, exactament, el que vol la gent cal preguntar-li-ho, i això es fa en els referèndums, que han de ser legals i seguint tots els protocols adients! Hui els qui han promogut la moguda han equivocat el moment i les formes.
I ara les contradiccions i les incongruents. Si les independències són admissibles per a eixir d’una tirania, Espanya ho és per a Catalunya? La llengua, la cultura i la història pròpies d’un territori són motiu suficient per a ser independents?, perquè, segons el setmanari Charlie Hebdó, hi ha en el si de la Unió Europea dotzenes de territoris que tenen eixes característiques, la independència dels quals fracturaria Europa. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, deia fa dos dies què, de guanyar el “procés”, augurava dintre de, tan sols quinze anys, una inviable Europa de 90 països, però, no havíem quedat que una Catalunya independent no tindrà lloc a la Unió Europea? Si l’1-O s’haguera celebrat un referèndum legal, quans catalans hagueren votat hui la independència? Si el president Rajoy, acusat d’immobilisme, haguera actuat abans, no hauria creat màrtirs útils per a la causa? Si aplica ara l’article 155 —la primera vegada que es faria—, serà la solució? Si no ho és, actuarà l’exèrcit? Les eleccions que demana Rivera, amb l’ERC de Junqueras, favorita en les enquestes, arreglaria la situació? El president Puigdemont, és la marioneta útil d’esta farsa que acabarà en soledat davant d’un jutge? I la presidenta Forcadell? El major Trapero és un heroi o un vilà? L’actuació de les forces de seguretat de l’Estat fou desproporcionada o adequada a la situació? I la dels mossos, de pistola fàcil unes setmanes abans, i de braços creuats eixe dia, a qui foren lleials?.. Quin futur d’incertesa!
Jo estime Catalunya i no la vull fora d’Espanya!
Pasqual Molina 