CANVIS IMPARABLES
Quan el 1973 es va inaugurar el primer hospital Francesc de Borja de Gandia funcionaven en la comarca quatre clíniques privades dedicades a la ginecologia i obstetrícia dotades de personal facultatiu (ginecòlegs, anestesistes, infermeres, zeladors i monges) i de tot tipus d’instal·lacions (sales d’hospitalització, quiròfans, paritoris, serveis de cuina, safareig i de neteja) on milers de dones foren ateses en el moment de parir per via natural o cesària i d’altres foren intervingudes per diversos problemes ginecològics de caràcter inflamatori o tumoral. Totes tingueren que tancar, més prompte que tard, perquè les dones deixaren d’acudir-hi. Pocs anys després, passà el mateix amb les dues clíniques privades de traumatologia, una d’aquestes, la del Doctor Tomàs Mut, havia sigut l’únic centre obert les 24 hores del dia, durant dècades, per atendre els pacients accidentats. El nou hospital de la seguretat social oferia a malats i pacients el servici “gratuïtament”.
Quan en els anys noranta es posà de moda obrir un compte en el banc perquè els convidats d’una boda ingressaren diners com a regal, aquelles botigues de parar luxós, on els nuvis havien fet sempre la seua llista de boda, desaparegueren lànguidament. Les parelles comprovaren que els feia més profit disposar d’eixos diners comptants que els anara arribant, als seues domicilis, el degoteig de plats, gots, culleres i tenedors de unes vaixelles i d’unes coberteries que segurament dormirien sense a penes despertar als calaixos i a l’aparador del menjador.
Quan El Corte Inglés obri les portes a Valencia, les botigues de tota la vida del carrer Major de Gandia començaren a patir. Quan proliferaren, per tot arreu, els centres comercials, aquelles botigues que pertanyien a famílies benestants de les quals havien pogut viure còmodament i que tenien treballadors en nòmina foren ferides de mort i moltes d’elles, aleshores, desaparegueren o ho han fet en els anys següents. Els rètols clàssics d’aquelles botigues anaren canviant gradualment pels enlluernadors de les franquícies, nacionals i multinacionals, algunes de les quals tampoc ha resistint l’estocada de la crisi dels últims anys.
Els supermercats primer, els hípers després i, finalment, les grans empreses de distribució alimentaria feren desaparèixer les botiguetes de baix de casa de tota la vida. A les tendes familiars d’electrodomèstics, les del mobles, a les quals els clients acudien a comprar fidelment han sigut ofegades o absorbides per cadenes de caràcter nacional i internacional que t’ofereixen a preus d’impossible competència facilitats, entre altres coses també, per la obsolescència programada.
Morir per la competència. Casos coneguts sense eixir de la comarca!
Aquelles oficines de les caixes d’estalvis i dels bancs que hi havia per tots els cantons de la ciutat, amb aquells empleats, els quals t’atenien personalment i t’ajudaven han minvat o desaparegut. Les oficines i els empleats. Han substituït el tracte humà per maquines odioses de les de ja t’apanyaràs.
El telèfon fixe de les cases, símbol d’estatus social a l’època, desapareix progressivament devorat per la telefonia mòbil amb la qual, menys fer una paella, pots fer de tot: parlar amb qui vulgues i en qualsevol indret del món, enviar i rebre missatges, consultar i rebre noticies, localitzar persones, escanejar documents, fer fotografies, enregistrar vídeos, ect.
La radio sentí la ferida que li causà la televisió però es reinventà a Espanya la nit del 23F. La televisió senti l’ofegament dels videoclubs. Els videoclubs aparegueren i moriren. El cine, sempre d’un parar inconstant i causa de queixes i plors constant, sent el mos en la nuca de les plataformes digitals tipus YouTube o Netflik. I de segur, en podrien parlar d’altres col·lectius empresarials i personals més.
Tot ha canviat hi continuarà canviant. Caldrà renovar, adequar, reinventar especialitzar, … o morir. Cadascun en el seu àmbit!
Cap dels ginecòlegs d’aquelles clíniques es tiraren al carrer per a exigir compensacions per les pèrdues, cap botiguer, cap d’aquelles tendes de les llistes de boda, cap propietari de les botiguetes de barri, de les tendes d’electrodomèstic o dels mobles ho varen fer. Aquells metges i traumatòlegs propietàries d’aquelles clíniques importants continuaren atenent en consultes més modestes, perquè posseïen el més important: la confiança dels seus pacients. Els botiguers que han aguantat heroicament han presentat batalla a les superfícies comercials mitjançat cooperatives i associació de comerciants. És cert que una batalla entre forces desiguals, però batallen! Les botigues de barri han tingut que especialitzar-se: carnisseries, pescateries, fruiteries amb el reclam fonamental de la qualitat!
Renovar, adequar, reinventar, especialitzar… o morir.
Les cabines de telèfon publiques ja estan mortes. Atenció al futur de les llibreries i al de les agències de viatges!
Els taxistes de Madrid i de Barcelona han fet una vaga pel que ells consideren un competència desigual de les companyes de VTC, Uber i de Cabify. Amb una vaga brutal que ha segrestat i paralitzat a la població de Madrid i Barcelona. Conec i sent simpatia pels taxistes d’ací. Sóc client d’ells i sé el que els costat iniciar el negoci si tingueren que pagar el traspàs d’una llicencia i el que costa el manteniment del vehicle. Les hores que han de passar, aturats, esperant clients. Ho conec. No sé si tenen el mateix problema que els companys de les dues grans capitals. Però allí, no deixa de ser el seu problema i ells hauran de trobar la seua solució, i no hauria de ser la que estan fent ara. A més a més, sense perdre de vista que si ara els preocupa esta competència i responen així, els cotxes sense conductor estan ja en el futur immediat… que faran aleshores?
No és la primera vegada que els he escrit sobre el tema de les vagues. Hi ha col·lectius, especialment, els que es dediquen al transport de viatgers, que aprofiten els períodes on es fan els grans desplaçaments populars (començament o acabament de les vacances, festes de ciutats importants, ect.), per a fer vagues, legals, amb les quals pressionar les patronals per a aconseguir reivindicacions, quasi sempre salarials, les quals no serè jo qui dubte de la seua justícia, però les vagues legals… Si es fan a costa de fotre els altres, segons el meu parer, són immorals.
Pasqual Molina 