FUTBOL DE VERGONYA
Esta nit es jugarà a Madrid, a l’estadi Santiago Bernabeu, un partit de futbol entre dos equips de la capital de l’Argentina, Buenos Aires: el River Plate i el Boca Juniors. Es tracta del partit de tornada de la final de la Copa Libertadores que no s’ha pogut jugar allà pels aldarulls violents que van ocórrer entre les dues aficions. El partit ha sigut suspès en dues ocasions i, finalment, la Federació Argentina va decidir que el partit es jugarà fora del país. Espanya i Madrid han sigut les elegides. Les imatges de les agressions als aficionats de l’equip contrincant inclús a l’autobús dels jugadors han fet la volta al món per la bestiesa manifestada i per l’impossibilitat de donar una explicació coherent a eixe model de conducta. Incomprensible el comportament motivat per un partit de futbol. Futbol de vergonya!
No va ser este article una consideració de tarannà sociològic sobre la violència en el futbol, sobre la qual s’han organitzat simposis i congressos, s’han publicat llibres blancs i memoràndums, s’han legislat capítols i articulats, i s’han establert sancions. Serà este un text dedicat als sentiments i a les volences pròpies relacionades amb este esport que he estimat tant.
Conec bé el futbol. L’he jugat a nivell amateur. De jove en el col·legi de les Escoles Pies i, de major, en el futbol d’empreses, durant més de quinze anys. També conec el futbol professional, perquè vaig ser el metge del Club de Futbol Gandia durant tres temporades, temps de Sorribes, Pomar i de Juanín, durant el qual l’equip blanc i blau era una potencia futbolística que competia contra equips com del Villarreal, l’Hèrcules, l’Alcoià o el Mestalla. I el conec com a espectador perquè he assistit als partits de futbol dels meus equips, cada dos diumenges, des que tinc memòria.
Vaig conèixer el plaer de reunir-me, tots els diumenges al matí, amb la colla d’amics que conformàvem l’equip del Martí Serra per a jugar el partit del campionat, en aquells camps de terra i pedres, i amb vestidors desarranjats i sense aigua calenta. Jugàvem a primera hora del mati i en acabar ens reuníem tots en el bar de costum per confraternitzar i enfortir la nostra amistat. Era la competència entre dos equips lluitant, tots a una, per a aconseguir la victòria. Botant tots i abraçant-nos d’alegria quan fèiem un gol, alegrant-se per haver guanyat, no enfadant-se mai per haver perdut i sempre respectant la integritat del contrari perquè, al dia següent, tots havien d’anar a treballar. Eixe és el futbol que he conegut com a futbolista i la grandesa d’un esport que jo tant he volgut.
Un dia els vaig contar la historia que jo he conegut del futbol professional, eixa que es viu en els vestidors situats sota les grades dels estadis i que no és l’enlluernadora que mostren els televisors i els mitjans de comunicació. Històries de jugadors tractats com a deus de l’Olimp, objecte d’idolatria global. No és eixa la veritat. D’eixos sols i ha una dotzena en el futbol espanyol, i dels que tenen un lloc de treball segur amb bons contractes en poden ser poc més d’un centenar. I això sols dura uns pocs anys. Això si una lesió o el capritx d’un entrenador els respecta. Després, entre l’oblit i el declivi, aniran signant contractes en altres equips de ciutats cada vegada menys importants, arrossegant la falta d’energies i el minvament de la seua qualitat futbolística per acabar afonats en la realitat de l’anonimat, perquè entre les falses vanaglories d’antany mai es qüestionaren què anaven a fer quan deixaren de jugar. Eixa és la història que jo he conegut i que crec més s’aproxima a la realitat general.
Com a espectador, he anat al futbol des que sempre. Ho vaig fer a l’antic camp del Montdúver, amb mon pare, en els anys cinquanta quan el mític porter Barea, fou llegenda. Després al Guillermo Olagüe de Pepito Maso, Soldevila i Totó. Quan me’n vaig anar a estudiar a la universitat, tota la família ens traslladarem a la capital i mon pare, per a minvar enyorances de Gandia, em va regalar un passe del Valencia CF i anàvem als partits els dos junts. Sóc soci del València des del 1968. Tret dels anys que vaig ser el metge del Gandia, he anat a quasi tots els partits a Mestalla. He coneguts les èpoques de Guillot, Claramunt, Kempes, Mitjatovich, Mendieta, Ayala, Piojo Lopez, i per damunt de tots, destaque la d’Albelda. He vist jugar allí a tots els grans jugadors nacionals i internacionals dels darrers cinquanta anys. He gaudit molt i sempre fou més important per a mi que l’equip jugarà bé encara que no fora amb victòria.
He conegut l’evolució que han experimentat els espectadors que en hi seuen en la grada. Des de fa anys, en llocs especialment establerts per a ells, hi ha alguns seguidors que amb l’excusa d’animar l’equip tenen un comportament deplorable, el qual no m’agrada gens ni miqueta. Deteste els gestos, càntics i insults que dediquen a jugadors, equips o els pobles dels equips que ens visiten. S’autoanomenen valencianistes encara que la major part de la grada no es sentim representat per ells i per a mi, particularment, son motiu de decepció encara que no he viscut mai les deplorables escenes de violència, algunes amb morts, que passen, sovint, per aquí a fora.
En general estic, en general, prou desencantat del futbol. El futbol que jo he conegut ja no hi és. La volença dels jugadors pels colors i per l’escut varia amb els canvis de contractes. La tàctica dels entrenadors ofega l’espectacle, cal guanyar com siga, quasi sempre destruint el joc del contrincant. Tinc la impressió que molts àrbitres són prepotents, que molts directius i presidents són despòtics i que bona part dels periodistes esportius no són més que “la voz de su amo” i que la major part del públic asseient, a pesar que se li ha fet creure que és sobirà, en realitat, no tenen idea de futbol i sols volen que l’equip guanye, com siga! El futbol actual i el món que l’envolta ja no m’agrada. Estic esperant que els meus nets, que juguen i adoren el futbol, es facen majors i puguen anar sols a Mestalla i jo no hi aniré més. I el dia que Messi deixe de jugar a futbol no seuré mai més davant del televisor per a veure un partit.
Esta nit dos equips vinguts des de l’altra part de l’oceà jugaran un partit de futbol perquè allí no ho pogueren fer per l’actitud barroera del seus seguidors. Durant tota la setmana els programes de la televisió argentina s’han fet ressò de la indignació que els havia causat el que el partit, finalment es jugarà fora. En un d’estos programes un tertulià va dir que esta decisió era una afronta per al poble argentí, que era una vergonya nacional i jo, en escoltar-lo, vaig pensar que el benvolgut poble argentí, on tinc amics i col·legues, no hauria de sentir-se menyspreat de cap forma, però d’eixe futbol que freqüentment ens ompli d’imatges de violència les pantalles de la televisió si que caldria avergonyir-se’n, perquè és futbol de vergonya!
Pasqual Molina 