LA GROSSA DE NADAL
És possible que en el moment en que vostés estiguen llegint esta pàgina ja haja eixit la grossa de Nadal. Dependrà de l’hora. De l’hora de la seua lectura o de l’hora de la confluència de les dues boles: la que assenyalarà el número afortunat i la que tindrà marcada la xifra de milions que pertoquen, perquè jo encara, a partir d’una determinada xifra, compte els diners en pessetes.
Reconec que des de fa anys em trobe prou desenganxat del sorteig. No ha sigut sempre així. Tot el contrari. La grossa de Nadal forma part dels bons records de la meua biografia. En la infància viscuda en les cases de l’estat al barri de Corea a Gandia, el dia del sorteig anava lligat a l’inici de les vacances de Nadal, a l’aroma dels pastissets de moniato que feia ma mare en la cuina i a la imatge de la meua germaneta i jo, asseguts al menjador escrivint la carta als reis mags mentre, per tot arreu del diminut pis, sonaven les veus dels xiquets del col·legi de Sant Ildelfons: l’una, cantant els números premiats i l’altra, com contestant-li, dient reiterativament: “mil pesetas!”, el muntant del premi que guanyaven. De tant en tant al segon xiquet —aleshores sols eren xiquets—, se li ennuegava la veu i es posava a cridar, nerviós, una xifra diferent, grossa, dependent del premi especial que fora, i ma mare parava la faena de farcir la pasta d’ametla amb la confitura de moniato i ens preguntava quin premi havia eixit, i que, per favor, l’apuntàrem en un paper, no per a ella, que no jugava mai, sinó per si de cas mon pare, que treballava a Oliva, portava alguna participació i li havia tocat algun premi o si li tornaven els diners. El significat d’aquestes coses ella ens explicava, tots els anys, perquè a nosaltres no es acabaven d’entrar els conceptes de ‘tocar-te un premi’, quina cosa era una “pedrea” o perquè et “tornaven” els diners.
Imatges, sons i aromes d’una infància feliç d’un temps irrepetible!
Fins no fa massa temps jo veia, per la televisió, el sorteig de la grossa Nadal, tots els anys! En l’època universitària, eixe dia era l’únic de tot el curs, que jo no anava a classe. Sí… feia fugina! Els anys que vaig treballar com a cirurgià al Francesc de Borja, eixe era un dels tres dies als quals tenia dret com a vacances de Nadal. Tant a València, quan estudiava, com ací, a Gandia, quan treballava, eixe dia, de bon matí, en eixir del quart de bany, seia davant del televisor amb una llibreta amb fulls quadriculats on escrivia els premis que anaven a eixir: primer, segon, tercer… seguits de dos punt i un espai en blanc on aniria apuntant, amb el bolígraf, els números premiats a mesura que anaren eixint. I no abandonava el seient fins que l’últim premi no apareguera. Recorde un any que la boleta del primer premi fou de les últimes a eixir i endevinava en la veu dels locutors, i sentia en el meu interior, el nerviosisme que ens envoltava a tots per conèixer el número d’aquell any de la Grossa de Nadal. Jo, que no he tingut mai costum d’esmorzar, eixe dia, cap a les deu del mati, em menjava una truita d’alls tendres, amb un got de vi, cosa de la qual tampoc no en tenia costum.
Durant anys, ací a Gandia, vaig estar prou lligat als sorteigs de la grossa de Nadal i el Reis. Com a membre de la comissió de la Falla de Corea jo venia, aleshores, dos milions de pessetes en dècims de loteria! Jo sols. Després de la Fira, Ximo Bañuls, el loter de la falla, començava a portar-me els dècims, els quals jo anava repartint als meus “abonats” a mesura que em creuava amb ells pels corredors de l’hospital o per tots els indrets de la meua vida quotidiana. La Falla mai jugava el mateix número, però sempre la terminació era la del zero. Com que ens van tocar diversos premis menors i ens tornaren prou vegades els diners, no tenia massa dificultats en repartir la loteria ni tenia que donar massa explicacions. Quan em creuava amb ells, els comunicava que ja la tenia, obria una cartera que portava sempre damunt, els lliurava el dècim i apuntava en una llibreteta, on estaven tots els noms, una lletra E (entregat), a la qual afegia una C (cobrat) en el moment que em pagaven, la qual cosa podia ocórrer al moment, al cap d’uns dies o setmanes després. Mai deixa ningú de pagar-me i sempre tenia tota la loteria cobrada abans dels dies de sorteig, per allò que la loteria que no es paga, no toca. El repartiment i la cobrança eren un poc més dificultoses en el sorteig de Reis, per les vacances de Nadal. En este sorteig jo havia d’ocupar-me’n més, però ho aconseguia. Mai vaig guardar dècims a ningú. Des del primer moment, des del primer sorteig vaig deixar molt clar, que allò no era cap compromís, ni per a mi ni per a ningú i que tothom que volguera hauria d’haver tingut amb ell i pagat el seu dècim abans del sorteig. He conegut tot tipus d’històries amb dècims premiats que no tenien el seu poder hipotètics propietaris. I quan, el 1992, vaig demanar la meua excedència en l’hospital, vaig fer un esforç important per comunicar a tots els meus “clients” que a partir d’aquell any ja no anava a repartir més loteria a ningú, ni tan sols als amics i fallers amb els quals continuava tenint relació habitual. La economia de la comissió, de segur, ho notaria, perquè crec recordar que, aleshores, hi havia una permissivitat “fiscal” amb les falles a les quals se’ns permetia vendre la loteria amb una “farda” del deu per cent. Facen vostès comptes!
Hui no estaré davant del televisor, ja fa anys que no ho faig! Hi he perdut interès, realment juge poc a la loteria i soc poc amant de jocs i travesses. Mantinc la tradició dels dècims de la Falla i el de la Germandat del Crist de les Angoixes, els quals me’ls porten a la Consulta els meus amics Eduardo Montoro i Javier Cabrera. Sols compre uns dècims, del mateix número, per a compartir-los amb la primeria línia sanguínia de la meua família. Si ens ha tocat algun premi, supose que ells em telefonaran per a dir-nos-ho!
Quan a principis d’esta setmana, el president Ximo Puig va vindre a Oliva per a imposar l’Alta Distinció de la Generalitat al nostre poeta saforenc universal Francisco Brines en el seu refugi idíl·lic d’Elca, el poeta, amb un fil tènue de veu en la boca parlà de gratituds, d’amor i de passió per la poesia i m’eritzà la pell quan va dir que “tratar de comprender el que ha sido este don de la existència es emocionante!”
Estos dies, en recordar estes paraules de Brines sobre el do de l’existència, pensava jo que, a tots nosaltres, ja ens va tocar un dia la més gran de les loteries: la grossa de la vida! Si, perquè, un dia, un dels milions espermatozoides possibles entrà en contacte amb un òvul i fórem nosaltres. Com en la loteria! Un altre espermatozoide, d’eixa o d’una altra ejaculació, un altre òvul d’un altre més i no haguérem sigut!, seriem un germà o no seriem ningú. A nosaltres, tots, ja ens va tocar un dia la més gran de les loteries, la de la vida! Una altra cosa és el que hagem fet amb ella. Bona sort!
Pasqual Molina 