SEGURETAT I FALLES
Soc membre de l’Associació d’Estudis Fallers de València, l’ADEF, la qual va ser fundada, l’any 1990, pels autors de l’equip editorial que havia publicat, en este diari LEVANTE-EMV, La Historia de las Fallas. L’associació va nàixer amb l’objectiu de fomentar i divulgar l’estudi de la festa fallera en les seues diverses dimensions (històrica, estètica, sociològica, literària, econòmica…), un objectiu que parteix de la base que l’estudi sistemàtic, rigorós i continuat de les Falles contribueix a enriquir-les, ja que permet valorar-les i percebre-les com el ric patrimoni cultural que són. Al llarg d’estos anys, l’Associació d’Estudis Fallers ha anat ampliant-se amb la incorporació de nous membres (professors i llicenciats universitaris, artistes fallers i altres personalitats destacades de la festa), els quals han reforçat el caràcter multidisciplinari de l’ADEF i de la seua tasca investigadora. Hui en som vint-i un membres. Jo hi pertany des de finals dels noranta.
Des dels seus inicis, el treball de l’Associació d’Estudis Fallers s’ha traduït en iniciatives col·lectives (l’organització de les Jornades de les Festes del Foc del Congrés de Cultura Popular Valenciana, l’any 1995; la confecció del llibre La festa de les Falles, publicat pel Consell Valencià de Cultura l’any 1996; l’estudi sobre L’ús del valencià en les Falles de la ciutat de València (per encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, el 1997); els tres volums de l’obra L’indult del foc. Catàleg raonat de la col·lecció de ninots indultats del Museu Faller (fruit d’un conveni entre el Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i l’Ajuntament de València); la redacció de la biografia de l’artista faller Vicent Luna, Vicent Luna: L’art de fer falles (coeditada el 2007 per l’Associació d’Estudis Fallers i la Junta Central Fallera). A més, els membres de l’ADEF també fan aportacions individuals fruit dels seus treballs d’investigació, com ara la publicació de llibres i articles en revistes especialitzades, o la participació en diversos congressos de sociologia, història i literatura. També per dur a terme els seus objectius inicials, l’Associació va assumir l’edició de la Revista d’Estudis Fallers, el primer número de la qual va aparèixer el 1994, que es planteja com un instrument per a fer arribar al món faller i al conjunt de la societat les distintes reflexions i estudis que es generen al voltant de la festa. Poden vostès accedir a la tota la informació consultant en www.estudisfallers.org. Membres de l’ADEF, han sigut els autors de bona part de la documentació que va ser lliurada a l’UNESCO perquè la Festa de les Falles fóra declarada, a les acaballes del 2016, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En l’actualitat nostra tasca de recerca i d’investigació va dirigida cap a les falles del període de la II República a València.
Dins de les tasques generals és cert que els diversos components de l’ADEF tenim particulars preferències per alguns temes de la globalitat fallera. Jo he sentit, sempre, una preocupació visceral pel tema de la seguretat en la Festa. Probablement es tracte d’una deformació professional, perquè soc metge cirurgià i he actuat sobre ferits per explosions pirotècniques. Al llarg d’estos anys he fet reflexions, consideracions, propostes. Totes elles estan raonades i publicades en diferents indrets.
Les falles són una festa que mobilitza grans masses de població i que les concentra en llocs quasi sempre inadequats; que talla carrers i dificulta el trànsit; que maneja la pólvora barrejant, massa vegades, el perill amb la inconsciència; que provoca una forta contaminació acústica i cada vegada més, lumínica; que planta cadafals immensos de peus de sorra i d’esquelet de fusta dels quals es premia l’atreviment tot desafiant la gravetat i el risc que puga enfonsar-se; que encén fogueres espectaculars a pocs centímetres de les cases i de la gent; que llança al cel ingents quantitats de fum pol·lucionador. Fa temps escrivia que els perills i els riscs de la festa de les falles havien defugit responsabilitats per la tolerància de les autoritats, que sovint miraven cap un altre lloc i, per l’acceptació popular del fet que alguns dels accidents són inherents a la Festa. Hui caldria afegir, malauradament, l’angoixant probabilitat d’un atemptat terrorista.
Al llarg de tots aquells anys vaig fer propostes, algunes −ho reconec−, inversemblants, sobre com millorar la seguretat en la Festa. De totes en vaig fer una, la qual pensava podia haver sigut, al menys, considerada. A mi, sempre, m’ha causat feredat contemplar la concentració multitudinària de persones en les mascletades a la plaça de l’Ajuntament de València, les quals estaven pràcticament damunt de la tanca de la pirotècnica, amuntonades i amb difícil escapatòria del caos que podria provocar-se per la fallida d’una carcassa que caiguera sobre els espectadors (recordem que ja va passar, el 1971, en la Nit de la Cremà, a la Plaza del Caudillo, varies carcasses mullades per la pluja no s’enlairaren i caigueren sobre la gent, matant dues persones en l’acte —una xica de 16 anys, a l’entrada del carrer de les Barques, i una altra al carrer de la Sang— a més a més de dos centenars de persones ferides per l’estampida de terror subsegüent, una de les quals faltaria dies després).
La meua proposta era la de fer una mascletada de prova a l‘Estadi de Mestalla. El material pirotècnic col·locat en el centre del camp, la gespa protegida adequadament i els espectadors ocupant les grades i les tribunes, asseguts, individualment, a l’altura que cadascun volgueren. Tots amb la visió perfecta de la mascletà des de qualsevol lloc de l’estadi, inclòs del foc aeri i amb el so dels trons magnificats per l’efecte de cova que faria el cement de les grades i amb el fum i l’olor de la pólvora envoltant tots els sentits. El camp de Mestalla és un indret on sembla impossible que es poguera produir un accident pirotècnic. Un lloc de fàcil accés: caminant o a traves del transport públic municipal. Sense les incomoditats de tindre que estar una o dues hores abans, dempeus, per a tindre “un bon lloc” a la plaça. Aleshores jo preguntava perquè no es feia una mascletà de prova? La proposta es va publicar en alguns llocs. Mai vaig obtenir cap resposta. Canvis si que han hagut. Si vostès veuen les mascletades en la televisió hauran pogut observar com el cordó/espai de seguretat entre la tanca de la pirotècnia i les tanques de la gent ha anat augmentant progressivament. Enguany m’he fixat que és molt gran. Una mesura de trellat, però la capacitat d’assistència d’espectadors en directe ha d’haver minvat en milers de persones.
Seguretat i falles. Les mascletades fora de la plaça gran, una especulació de futur o un imperatiu legal a curt termini?
Bones festes!
Pasqual Molina 