TEMPS DE COMMOURE’S
Sent una certa aversió a rebre, via WhatsApp, eixes fotografies, vídeos o missatges que circulen per la xarxa reenviats per molta gent i que solen tenir molt d’èxit. Sé que molts d’estos enviaments són graciosos, uns altres, de tarannà pseudofilosòfic, prou interessants i que d’altres, de denuncia, et poden impactar, però en general, em destorben. Rarament mire les fotos, llig els missatges o faig play en els vídeos. Molt rarament! Han d’haver-me’ls lliurat persones molt especials per a mi perquè en faça cas. M’ha passat esta setmana amb un vídeo, el qual, reconec, m’ha mogut l’esperit en omplir-me la ment de records fent-me reviure eixos sentiments que de segur tots tenim, però que semblen adormits per l’engolidor quotidià del dia a dia.
El vídeo, fet a l’estil slideshow, és una successió d’imatges fotogràfiques amb un suport musical adient. Les diapositives mostren objectes, personatges i situacions de l’època de la meua infància, en els anys cinquanta i seixanta, viscudes al barri de Corea, amb els carrers per empedrar, sense clavegueram i mal il·luminats. Aquells carrers en els quals, segons cantava el veïnat, a ritme de “Clavelitos” podies ofegar-te en un bassal o que et menjarà la pols. La veu melodiosa de la mexicana Marisela: “Revolviendo en el baul de los recuerdos”, envolta les imatges.
Les fotografies no guarden cap tipus de ordre o classificació, es barregen imatges de jocs infantils al carrer, d’estris domèstics i laborals, d’oficis que es feien al carrer, de fotos de personatges famosos en l’època i d’alguns programes de televisió que, aleshores, eren molt populars. Les fotografies dels jocs al carrer que fèiem els xiquets després de l’escola m’han encisat i m’ha fet tornar a la memòria les imatges i les veus dels meus. Aquells jocs que s’alternaven en el temps i que ens tenien acomboiats a tots. El que es disputaven en el sol de terra tenien en comú guanyar a l’adversari monedes, boles, trompes o cartons, els quals eres les cobertes de les capsetes de mistos en les quals hi havia futbolistes dibuixats. Jugar a boletes: amb boles de fang, del grossor d’una oliva, jugaven al cau (ací li dèiem clauet) havies de clavar la teu bola principal dins del cau fet en terra i des d’allí podies fer un “pam i ratlla” per aproximar-te a la bola dels contrincants per a topar-les i endur-te-les. Jugar a tacons: amb els tacons desgastats de les sabates, retirats pels sabaters, si sabies llançar-los amb perícia podies traure de l’interior d’un cercle dibuixat en terra els cartons dels mistos que guanyaves. Jugar a “potes”: era, pràcticament el mateix, amb monedes antigues, alfonsines de deu cèntims, a les quals fèiem engrossir la vora circular amb un martellet i es podia aconseguir traure d’aquell cercle dibuixat a terra els gallets i xavos les monedes de menys vàlua en l’època. Ballar la trompa: hi havia temporades de ballar la trompa, per tot arreu els xiques demostraven el seu domini i també es podia convertir en un xoc de terra com els anteriors, en el qual si tenies habilitat per a llançar la teua trompa damunt de la del contrincant i que esta isquera disparada fora del cercle, podies quedar-te-la. Quan havia plogut i el carrer estava ben mullat, jugàvem a “terreno”: amb una navalla u objecte punxegut dibuixaves un bon espai quadrat en terra, el qual dividies en dues parts simètriques, un per cadascun dels jugadors i tu anaves guanyant l’espai al contrincant a base de clavar a terra, des del teu lloc, la navalla o estilet, demarcant, des d’on este havia quedat clavat, el nou territori que anaves guanyant a l’adversari fins que tot fora teu.
He recordat en les fotos altres jocs com jugar al burro. Un xiquet s’agafava fortament a rella d’una finestra i d’altres se li enganxaven a la cintura, emponats com fent un trenet i, aleshores, al crit de “fava, munta i calla, el burro que s’escarranxa no val una palla” un altre xiquet fent carrereta botava sobre aquella cua infantil caient damunt d’algú que havia d’aguantar el pes i l’envestida o perdia i pagava penyora. A la veu d’“A les bones casseroles, qui no fa rastre paga” anaves botant per damunt dels altres xiquets de la colla, els quals et botaven per damunt de tu després en un joc inacabable que et portava, botant i acatxant-te de punta a punta del carrer. Botar la corda, que els castellanets deien jugar a la “comba”. Però el que a mi més m’agradaven eren els partits de futbol amb l’entrepà del berenar a les mans intentant marcar en les porteries fetes amb dos cudols aquella pilota desballestada per tant de puntelló furibund. Quasi sempre en tornar a casa ta mare havia de llavar-te, amb aigua calenta bullida en el foguer de petroli, dins d’una gaveta al bell mig de la cuina. En el vídeo apareixen eixes gavetes i es veu a un llanterner arreglant-ne una.
Entre els estris domèstics es veuen: la maquineta de trasquilar del meu perruquer Pepito “Paella”, amb la qual em pelava el bescoll, puntualment, cada quinze dies. La maquina de cosir Singer de ma mare, l’estufa catalítica de gas butà del menjador, l’aparell de radio de la saleta, el molinet de cafè de la cuina, el primer dels telèfons. Entre el veïnat i el carrer: la botigueta del senyor Requena, el balança en la qual pesava els queviures, l’afilador amb el seu xiulet patognomònic, el drapaire, el llanterner. Completant la barreja d’emocions, els pupitres de la classe de l’“Hermana Rita” i l’estoig d’acer inoxidable de Juan Marti, “Juanito, el practicant” en el qual bullia les xeringuilles de vidre i les agulles per a desinfectar-les abans de posar-te les injeccions.
Ha sigut la setmana un temps d’“emocions” variades: les eleccions a Catalunya, la grossa de Nadal, ahir el partit Madrid-Barça, però crec que estos dies eren moments per als sentiments, per als enyors, per als records de les histories viscudes i de les persones qui ja no estan. Dies de Nadal. Temps de commoure’s.
Estimades, benvolguts, molt bones festes!
Pasqual Molina 