PROMOCIÓ DEL 1975
Fa un parell de divendres, em vaig retrobar amb bona part dels meus companys de promoció de la Facultat de Medicina de Valencia. La del 1975. Un d’ells s’havia preocupat de fer la recerca i d’organitzar el comboi per a reunir-nos en un dinar en un restaurant del Cap i Casal. Cadascun de nosaltres havia de transmetre la convocatòria a aquells amb els quals mantinguera algun tipus de relació. A mi em va trobar Pep Ballester, del Cabanyal, el meu company d’aules, de practiques i de biblioteca. Durant els sis anys de carrera. Diàriament. Però en acabar cadascun de nosaltres seguí la seu senda professional i no hem tingut tampoc cap contacte a nivell personal durant este temps.
A l’hora acordada anàrem arribant a la porta del restaurant acordat. A pesar que a alguns feia 43 anys que no els havia tornat a veure, vaig reconèixer la major part d’ells (Ballester m’havia fet arribar la llista dels que aniríem al dinar i vaig tenir la precaució de posar cares als noms, escorcollant l’orla del curs), però n’hi hagué alguns dels qual no recordava res. Lògicament estàvem tots prou més majors i, des de la meua vorera interessada, vaig apreciar que lluïen, en general, menys pels al cap i algú mostrava certa minusvalidesa auditiva o visual. D’altres confessaven estar malats d’això o d’allò i em va doldre, sobretot, assabentar-me dels que ja havien faltat. Fou una reunió que no va respondre a les expectatives que en alguna ocasió jo m’havia creat davant de la possibilitat del retrobament, perquè vostès, els qui em coneixen de tants anys a través d’esta pàgina, saben com m’agrada tractar sobre les coses de la vida i jo, eixe dia, no em vaig assabentar de la situació personal i familiar dels components de la meua taula, de les seues trajectòries vitals en estos anys, tampoc de les seues ideologies actuals o dels anhels o esperances de futur personals o circumstancials. M’haguera agradat molt compartir-ho. Tampoc jo em vaig obrir massa. El cert és que mentre tornava cap a Gandia tenia el sentiment d’una certa decepció.
La promoció del 75 fórem un curs heterogeni format per una bona part d’alumnes d’origen àrab, alguns cubans exiliats de Fidel Castro, ja amb moltes dones i, nosaltres els xicons, que en seriem prop de la meitat del grup. Bon rotllo entre tots! La xenofòbia i la misogínia no eren, aleshores, conceptes a l’ús quotidià. Tampoc, segons vaig comprovar l’altre dia, nasqueren des d’allí amistats per a tota la vida. Un curs sense alumnes de coeficients d’intel·ligència sobrenaturals, amb pocs expedients curullats de matricules d’honor, un curs sense fills de catedràtics, la qual cosa —no em pregunten per què— solia imprimir segell elitista a les seues promocions entre el claustre de catedràtics. Acabada la carrera sols tres de nosaltres es vàrem presentar a l’examen final extraordinari de llicenciatura (un examen voluntari, oral i davant de tribunal format per tres catedràtics de diverses assignatures), i sols un va aconseguir el grau d’excel·lent.
En el passar dels anys, no he sabut que cap de nosaltres hagem tingut responsabilitats destacades en l’àrea professional: director o gerent d’hospitals o de clíniques privades, especialista cap de departament o de servei. Ningú ha abastat rellevància científica o acadèmica: cap professor, catedràtic o degà de facultat. Tampoc tinc informació sobre el fet que algun de nosaltres desenvoluparem responsabilitats importants en l’àmbit social o polític, la qual cosa si que em podria sorprendre perquè ens va tocar viure, primer en la Facultat i, després, en la vida diària, un dels períodes més transcendentals de la historia contemporània d’Espanya en el qual haguérem pogut tindre participació directa. La nostra promoció visqué les circumstancies polítiques dels darrers anys de la dictadura franquista i els aldarulls estudiantils, els quals foren prou importants al campus universitari valencià i en la nostra facultat, la qual va ser clausurada en dues ocasions l’any 1973 i el 1974.
El professor Miguel Carlos Gomez Oliver, va publicar el 2008, en la Revista Crítica de las Ciências Sociais, un article titulat “El Movimiento Estudiantil español durante el Franquismo (1965-1975)”, en el capítol quart del qual s’ocupava del radicalisme estudiantil entre 1969-1975, precisament els nostres anys, on es relatava que el ampli moviment reivindicatiu estudiantil sols era comprés per un menut sector de l’alumnat més polititzat, mentre que el conjunt de l’alumnat estava prou allunyat de les esmentades inquietuds. Tot i això, la batalla campal al pati que hi havia entre la Facultat i l’Hospital Clínic, amb els estudiants fent arca contra la policia amb les botelles de Coca-Cola del camió de repartiment i els “grisos” perseguint-los per les sales de pacients no fou cap broma i va ser el motiu del primer tancament de la Facultat.
No hi hagué líders de la lluita política en el nostre curs. Ni gran repercussió. Si pense amb els companys amb els quals tenia major relació, recorde que quasi ningú de nosaltres teníem vel·leïtats polítiques ni picors angunioses de canvi que ens conduïren a la primera fila de les manifestacions de protesta o a córrer davant dels impressionats cavalls o de les descomunals vergues que lluïen els grisos durant les descarregues policials que es prodigaren aquells anys.
Quan acabarem la carrera Franco vivia encara i nosaltres fórem la primera promoció que va eixir de la Facultat amb el títol signat per sa majestat Joan Carles I. Nosaltres som la primera promoció estudiantil de la Democràcia, els que visquérem la transició, considerada, aleshores, un model d’evolució política després d’una dictadura. Anys intensos, de grans responsabilitats, d’un cami junts cap un futur que es considerava ple d’oportunitats i d’esperança. Ningun dels noms de la meua orla, cap dels components d’aquell curs, apareixem amb en lletres destacades en eixa historia! Voldria creure que cadascun de nosaltres, durant estos anys, ha “anat fent” en el territori de la seua historia particular. En la propera reunió s’ho preguntaré!
Pasqual Molina 