BULGARIAN ROSE
Entre els regals sorpresa que va rebre la meua dona, Amparo, la nit de Reis i que ella no havia escrit en la carta, hi havia una caixa que contenia un ciri, d’eixos que van dins d’un got de vidre i que estan perfumats, en el qual es podia llegir “Bulgarian Rose” i a mi, en veure’l, se m’enlairà la memòria.
L’any 1975 jo estudiava l’últim curs de carrera, durant el qual era habitual que els estudiants universitaris feren un viatge. Nosaltres, els de medicina, n’escollirem un realment extraordinari, un recorregut de quinze dies per Bulgària, Romania i l’URSS, uns països que, fins aleshores, no podíem visitar els espanyols amb el nostre passaport. Estava prohibit anar-hi. Anàrem uns huitanta companys, entre xics i xiques.
Viatjarem en un avió quadrimotor búlgar, d’hèlices, sorollós, en un vol directe Valencia-Sofia que durà quatre hores. Estiguérem tres dies a Sofia on visitàrem la catedral i altres edificis emblemàtics. La nostra guia, així com les que tinguérem en els altres dos països, parlava espanyol, el qual havien aprés a la Cuba de Fidel Castro. Canviàvem en el mercat negre un dolar per dues leva, encara que tampoc hi havia massa en què gastar-se-les. Recorreguérem Bulgària en autobús. Des de Sofia baixarem a visitar el monestir de Rila, al bell mig de les muntanyes, un lloc idíl·lic, habitat per monjos, on ens van contar que allí, centenars d’anys abans, s’havia inventat el iogurt. Després ens dirigirem a Plovdiv, on férem nit. José Ballester, de la Malva-rosa; Llorenç E. Miralles, de l’Alcudia, i jo ens colàrem en un teatre, sense pagar —ningú ens demanà cap tiquet d’entrada—, on veiérem una opereta que tractava de l’amor impossible entre una princesa búlgara i un cap de l’exercit turc, el país enemic històric de Bulgària. No sé que deien els actors entre les cançons i els balls, però el públic plorava a bots i barrals, impressionava veure alguns militars amb aquells uniformes impressionants amb els ulls plens de llàgrimes. Al dia següent enfilarem cap a Varna, a la vora del Mar Negre. Anava a ser un llarg recorregut i a mitjan camí travessàrem la Vall de les Roses, a la regió de Kazanlak, on la guia ens va explicar que es cultivaven les roses d’una varietat especial, amb els pètals de les quals s’obtenia l’oli essencial de la rosa que s’emprava en la fabricació dels perfums més apreciats. El que ens va copsar molt és que feien falta tots els pètals que cabien en un camió descomunal, com aquell que hi havia aparcat a la vorera de la carretera, per a obtenir l’oli de roses que cabria en un vial de la penicil·lina d’aquells que aleshores ens havien ensenyat a utilitzar en la Facultat. Ens quedàrem bocabadats! A mi la imatge de aquells camps, de Déu sap quants centenars de fanecades, sembrats de roses, el destí de les quals era l’obtenció d’uns pocs grams d’oli essencial em va parèixer inaudit i encara m’ha continuat copsant, quan en alguna ocasió el record me l’ha dut a la memòria. Passaren dos nits a Varna, ciutat turística a la vora del mar i després ens dirigirem cap a Romania travessant la frontera per Ruse, creuant el Danubi.
Bucarest era coneguda, aleshores, con la petita Paris. Era una ciutat preciosa, diferent, els seus parcs i jardins, els seus edificis senyorials contrastaven amb la sensació opressiva que es sentia en el comportament de la gent. La nostra guia callava el que estiguera dient per no cridar l’atenció de tant militar que de dos en dos patrullaven les carrers. El dictador Ceausescu ho dominava tot. En el mercat negre, els zíngars ens feren una estafa, en el mateix vestíbul de l’hotel, quan volguérem canviar una notable quantitat de dòlars que havíem recollit entre varis companys per leis i pegaren a fugir amb els seus diners i els nostres quan algú va cridar que estava allí la policia. Encara puc sentir el terror amb el qual escaparem tots cap a les nostres habitacions amb les butxaques buides i la cua entre les cames.
Tornàrem a Sofia, des d’on volaríem a Moscou, per encarar l’última part del viatge. Aquell dia canviaren l’horari d’hivern, arribàrem fora de temps a l’aeroport i perdérem l’avió. Tres hores després, no em pregunten per la gràcia de qui, ens pujaren en un avió de reacció Tupolev, exclusivament per nosaltres, el qual en un tres i no rés supersònic ens deixà a l’aeroport moscovita, des del qual en un desarranjat autobús ens portaren a l’hotel Ucraïna, un dels set edificis emblemàtics que havia construït Stalin. Impressionants les habitacions i els salons, el menjador amb els coberts d’argent i les vaixelles de porcellana fina. L’URSS havia obert la ma a l’entrada del turisme aquell any i nosaltres fórem dels primers espanyols que xafàrem la capital russa. Cal recordar que aleshores Franco encara vivia. La Plaça Roja, la Catedral de sant Basili i la tomba de Lenin als murs del Kremlin foren testimonis de la llarga cua que férem alguns per visitar el seu mausoleu. També dels marcials canvis de la guàrdia. De canviar dòlars, rés de rés, ens havien advertit seriosament! Jo vaig comprar dues matrusques, per a ma mare i la meua germana i una gorra d’astracan per a mon pare. Vaig passar un dia amb un enginyer valencià que havia arribat a Moscou amb el grup dels xiquets que havien sigut enviats durant la guerra incivil espanyola i que encara mantenia relació amb la família del meu company Ballester, el de la Malva-rosa. Era una eminència, havia sigut el cap de l’equip d’enginyers enviats per l’URSS a Cuba per a la reorganització de l’illa quan el cop d’Estat de Fidel Castro. En aquell moment construïa la presa més gran del món (encara no havia començat a fer-se la d’Itaipú al Paraguai, la qual visitaria jo, anys després). Amb ells coneguérem un Moscou diferent. Ens férem fotografies des del balcó de l’explanada del majestuós edifici de la Universitat (un altre dels set de Stalin), amb l’estadi de futbol enfront, aleshores nomenat Estadi Central de Lenin i ara Estadi Lujniki, on es va jugar, l’estiu passat, la final del Mundial de Futbol de Rússia.
Recorde que quan el quadrimotor aterra en aquell Manises prehistòric, mon pare m’esperava a peu de pista, gracies al seu amic de la duana. En veure’m baixar de l’avió, tirà el paquet de tabac a la paperera. El viatge va acabar allí. El record, inesborrable!
El general Franco va morir cap a final d’aquell any. Joan Carles I fou rei (som la primera promoció amb el títol de medicina signat per ell), s’aprovà la Constitució, arribà la democràcia i s’inicià un canvi social, econòmic i cultural a Espanya que impressiona, a pesar que tot estiga hui tan qüestionat. Ceausescu i la seua dona foren metrallats després d’un judici sumaríssim de dues hores. L’URSS es va disgregar en diversos països satèl·lits. el Mur de Berlin caigué enderrocat. Romania i Bulgària estan hui dins de la Unió Europea. Han passat quaranta-quatre anys! Turquia li disputa a Bulgària l’autoria del iogurt. L’oli també s’extrau de plantacions de roses a l’Iran, el Marroc, l’Índia i la Xina. L’essència de l’oli de roses continua sent fonamental per a composar els perfums i per a fixar-ne l’olor.
Mon pare no va a fumar mai més.
Pasqual Molina 