INCERTESA
He heretat de ma mare l’interès que ella tenia per les esqueles dels diaris. Era la primera pàgina que ella triava i allí s’assabentava quines persones havien faltat i, sobretot, quines edats tenien. Crec que és una curiositat prou generalitzada en els lectors, una vegada vaig llegir que era una de les pagines que quasi ningú deixava de fullejar mai. Un dia de la setmana passada, no recorde exactament quin, la pàgina obituària d’este diari anava carregada d’esqueles, de diferents dimensions i amb fonts de lletra de distints punts. N’eren quatre homes i tres dones. Cinc de les finats passaven dels noranta anys i d’altres dos ho feien dels huitanta. Gent molt gran. A Espanya hi ha hui 100.000 persones que tenen 100 anys o més. Som el quart país més longeu del mon per darrere de Japó, Suïssa i Singapur. Segons l’informe publicat, fa dos mesos, per l’OCDE (l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic), Espanya és el segon país amb la major esperança de vida al nàixer, xifrada en 83 anys. Sols ens guanya Japó i la nostra xifra supera, en tres anys, la mitjana dels 35 països membres de l’Organització, l’esperança de vida dels quals és de 80 anys. Des del 1970 esta esperança de vida al nostre país ha guanyat més de deu anys. Les dones espanyoles viuen, de mitjana, més de 86 anys i, en general, perviuen uns cinc anys més que els homes. Espanya també ocupa els primers llocs del món en esperança de vida desprès dels 65 anys. Vivim una mitjana de 21 anys, la qual cosa ens situa en tercera posició darrere de Japó i de França. Les dades són oficials i es recullen també en l’informe bianual, publicat el passat 23 de novembre: “Informe sobre l’estat de salut de la Unió Europea 2017” i en “L’Informe sobre la Salut a Espanya 2017” on es diu que vivim més i amb major qualitat de vida que en qualsevol país de la Unió Europea.
El passat dijous es feu públic l’últim informe trimestral de l’EPA (Enquesta de Població Activa), el qual, entre altres dades, s’assenyala que en el 2017 s’han creat 490.300 nous llocs de treball. D’immediat els portaveus sindicals han fet el seu repetit discurs d’acceptació de les xifres, però ennuvolant-les amb acusacions de precarietat i d’inestabilitat de bona part d’ells i amb la demanda si més no, exigència, de creació de llocs de treball estables i definitius. Quan els escolte, tantes vegades repetint-se, el meu cap, com a persona, compren les demandes en favor de l’estabilitat dels treballadors, però, també com a empresari, no puc oblidar les paraules que Joan Rosell, el president de la CEOE —la patronal espanyola—, quan va dir, fa un parell d’anys, que el lloc de treball “fixe i segur” ara un concepte del segle XIX i que en el segle XXI caldrà lluitar pel lloc de treball tots els dies. Els llocs de treball, eventuals, que sovint estan infradotats salarialment, suposen una menor cotització a la Seguretat Social amb la qual cosa les arques publiques es ressentiran i, a nivell individual, el muntant de les pensions minvaran importantment, si és que pogueren mantenir-se amb l’actual sistema de pagament, la qual cosa ja s’escolta per massa llocs que va a ser econòmicament inviable.
Aleshores, el futur sobre les pensions està immers en la incertesa.
L’important xifra de l’atur, sagna l’economia amb pagaments i subsidis tot i que hi ha milers de persones sense cap tipus d’ajuda econòmica i social posterior, si no han encontrat un altre lloc de treball. Els llocs de treball, afectats per la temporalitat disminueixen les aportacions a la caixa de la Seguretat Social i els treballadors no incrementen la seua fulla de vida laboral, a més a més els sous baixos no generen cotitzacions elevades, la qual cosa ja pressuposa que les seues pensions no seran altes i, damunt —encara que quede malament dir-ho així— la gent viu més de vint anys quan se jubila! Multipliquen vostès: catorze pagues a l’any (12 mesos més dues extres —la mitjana és de 1.054,67 Euros—), per tants anys d’esperança de vida (21 anys), per tants milions de jubilats (ara en son 9,5 milions, però la xifra serà incrementable progressivament per l’envelliment de la població), i els assegure, perquè jo he fet la multiplicació, que el resultat de la xifra és astronòmic, és de tal magnitud que les qüestions immediates que jo em faig són: Això com és pagarà? Això qui ho pagarà? I en això estan, des de fa anys, els responsables perquè saben que les pensions contributives i les no contributives seran quasi impossibles de mantenir en el futur, quan es fan eixes multiplicacions. Per la qual cossa, des de fa anys, ells venen estimulant que, a títol individual, els treballadors en actiu inicien projectes d’estalvi de futur perquè els puga complementar les retribucions de les pensions que s’albira no van a ser altes.
El professor José Maria Gal de Liebana deia, dijous passat, en un programa de ràdio que l’any 2019 començarà a funcionar el Factor d’Equitat Internacional (FEI), una formula clau per a l’aplicació del factor de sostenibilitat. El FEI, lliga la pensió inicial dels nous jubilats a l’esperança de vida. És a dir en el moment de la jubilació es calcularà quina serà la quantitat general que podia rebre com a pensionista durant els 21 anys d’esperança de vida actual, es dividirà en les mensualitats que hi ha en eixe període de temps (que presumiblement anirà incrementant-se per l’envelliment progressiu de la població) i això cobrarà com a pensió. El FEI no s’aplicarà als actuals pensionistes si no als futurs i és clar que cada any es reajustaran els factors en funció de les noves previsions de l’esperança de vida. La formula FEI, encara que de caràcter tècnic, significa en la practica que les pensions més cada vegada més baixes. Un informe d’experts diu que al 2051 el retallament de la pensió inicial serà del 19 %.
L’increment de l’esperança de vida suposa, a nivell dels governats, nous plantejaments polítics en l’ordre social, en el sanitari i en el de la dependència, però a nivell individual, jo que mantinc, sovint, amb els meus pacients conversacions de tarannà humanista, escolte a les persones majors, sovint també, que arribats a una edat, no voldrien donar faena i que en el moment que el cap ja no els regara no tindria ningun sentit la vida. Però estes, ja son altres calces!
Pasqual Molina 