EMPREMTES
Jo no els he contat encara que l’Ajuntament de Gandia ha decidit nomenar-me fill predilecte. És la màxima condecoració que atorga la ciutat. La decisió fou unànime per part de tot els grups municipals i l’edicte de nomenament va ser signat per l’alcaldessa, Diana Morant, abans de les passades festes de Nadal. Aleshores es va nomenar un funcionari municipal, Àlvar Garcia, perquè fora l’instructor de l’expedient reglamentari on s’havien de recollir tots els informes pertinents i les adhesions de suport a la concessió de l’esmentat honor. L’acte del nomenament es celebrarà en un ple municipal extraordinari, convocat a l’efecte, el dimecres dia 3 d’abril. Sé que l’acte és molt solemne i emotiu. Solemne, perquè el protocol és molt cerimoniós, i amb tots els regidors asseguts en els seus escons i abillats de dia de festa i amb tots els mitjans de comunicació presents per a ser testimoni gràfic i escrit de tot el que allí passe. I és molt emotiu per a la persona condecorada i per a tots els presents en el saló de plens, majoritàriament ocupat per persones del voltant afectiu del nou fill predilecte. Ho sé, perquè jo he assistit, i els he contat a vostès ací després, als plens municipals extraordinaris on foren nomenats com a fills predilectes de Gandia Josep Piera, l’any 2010; José Lloret, l’any 2015, i Reme Lloret, fa dos anys.
M’he reunit amb Àlvar Garcia en tres ocasions per contestar les seues preguntes i per orientar-lo amb dades biogràfiques personals que l’ajudaren en la seua tasca. Ell m’ha recordat les fases del protocol d’eixa nit: després que l’alcaldessa de la ciutat òbriga l’acte, ell, com a instructor de l’expedient, serà el primer em prendre la paraula, relatarà el treball realitzat i farà publiques les seues conclusions, amb les quals afirmarà, segurament, que el candidat reuneix totes les condicions per a ser nomenat fill predilecte de Gandia. A continuació serà el torn dels portaveus municipals, els quals, l’un darrere de l’altre, exposaran quines són, segons al parer del seu grup municipal, les virtuts o els mèrits que ells consideren que té el candidat per les quals ells votaran afirmativament en favor del seu nomenament. Acabades totes les intervencions es demanarà que tots els regidors voten amb la mà alçada i, si hi ha unanimitat afirmativa, automàticament, el candidat queda nomenat oficialment com a fill predilecte de la ciutat de Gandia.
En eixe moment és requerida la presencia del nou fill predilecte al bell mig del saló de plens, on l’alcaldessa li imposarà la insígnia que l’acreditarà com a tal i li farà el lliurament de un pergamí. Tot seguit, de nou tots asseguts, l’alcaldessa farà un discurs institucional que sol versar sobre el significat de l’honor que s’atorga i també sobre la persona que el rep. I finalment, és el nou fill predilecte qui pren la paraula per a tancar els parlaments.
Tot el que els acabe de contar és el que viscut en les cerimònies que he acudit i que els he contat. A pesar de conèixer minuciosament, el protocol, encara no puc concentrar-me en con viuré la meua cerimònia. No m’ho puc imaginar i, quan ho pense, m’entra un desassossec incòmode i he decidit deixar de pensar i que les emocions, arriben com arriben, fluixquen naturals i ja comprovaré allí quina serà la meua resposta, encara que els he de dir que em preocupa prou la llàgrima fàcil que m’ataca últimament davant de situacions emotives, cosa que no fa massa temps no em passava. Ja ho veurem. Ja s’heu contaré.
El que si que ja he començat a pensar, lògicament, és en el discurs que he de fer eixa nit. Què hauria de dir, quin tarannà hauria de gastar. És clar que, en el moment d’estar davant del faristol, el primer que faré serà donar les gràcies a totes persones i institucions que han fet possible que eixa nit arribara. I ho faré de tot cor! I, després, encara que, presumiblement, ja s’hauran dit massa coses amables sobre la meua persona, jo voldré ressaltar les tres empremtes principals que he rebut al llarg de la meua vida, que han conformat la meua biografia, la qual eixa nit rep tan gran recompensa: l’educació rebuda, la formació adquirida i les relacions familiars, professionals i socials establides.
I ja me les apanyaré allí dalt eixa nit. Ara, ací, sols vull destacar la importància que tingueren els meus pares com a fonament de la biografia que eixa nit es guardona. Ma mare era Lolita Faus Climent, filla de Paco “Paloma” empresari de l’adobat de les pells i propietari del Bar Paloma, situat al Passeig i reconegut pels seus figatells. Lolita era menudeta, grosseta i molt bonica de cara. Treballà els cinc anys abans de casar-se en la Perfumeria Bernabeu del Carrer Major i després es dedica a cuidar de nosaltres i a ocupar-se de les tasques domèstiques diàries. No li agradava molt la cuina i rentava el sol agenollada. Era molt exigent en la neteja. Recorde la delicadesa amb la qual ens tractava a la meua germaneta Amparo i a mi, encara que tenia el geni curt si no ens portàvem bé i, aleshores, feia els gest de treure’s l’espardenya, cosa que no va fer mai, perquè acabàvem sempre els tres rient-nos. Passàrem molts anys sols els tres junts. Mon pare se n’anava cap a Oliva quan encara no ens havien alçat i en tornava quan ja érem al llit. Fins que un dia jo em vaig rebel·lar i vaig demanar/decidir que volíem sopar amb mon pare quan tornara. Ella aprofità l’avinentesa perquè resarem tots els dies el rosari abans de sopar. Ella era molt religiosa, millor dit, tenia una deformació religiosa de totes les realitats: tot era per amor de Déu o gràcies a Déu i fins el final dels seus dies em preguntava si jo també li donava les gracies per tot el que Ell havia fet per mi i jo li deia que jo li donava les gracies per tot el que ella i mon pare havent fet per mi. Un dia es va morir de repent sense donar-me temps a adonar-me’n. Un dia li vaig dedicar un article, el qual el vaig titular “Lolita la simple”, perquè ella era així de senzilla en les opinions i manifestacions. He maleït tota la vida aquell text, perquè no hi ha setmana que al posar-me davant de l’ordenador per a escriure’ls a vostès no recorde el que ella deia o com ho deia.
Mon pare, Pasqual Molina Peiró, nascut a Benirredrà, era oficial de Justícia. Era un home seré, crec que mai el vaig veure enfadat ni malhumorat; era molt responsable en el seu treball i el recorde, quan vivíem a València, totes les vesprades assegut en el seu despatx teclejant enèrgicament sobre una màquina d’escriure on passava en net les sentències que havien sigut dictades pel jutge aquell mati. Era molt afectuós amb els altres i tenia un parlar docte. Transmetia la bondat que transmet la bona gent. Sempre estigué al corrent dels meus estudis, des que era menut i sempre ho feia amb un gran respecte, com si fora jo un personatge molt especial. Va morir al dia següent d’incinerar ma mare. Diuen que de pena, no ho sé, el que si que sé que el seu buit és inabastable i que eixa nit, al saló e plens de l’Ajuntament, ells seran els meus grans protagonistes de l’acte, a partir del qual compartiran el seu fill amb la ciutat de Gandia.
El que si diré eixa nit és que sense Pasqual i Lolita, sense la seua educació i dedicació exquisida, rés haguera sigut possible.
Pasqual Molina 