THE MOBILE PHONE I LA MARE QUE EL VA PARIR
Quan, als inicis del 1979, vaig tornar a Gandia com a cirurgià de l’hospital Francesc de Borja, féiem les guàrdies a casa, s’anomenaven localitzades i t’obligaven a no poder moure’t d’allí, perquè si hi havia una urgència quirúrgica et telefonaven i havies d’acudir urgentment. Havies d’estar al costat del telèfon. A tot estirar, si et desplaçaves a qualsevol lloc amic, havies de comunicar el telèfon d’aquell domicili, el qual havia d’estar prop de l’hospital. La sensació de dependència era la que era, però la joventut ho aguantava bé.
Un dels meus companys cirurgians, Juan Salvador Carbonell, era un dels propietaris de la Clínica de la Sagrada Família, situada al barri de Corea, i allí van decidir instal·lar una emissora perquè els seus professionals pogueren portar damunt d’ells un buscapersones que xiulava quan era requerida la seua presència. Carbonell ens deixava el seu dispositiu, el qual anàvem passant-nos de mà a mà els quatre cirurgians de l’hospital el dia que estàvem de guàrdia. Quan hi havia una urgència, des de l’hospital cridaven a la Clínica de la Sagrada Família i des d’ací ens lliuraven un missatge. Aquella situació ens proporcionava una certa llibertat i una relativa mobilitat, fins aleshores desconeguda, perquè, quan sonava el buscapersones i estaves fora de casa, tu buscaves una cabina de telèfon i trucaves a l’hospital, on t’informaven del que volien o t’indicaven que hi acudires ràpidament.
El familiar d’una pacient privada em va demanar un dia les claus del meu cotxe i quan me’l va tornar m’havia instal·lat en ell un telèfon. El regal em deixà bocabadat, la despesa econòmica que significava, aleshores, era astronòmica, però des d’aquell dia, a finals dels huitanta, jo he pogut estar connectat professionalment i familiarment, a tothora.
Crec que vaig ser dels primers que tingueren un telèfon mòbil, el qual, pel temps, passà a convertir-se en una part més del meu cos. Sempre l’he dut damunt. De dia lligat a la corretja del pantaló i de les nits, a la butxaca del pijama. Per si qualsevol de les meus pacients operades podia necessitar qualsevol cosa en qualsevol moment. Mai he sigut fan de nous models ni de les virgueries tecnològiques, sols em preocupava tindre cobertura per tot arreu on jo estiguera. Sols volia que sonara quan se’m buscava, que jo poguera cridar quan em fera falta i que, en les dues situacions, jo poguera sentir i que em sentiren des de l’altre costat de la línia. Crec que no caldrà insistir, per la meua part, en la importància que ha tingut el mòbil en la meua vida diària i l’agraïment que li he tingut sempre per facilitar-me llibertat i mobilitat absolutes.
Quan aparegueren els telèfons intel·ligents, els smartphones, no em varen subjugar. Jo tenia totes les necessitats internàutiques cobertes en els ordenadors personals que m’envolten en ma casa i en la consulta. Soc poc amant del SMS i del WhatsApp, els quals empre excepcionalment perquè prefereix la connexió directa a traves de la veu. La gent del voltant de la meua estima sap que si volen alguna cosa de mi no haurien de confiar-hi massa. Però saben que si em telefonen, al segon so del telèfon jo ja el tinc en la mà, i abans del tercer ja el tinc en la orella i conteste. M’han regalat Iphones i Ipads supersònics que gasta, amb trellat, la meua dona perquè, jo li dic sempre que, mentre el meu vell telèfon funcione com ho fa l’ase a les veus de so i arre, jo estic servit i tranquil i no em fa falta per a ninguna activitat més.
Conec totes les possibilitats tecnològiques dels telèfons actuals, els quals a banda de poder connectar-te telefònicament amb qui vulgues, poden servir per a fer i rebre fotos, també vídeos, escoltar musica, consultar tot en Internet, connectar-te a les xarxes socials, assabentar-se de resultats esportius, jugar, consultar l’oratge i les programacions, posar el GPS o mostrar als altres la teua localització, etcètera. Possibilitats infinites d’ús que provoca que cada vegada haja més gent enganxada als smartphones i durant cada vegada més hores. Els estudis fets presenten Espanya com un dels països més atrapats pel mòbil i visc, amb preocupació, les conseqüències que té sobre la població l’ús indiscriminat, abusiu i inconscient dels telèfons mòbils intel·ligents actuals. Hi ha nom mèdic per a la dependència del mòbil, la nomofòbia, la qual es descriu com la por irracional a eixir de casa sense el mòbil o no portar-lo damunt, l’ansietat y malestar que causa en algunes persones estar fora de cobertura, sense bateria i, no diguem, si l’han oblidat en algun lloc.
No és la primera vegada que jo els he parlat sobre la impressió que m’han causat escenes viscudes in diferents contextos, com aquella taula en un restaurant de Formentera on les deu persones assegudes estaven cadascuna d’elles amb el mòbil a les mans, la mirada fixa en la pantalla i sense dirigir-se quasi la paraula durant quasi tot el sopar. Els he contat la impressió que em causa veure una parella, asseguts o passejant, sense agafar-se de les mans, sense mirar-se als ulls, sense dedicar-se un somriure o dir-se un “et vull” perquè la ment, els ulls i les mans estaven centrades en el teclat i la pantalla del mòbil.
Dos situacions m’han fet decidir que dedicara l’article de hui a este tema. La primera, veure en un video una mare asseguda en un sofà amb els ulls i les mans ocupades en el mòbil mentre al seu costat una xiqueta, d’uns dos o tres anys, feia volantins perquè li prestara atenció: l’estirava de la roba, se li pujava per les cames, per l’esquena, arribà inclús a col·locar-se per dal del cap i la mare, impertèrrita, no soltà el mòbil. Imatge deplorable i, amb el dubte també, si la xiqueta el que volia realment no era que la mare li prestara atenció, sinó que li deixara a ella el mòbil.
La segona motivació ha sigut llegir, en el darrer informe de la DGT, que les distraccions provocades per l’ús imprudent del mòbil mentre s’està conduint és la causa de la major part de les morts que estan produint-se ara en les carreteres espanyoles. Per davant de l’alcohol, les drogues i de la velocitat. Noticia esgarrifadora!
Com dic al títol de l’article, «¡The mobile phone i la mare que el va parir!».
Pasqual Molina 