DONES
Dijous passat, dia 8, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Per tot arreu del món. Tradicionalment ha estat una jornada de protesta, reivindicació i d’exigència de les dones davant de la minusvaloració social, econòmica i laboral que han patit històricament. Enguany a Espanya s’havia convocat una vaga general, durant el temps de preparació de la qual s’havien proposat diversos objectius de reivindicació entre els quals sobreeixia acabar amb bretxa salarial que hi ha entre els guanys dels homes i el de les dones que tenen idèntic lloc de treball i mateixa responsabilitat professional i també denunciar l’anomenat sostre de vidre, eixa barrera invisible i indemostrable que pareix impedir l’ascens de les dones més qualificades als llocs més alts de l’escalafó de decisió i de gerència empresarial. La participació amb les concentracions per la vaga general foren massives per totes les ciutats espanyoles.
Jo he sigut testimoni del canvi que ha experimentat la situació de la dona els darrers seixanta anys en el meu àmbit familiar. Ma mare, Lolita, a final dels anys quaranta, treballava en la Perfumeria Bernabeu al carrer Major de Gandia, la qual va deixar en casar-se amb mon pare, perquè aleshores el paper de la dona casada era la d’ocupar-se de la casa i de criar els fills. Pel mati, desprès de eixir nosaltres capa escola, ella netejava, llavava i planxava la roba, comprava en la botigueta de baix de casa, cuinava, ens escudellava a la taula, escurava després i quan nosaltres tornàven de vesprada a l’escola ella seia en la seua cadira de bova i feia calça escoltat la radio en la saleta. A la nit, quan arribava mon pare de la faena, reprenia la sessió a la cuina. Mai es va plantejar que les coses pogueren ser d’una altra manera, mai la vaig escoltar queixar-se del seu destí. Pareixia feliç veient com la meua germana i jo anàvem creixent físicament i espiritualment, com el seu home era un bon marit i un bon pare. Simplement! Mentre va viure jo no em vaig adonar que ma mare, tinguera una gran influencia en la meua formació personal o intel·lectual, però ara que fa anys del seu traspàs els assegure, que el seu esperit està entre les línies de tots els articles de tarannà reflexiu que jo escric per a tots vostès. Dona!
La meua germana, Amparo, tres anys més menuda que jo, estava abocada, domèsticament a, quan acabara l’escola elemental, anar a classes de costura i a ensenyar-se a cuinar per a ser una mestressa de casa com Déu manava! Arribat el moment, vivíem a Valencia, on ens havien traslladat pels meus estudis de medicina i, aleshores, jo vaig fer veure als meus pares que ella tenia l’oportunitat també de poder fer una carrera. Va decidir estudiar ATS i es va matricular en l’Escola d’Infermeria de la Casa de Salut que estava al costat de casa. Amb el títol sota el braç aconseguí una plaça en La Fe, en el servei de Reanimació, en el moment que començaren els transplantaments d’òrgans, dels quals l’hospital valencià fou un dels pioners i hui té una de les casuístiques més grans en el món. Amparo era una professional d’altíssima qualificació, mol considerada per companys i pacients. Quedà viuda molt jove, amb dues filles molt menudes, les quals ha criat, digníssimament i hui és la iaia de cinc nets que l’adoren. Té a pocs mesos vista la jubilació des de la qual, estic segur, podrà contemplar la seu trajectòria vital amb harmonia plena. Dona!
La meua dona Amparo, des dels orígens familiars humils, estudià administració, oposità i aconseguí un lloc de responsabilitat en l’Hospital de Gandia com a secretaria de direcció i de la gerència, lloc que ha mantingut ininterrompudament durant quaranta-tres anys a pesar dels canvis polítics nacionals i autonòmics, els quals suposaven diferents concepcions assistencials de la medicina pública. La seua professionalitat i eficiència l’ha mantingut en eixe lloc de treball, considerat de confiança. Es va jubilar fa un any i vaig ser testimoni en el seu homenatge d’acomiadament, una vegada més, del respecte i de l’estima que tenia de tots els companys de la seua vida professional que l’acompanyaren aquell dia. Dona!
Quan Amparo i jo ens casarem fa uns anys, sumarem tres filles i dues nores, les quals tenen, ara, al voltant dels quaranta anys. Totes amb formació universitària, totes amb llocs de treball responsables. Són autosuficients, independents. Algunes d’elles mares. Dones!
Les dones de la meua vida familiar. De les diferents èpoques. Motiu d’orgull íntim!
Però n’he conegut d’altres que han enriquit la meua vida personal. Des de l’amistat, des de la relació social i, sobretot, des de la meua professió dedicada al diagnòstic i al tractament quirúrgic de les malalties de la mama. Durant quasi quaranta anys he rebut en la meua consulta milers de dones, el 99 per cent de les quals acudiren, la primera vegada, angoixades per un problema que les terroritzava i durant el procés del diagnòstic, el temps del tractament i en el de les revisions anuals posteriors, eixes dones, en general, m’han demostrat ser posseïdores d’una fortalesa remarcable davant de l’adversitat amb un esperit de lluita i de superació admirables. Les dones amb les quals he tractat en la meua consulta han sigut model i incentiu per a voler ser un poc millor cada dia. Hui, en este article que parla de dones i de reivindicacions reitere el meu respecte i suport per elles.
Jo estava d’acord a la vaga del dijous. Reconec la meua sorpresa per la multitudinària participació. Confesse que em copsaren la contundència d’algunes pancartes i consignes, però després he pensat donarien per un bon article de reflexió. Des de fa setmanes, mentre el Dia s’apropava, en els mitjans de comunicació hem llegit, vist i escoltat declaracions, de tot tipus, al voltant del món de la dona i de totes les circumstancies històriques i actuals que l’envolten. Declaracions fetes per tot tipus de persones, des de les anònimes a les que ostenten els llocs de màxima responsabilitat. Totes les he escoltat amb respecte, encara que algunes m’esmussaven. A mi em costa admetre l’existència del sostre de vidre, crec que encara és una qüestió purament estadística, al voltant del cim del poder encara hi ha més homes que dones. És possible que en algun temps, per visibilitzar les dones es crearen els percentatges obligatoris de la seua inclusió en les llistes de tot tipus. Hui han demostrat, sobradament, que no es fa falta. Respecte a paritats o consideracions especials per a elles en la concessió de premis i reconeixements per labors i activitats em pareix un desgavell. El talent no té gènere, encara que si ens haguérem de comparar, els homes quedaríem prou malparats.
Pasqual Molina 