DAMNIFICATS DE LES VAGUES
La vaga és un instrument de pressió utilitzat per un col·lectiu davant del poder per a protestar per mancances o deficiències en els drets als quals creuen que tenen dret. Pressió amb voluntat reivindicativa o amb la intenció de marcatge d’objectius de futur. Hi ha diverses possibilitats de fer una vaga, perquè són diversos els col·lectius que la poden convocar i fer i, perquè també són diferents les “entitats” que la poden patir, directament. La més coneguda és, sens dubte, la vaga laboral, aquella que convoquen treballadors davant la patronal, quasi sempre en demanda de millores econòmiques o de treball. La manera d’exercir-la va des de la manifestació pacifica, l’anomenada vaga de braços caiguts, fins a la vaga salvatge (piquets “informatius” a banda). La intensitat de la pressió que es pot exercir varia entre de l’aturada parcial d’unes hores, la d’una jornada o vàries jornades completes o la vaga indefinida. La pressió, és clar, es fa sobre l’empresa, la qual patirà, directament, les conseqüències de l’aturada de la seua activitat (fonamentalment perjudicis de caràcter econòmic), però, és clar també, que les conseqüències de la vaga la pateixen, indirectament, altres col·lectius, els quals en poden ser considerats damnificats. En ocasions sembla que és en l’acte d’afectació dels altres on està la pressió que es fa amb la vaga. Parle de les vagues en el sector serveis, en especial, les que afecten el transport públic.
La vaga està emparada per la Justícia, però les vagues, són justes amb els que la pateixen indirectament? Ho són amb els damnificats per causa d’unes reclamacions amb les quals, estos, no tenen res a veure? Cap culpa! Els promotors i inductors de les vagues creuen, de veres, que els damnificats pels seus actes comprendran i acceptaran les reivindicacions? Que els ajudaran a resoldre-les?
En estos dies passats he patit, directament, una vaga del transport públic en el metro de Valencia i he vist, indignat, la nomenada vaga política que feren uns centenars de persones en les estacions de Sants a Barcelona i en la de Girona. I mentre patia la primera i veia les imatges de la segon em feia estes reflexions sobre la seua influència. Aquella vesprada en l’estació del metro havia més gent de l’habitual en l’andana i en el cartell lluminós s’indicava que el servici estava de vaga i que el proper tren arribaria més tard; ningú posava cara de fàstic, no vaig veure cap gest d’indignació, això s, la mostra de la fatiga de la jornada laboral dibuixada en algunes cares. Durant el temps d’espera vaig estar mirant si hi havia alguna taula o algun punt d’informació sobre els motius de la vaga. No vaig trobar-ne cap, aleshores no els puc contar per què estava en vaga el metro i dubte que bona part dels passatgers ho saberen. Aleshores vaig pensar quina poca pressió exercirien els usuaris sobre l’empresa del metro sobre la qual els treballadors feien la vaga!
Una altra cosa va ser, un parell de dies després, la vaga il·legal (política van dir-ne, salvatge en diria jo), que feren un munt de joves —estudiants?—, que assaltaren les estacions de tren de Sants a Barcelona i de la de Girona, impedint la circulació de l’AVE durant tot el dia. Les imatges dels agressors, botant-se els controls de pas, pintant les maquines i els cotxes dels trens foren lamentables. Reclamaven la llibertat dels que, ells, nomenaven “presos polítics” que havien dut a la presó l’article 155 de la Constitució i exigien l’adveniment de la República de Catalunya. Per a aquells agressors tot el que ocorria aquells dies era il·legal i antidemocràtic i allí estaven ells per a denunciar-ho! Les cares dels damnificats per la seua actuació agressiva, els gestos d’impotència, eren penosos, perquè darrere de cadascun dels milers de persones que es quedaren aturats en les andanes hi havia una historia personal de desfeta familiar, laboral o, simplement, de vacances, que tots aquells exaltats estaven destrossant, davant la passivitat de la policia autonòmica que “tenia l’ordre” de deixar fer per a evitar noves fotos pertorbadores als mitjans de comunicació. Les veus dels afectats no les poguérem escoltar, però de segur que la família dels valents pertorbadors no va eixir molt ben parada. De veres creuen que amb eixa actuació salvatge hauran aconseguit apropar més gent a la causa? No haurà segut tot el contrari? Creuen que així aconseguiranvariar resolucions judicials? Creuen que, a banda d’haver fotut a tanta gent, han aconseguit algun pas endavant de la seua croada?
No m’han agradat mai les vagues. Ni fer-les ni patir-les. N’he viscut algunes en diferents moments de la meua vida. Per distint motius. Amb diferents circumstàncies. Durant la carrera, vaig patir el tancament de la Facultat de Medicina, pels disturbis antifranquistes, i se’m quedaren llacunes acadèmiques, per les classes no rebudes, que m’obligaren a un sobreesforç notable de recuperació. Durant la residència de cirurgia, una vaga de personal de l’Hospital Clínic em va mostrar el diferent grau de responsabilitat que hi ha entre els diferents estaments implicats en ella, quan en una assemblea multitudinària, a l’aula magna de la facultat, un zelador portalliteres s’ufanejava de la seua importància en aquella aturada perquè, com tots érem importants, si ell no treballava, no podrien operar-se els pacients! Aleshores, un cap de servei li va dir que estava molt equivocat en allò que tots érem allí iguals, perquè ell podia anar a recollir al malalt a l’habitació, posar-lo dalt de la llitera, arrossegar-lo pels corredors, pujar-lo en l’ascensor, entrar-lo en el quiròfan, col·locar-lo dalt de la taula i, després d’haver fet tot el que podia fer el portalliteres, ell podia operar-lo! És feu el silenci sepulcral. La vaga acabà aviat. Eren els primers anys de la Transició democràtica. Com a cirurgià de la medicina publica, a l’hospital de Gandia, vaig viure tres vagues, cap de les quals vaig secundar, perquè els pacients anaven a ser els damnificats i cap de les reivindicacions laborals ni les econòmiques eren suficient causa per a mi per a deixar d’atendre’ls. Vaig patir la vaga de controladors aeris al pont de la Constitució del 2010; milers de passatgers bloquejats als aeroports espanyols se’n tornarem cap a casa, amb les maletes fetes; fa uns mesos vaig conèixer un d’estos controladors, qui em contà els motius, greus, pels quals feren aquella vaga i jo els vaig comprendre, però el tancament de l’espai aeri espanyol provocà la suspensió de milers de vols i l’aturada de 700.000 passatgers als aeroports.
Les vagues estan emparades per la llei i Justícia, però són justes amb els damnificats?
Pasqual Molina 