LA UNDERWOOD DEL IAIO PALOMA
Vaig nàixer al bell mig del barri del Raval a Gandia el 1951, en la fabrica d’adobar pells del meu iaio Paco, Paloma, al carrer dels Pellers, aleshores Curtidores. En la casa vivíem, dues famílies: la del meu oncle, germà de ma mare, amb la seua dona i el fill, Paquito, i nosaltres, la formada pels meus pares i jo. Les maquines i els treballadors estaven en una nau allà al final de la casa, darrere del pati. Entrant des del carrer a ma esquerra estava el despatx del iaio. El recorde espaiós i clarejat, amb un gran escriptori, damunt del qual hi havia un telèfon de color negre, el qual sonava de tant en tant, i una maquina d’escriure que a mi em tenia encisat. Mon pare, ma mare, la meua germaneta, acabada de nàixer allí, ens n’anàrem a viure a Corea, a les cases de l’Estat, quan jo tindria uns sis anys. Però quasi tots els dissabtes jo venia a la casa gran del Raval a jugar amb el meu cosí, el meu amiguet de la infància. Dalt de la casa, en la cambra, els muntons de llana blanca i els marcs de fusta per a assecar les pells eren els estris ideals per als jocs que naixien de la nostra imaginació infantil. Aleshores, el iaio Paco ja havia faltat i mon oncle, Paco, també Paloma, es feu càrrec de la fabrica. A l’inici dels seixanta, em van contar que l’aparició de les pells artificials creà una greu crisi del mercat de les pells, la qual cosa va inquietar el germà de ma mare, qui agafà a tota la família i emigrà a Paris deixant el negoci en mans de la iaia Elisa i d’algun treballador de confiança. El negoci va morir d’inanició pocs anys després i la fabrica va tancar. Damunt de la taula del despatx del iaio, quedaren el telèfon de baquelita negra, amb el disc de color blanc i la maquina d’escriure, la Underwood. El telèfon es donaria de baixa, de segur, però no els sabria dir on va anar a parar. De la maquina d’escriure els puc contar moltes coses, ja veuran!
En els anys seixanta jo anava als escolapis. Quan tenia tretze anys, estudiant el quart del batxillerat d’aleshores, jo havia de fer un treball sobre l’obra de teatre d’Agustin Moreto El lindo don Diego i se’m va ocorre fer-lo en maquina d’escriure. Com que no en teníem, li vaig dir a ma mare si podria agafar la màquina del iaio. De segur que ella demanà el permís pertinent i, en uns dies, la maquina estava damunt de l’escriptori de la meua habitació. En ella en vaig ensenyar a escriure de forma autodidàctica, és clar que malament, gastant tan sols dos dits de ambdues mans, però des del primer moment vaig adquirir una desimboltura, precisió i certa rapidesa que encara mantinc. Acabant el batxillerat, Elisa, la germana menuda de ma mare li va demanar a ella si podíem cedir-li la maquina d’escriure del iaio perquè el seu fill, malalt des de feia molt de temps, poguera torbar-se amb ella i, per descomptat, la maquina va viatjar cap a sa casa enmig del dolor de l’ànima que em va causar la justificada pèrdua, perquè no era meua i un altre net del iaio Paloma la reclamava.
Tota la família ens vam traslladar a Valencia pels meus estudis. Mon pare, oficial de Justícia, demanà el trasllat a la capital i va ser nomenat l’oficial de la Secció Penal del Jutjat Municipal nº 9. Als matins ell treballava en el jutjat i a les vesprades, a casa, es passava les hores escrivint a màquina les sentencies que el jutge, don Paco, havia signat als matins. Ho feia en una maquina d’escriure impressionant, una Hispano Olivetti model Lexicon 80, de carro ample, el qual sobreeixia les dimensions ja prou grans de la maquina, i de cinta de tinta negra. La maquina pesava moltíssim, era robusta i descansava sobre un carro amb quatre rodes giratòries. Mon pare escrivia amb tots els dits de les mans i teclejava enèrgicament perquè el paper oficial era gruixut i havia de fer cinc copies (cal recordar que aleshores no hi havia ordenadors ni maquines de fotocopiar a l’abast dels funcionaris). El so metàl·lic, monocord i repetitiu del teclejar de la maquina de mon pare formen part de la banda sonora de la història de la casa familiar dels meus pares a València.
En la Facultat, formàrem una colla de set companys, la B.M.C. i, ens repartirem les assignatures per anar cadascun de nosaltres a les diferents classes i després fer els apunts. A les nits, jo seia davant la màquina, encara calenta de mon pare, i escrivia els apunts en set fulls de paper ceba de color groc, entre els quals hi havia col·locat sis fulls de paper de calc. Els meus els conserve tots encara enquadernats en les prestatgeries del meu despatx. Durant els tres darrers cursos de carrera veníem els nostres apunts a tots els companys (n’érem uns huit-cents), la qual cosa ens permetria uns guanys que ens alleugeria les habituals penúries estudiantils.
Els meus pares em van regalar per la meua boda una Olivetti Lettera 46 amb la qual vaig fer tots els treballs de la meua Residencia de Cirurgia en l’Hospital Clinic. En la meua consulta privada mai vaig posar una maquina d’escriure ni la pantalla d’un ordinador entre la pacient i jo. Tots els historials mèdics dels milers de pacients estan escrits a mà, i les dades més importants d’exploracions i diagnòstics estan arxivades en un ordinador, sense l’ajuda del qual no podria tractar la informació acumulada per l’experiència de tant anys. No he deixat mai d’escriure “a maquina”, tot el que publique pels mitjans de comunicació, per a revistes, congressos, els llibres, tot ho he escrit amb els meus ordinadors. Amb els dos dits de sempre. Sense cap falta d’ortografia, seqüela meravellosa dels dictats obligatoris en els escolapis. Abans hi havia poca gent que sabera escriure a maquina. El meu fill va aprendre acadèmicament, gasta els cinc dits i escriu sense mirar la pantalla. Hui podem veure que tothom, siga de l’edat que siga, sap emprar el teclat mecanogràfic, ho podem comprovar diàriament veient com, fins els més joves empren els dos dits polzes per a escriure ràpidament els missatges i els whatsapss que lliuren profusament. Una altra cosa és la poca cura que posen en la llengua i els problemes que els ocasionarà la utilització d’abreviatures per a aprendre correctament l’ortografia de les paraules i la dels signes.
Fa un parell d’anys li vaig preguntar al meu cosí per la maquina del iaio, pensant que ja no existiria, i la meu sorpresa gran va ser que sí que la conservava i la tenia guardada amb el seu estoig. Quan la vaig veure quasi em pose a plorar, estava impecable tot i que el cosí recordava haver jugat, a tot, amb ella. Me la va “tornar” la tinc en un lloc especial de ma casa i passe per davant d’ella tots els dies. De tant en tant m’ature a llegir els rètols: “UNDERWOOD Standarts Four Bank Keyboard. God Standard Portable. Trade Mark Made USA. Manufactured by UNDF Tipewriter CO.INC. Usa. Patent 9-11-1915”. A mi em sembla un miracle! Un miracle que és el nexe d’unió amb la meua infància, amb a la fabrica de pells, amb la casa de Corea, amb els meus pares, amb els escolapis, és el nexe d’unió amb la columna vertebral de l’esperit de la meua vida.
Pasqual Molina 