LA CORONA D’ESPINES
Quan vostès tinguen este diari a les mans, segurament, ja s’haurà produït l’encontre gloriós de Crist ressuscitat amb sa mare, a qui li haurà caigut la mantellina de dol davant la sorpresa de retrobar-lo viu. Una gran explosió d’alegria esclatarà a la plaça, els confrares repartiran llepolies entre amistats i assistents. Un moment de joia després d’una setmana de passió i de dolor.
La corona d’espines és per a mi el símbol d’eixa passió, la imatge d’eixe dolor. La que més tinc endinsada. El dolor de les espines clavades en el cap de Jesucrist! La germana carmelita Rita, la monja que em va ensenyar a llegir, a escriure i a resar, ens deia que, quan els xiquets no ens portàvem bé, aquell acte era com una espina de la corona que es clavava, més encara, en el front de Jesús. Quina barbaritat, és clar! Impròpia de la mestra que tant venere, però adient a l’amenaça de castic omnipresent en els missatges, d’aleshores, de tarannà religiós. Teníem sis o set anys! Però a mi se’m va quedar relacionada la corona d’espines amb el sofriment.
Al llarg del període d’educació infantil i juvenil, en carmelites i escolapis, la vida de Jesús i el perquè del seu destí final em foren explicades en el llenguatge d’aquella època, les paraules del qual, amb el pas dels anys, reconec que m’han costat de continuar comprendre. Però he aconseguit distingir el Crist dels tres anys de vida publica parlant a la gent, directa o parabòlicament, de l’amor i del pacifisme, del Crist de la Passió on m’han imposat més en l’esperit les espines i la sang de la cara, que les llagues i els claus que li travessaven les mans i els peus.
He sentit, des de sempre, una atracció i afecte especial pels crists coronats d’espines de la Setmana Santa de Gandia. Quan era menut els veia eixir en processó dalt de les seues espectaculars andes representant els moments imparables que es succeïren des que Ponç Pilat es va llavar les mans davant la plebs fins que Jesucrist expirà al Gòlgota. Tot el temps en el qual ell portà clavada en el cap la miserable corona que li col·locaren aquells soldats fent burla de la seua entronització com a rei dels jueus.
En la germandat de l’Ecce Homo està esculpida l’escena. Vicente Geriqué la realitzà. Pilat amb l’esclau que li renta les mans, el soldat baladrer i Jesús, amb la túnica esgarrada, amb l’esquena creuada de llagues provocades per la tralla, porta a les mans el ceptre de canya i la corona al cap. Els atributs de la burla! La seua cara, serena, és la de la resignació davant d’un esdevenir inexorable: ha sigut condemnat a morir clavat en la creu! Davant d’ell l’“Ecciamet”, salvat del vandalisme d’una guerra incivil per devots de tot tipus d’ideologies polítiques, amagat intramurs durant tants anys, camina, des que fou alliberat, a coll de portadors de la germandat amb la corona d’espines cenyida al cap, la vara a les mans i el diminut cos cobert amb una capa roja.
En la germandat de Jesús, el Natzaré apareix ja carregat amb la creu immensa, agenollat, perquè acaba de caure. De les mans de Vicente Rodilla, l’escultor de la imatge, va eixir el que, per a mi, és el rostre de la Setmana Santa gandiana. El que m’encongeix l’esperit quan, des de la vorera, el mire cara a cara. De la corona d’espines li brolla la sang que discorre pel pont del nas i pels costats dels ulls embrutant-li la cara. De la boca semioberta pareix que exhala un sospir que pot arribar a cremar-te. És la cara del dolor d’una setmana de martiri.
La germandat de la Santa Faz. Jesucrist, amb la pesada creu, ajudat per Simó el de Cirene mira enlluernat l’empremta de seu rostre, demacrat, en el llenç de la Verònica. El grup escultòric és obra del meu estimat Miguel Angel Casañ, qui va aconseguir un realisme remarcable en esta anda, la germandat de la qual, quan jo era menut, era coneguda com a la dels botiguers de les teles.
La imatge del Crist Jacent en la Crucifixió, cisellat per Ricardo Rico, és d’un dramatisme quasi inenarrable. La creu tombada al terra, els peus ja travessats , el braç dret també clavat per la monyica i, en el moment que va a ser enclavat el braç esquerre, el fill de Déu fa un gest com de resistència, com de defugir d’aquell horror! Un gest esquinçador que t’arrapa l’ànima. El gest del patiment insofrible que s’ha de patir quan els claus t’entravessen la carn.
En el Crist de les Angoixes, el dolor deixà pas a l’angúnia. És el Crist de la meua germandat, a la qual pertanc des de fa 45 anys. La germandat lligada a la parròquia de la Sagrada Família del barri de Corea, on jo vivia de jove. El grup escultòric de l’anda és obra també de Miguel Angel Casañ, qui al seus 91 anys actuals encara treballa pintant amb entusiasme juvenil la seua mestria. Casañ aconseguí, l’any 1954, reflectir en el rostre de Jesús eixa expressió de soledat total que va experimentar quan, sentint l’expiració propera, pensa que el Pare l’ha abandonat. Del cos que penja dels claus, Crist intenta alçar lleugerament el cap i pots veure en la cara, demacrada, bellíssima, uns ulls amb la mirada perduda en la llunyania i amb la boca entreoberta disposada a deixar eixir el darrer sospir. En l’any 2004, vaig escriure el llibre que commemorava el cinquantenari de la fundació del pas, amb profusió de dades i de fotografies històriques. Un dia vaig anar a la parròquia en la qual, durant la resta de l’any el Crist de les Angoixes presideix l’altar major. Vaig agafar una escala per apropar-me el més possible i li vaig fer més d’un centenar de fotografies, les quals em servirien per a la maquetació. Conec cadascun dels racons de la seua figura, i són les fotos de la corona clavada al front les que, encara, més m’impressionen. L’he acompanyat quasi tots els anys, vestit de natzarè, sempre davant de l’anda. He sigut un dels primers portadors del Crist en el trasllat processional del Dilluns Sant. És el Crist de la meua Setmana Santa.
En el Crist de la Bona Mort, José Rausell modelà el rostre de l’home que després de la passió acaba de dir: “Pare en les teues mans deixe el meu esperit” i entretanca els ulls i es mor. És el rostre que emana pau, en el qual les espines ja no fan mal, ni a Ell ni a mi.
Enguany, per primera vegada, ha eixit en processó el Crist de la Nit, de la germandat del Davallament del Grau de Gandia. Esculpida per José Estupiñá, és una talla sòbria, que representa a Jesucrist quan acaba de morir, en la creu, per redimir la humanitat dels seus pecats. Complint la voluntat de Déu Pare. La mort redemptora i expiatòria de Jesús.
Ara… Feliç Pasqua de Resurrecció!
Pasqual Molina 