L’ADÉU D’ÀNGEL MARTÍN
Esta setmana, Àngel Martín ha presentat la dimissió del seu càrrec de secretari general de Podem a Gandia. Ho ha fet per coherència i responsabilitat, ja que, segons les seues pròpies paraules, el resultat que va obtenir la seua formació en les passades eleccions municipals del més d’abril fou “dolent”. La seua intenció de deixar el càrrec fou immediata, però se li va demanar que l’ajornara perquè no es donava en aquell moment la possibilitat de nomenar una gestora que es fera càrrec de la direcció política de la formació i que poguera impulsar un procés d’eleccions primàries.
Ho ha fet ara mitjançant una carta en la qual s’enorgulleix del treball polític realitzat per la seua formació per a la ciutadania i en la qual també es penedeix de no haver aconseguit que la formació local de Podem obtinguera el mateix suport que en les eleccions generals. Es lamenta de no haver sigut capaç que el seu treball fora visualitzat pels electors i de no haver generat la confiança necessària perquè els veïns de Gandia optaren pel seu projecte.
En la carta reflexiona sobre el fet que Podem té una assignatura pendent: la implantació territorial, i creu que la desaparició de molts dels cercles i, sobretot després de la desfeta en les eleccions municipals a la nostra comunitat, “ha de fer-nos reflexionar i atorgar moltíssima més força als òrgans d’organització i municipalisme.[…] Necessitem una organització que confie i done suport als municipis, necessitem una organització que entenga la nostra estructura comarcal i implemente òrgans comarcals absolutament necessaris en l’estructuració territorial, necessitem més recursos per a poder obrir seus comarcals en tot el territori. Necessitem menys burocràcia interna i un Podemos que siga útil en cada municipi i no un altaveu per a repetir mantres. Les polítiques nacionals indubtablement són importantíssimes, però la labor de Podemos en els municipis ha de servir d’eina útil per als veïns”.
Àngel, en la carta, agraeix a totes les formacions polítiques de Gandia el tracte humà que ha rebut de part d’elles i que, a pesar de les diferencies, mai s’ha sentit violentat, tot el contrari, perquè a la fi “som totes veïnes de la mateixa ciutat i és agradable saludar-nos amb un somriure”. Referint-se a les persones, és clar! En l’acomiadament l’exsecretari general dona les gràcies “a totes les que heu participat en aquest projecte durant tots aquests anys i us heu deixat la pell. Heu fet que aquests anys hagen estat una formació molt important per a mi en el terreny personal i seguiré al costat de vosaltres treballant com sempre”. I afirmava, finalment, què “en Podem Gandia hi ha un gran potencial i que, de segur, continuarà fent una gran feina”.
La carta de dimissió d’Àngel Martin ha sigut la notícia política municipal de la setmana. Els mitjans de comunicació s’han ocupat d’ella i del personatge. Àngel, durant tot este temps, ha sabut guanyar-se el respecte i l’afecte de tots els que han treballat i col·laborat amb ell. Àngel és la representació humana de la bona persona, noble, legal, servicial, de mirada recta i de voluntat tossuda. Les reaccions que, de forma immediata, han aparegut en les xarxes socials a favor de la seua persona, en son testimoni.
L’any 2014 ja els el vaig presentar en estes pàgines perquè el conegueren: “Àngel va nàixer a Madrid, però és d’ací. És de casa. Viu a Gandia perquè així ho va decidir fa uns 20 anys. Se sent identificat com a gandià. Parla valencià amb fluïdesa.[…] Coneix la gent, és molt extravertit, amable, simpàtic, sempre té un acudit apropiat per a les ocasions, fa riure, els xiquets l’adoren perquè ell es comporta amb ells com un xiquet gran.[…] També és cabut amb les coses en què no creu, amb les circumstancies que no admet i lluita donant la cara. No s’ha amagat mai davant del que ell no considerava just.[…]. Dedicà anys de la seua vida, junt a la seua dona, Belen, a tasques de voluntariat en Projecte Home, que procurava la rehabilitació dels drogoaddictes. L’he vist sempre com el defensor de les causes perdudes. Un se l’imagina dalt d’una zodiac pressionat un vaixell de prospecció petrolífera o dalt del reactor d’una central nuclear desplegant una pancarta ecologista.[…] Està informat, de sempre, s’interessa per tot el que passa i se n’assabenta. Té opinió en la conversa política i social encara que per a mi és massa rígid en les postures. Té habilitat en la controvèrsia dialèctica. Jo no sé bé, encara, de què va Podemos però pel que endivine, crec que Àngel Martin respon al perfil que sembla buscar la nova formació política. Àngel és un militant que ja existia molts anys abans que apareguera Podemos”. Jo acabava aquell article dient: “Àngel és nebot meu. Venia en el paquet quan em vaig casar amb sa tia Amparo. Me l’estime molt. Ara, quan tantes veus s’alcen assenyalant el mal que farà Podemos a la política, a mi, em preocupa el mal que li farà la política a l’ànima d’Àngel”.
Repecte a Podem, jo vaig ser una de les 25.000 de persones que omplirem de gom a gom la Puerta del Sol a Madrid la nit del 20 de maig de 2011, quan, amb les mans alçades, es feu el més sepulcral dels silencis mentre sonaven en el rellotge conegut les dotze campanades que ens endinsaren en la jornada de reflexió de la cita electoral del diumenge 22 de maig. Encara que la Junta electoral havia prohibit la manifestació, la Policia no va actuar. En anar-me’n de la plaça tenia la impressió que anava a començar una nova era en la historia política d’Espanya. Jo vaig eixir impressionat d’allí, que no convençut! Podem fou la formació política més important entre les que nasqueren del moviment del 15 M. Pablo Iglesias digué, quan es va constituir esta, el 2014, que anaven a “convertir la indignació en color polític”. Obtingué més de tres milions de vots en les eleccions generals del 2015, 2016 i les d’abril del 2019 i n’ha perdut prop de 700.000 en les de l’altre dia, en tan sols sis mesos! Sempre he pensat que Podem brollà com un xarampió per una situació social concreta, indignada aleshores i, encara, no solucionada hui, però tinc la impressió que va desinflant-se. Bona part de les seues propostes semblen magnifiques, però, crec, que il·lusòries perquè, quan les escolte, sempre pense, “i això qui ho paga?”, “això com es paga?” Qüestions seguides sempre d’un trist somriure personal quan escolte la resposta… Això ho pagaran els rics!
Respecte a Àngel, desitjaria molt que la seua ànima romanguera intacta!
Pasqual Molina 