FANTA DE TARONJA
He vist, la setmana passada, la pel·lícula Els dos papes, del director brasiler Fernando Meirelles. Tracta sobre una trobada personal que tingueren el papa Joseph Ratzinguer (Benet XVI) amb l’aleshores cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio, qui seria mesos després elegit com l’actual papa Francesc. El cartel anunciador i en el tràiler deien que la pel·lícula està basada en fets reals ocorreguts durant la visita, d’un cap de setmana, que li va efectuar Bergoglio al papa per demanar-li que acceptara i li signara la seua renuncia al cardenalat i als honors i responsabilitats eclesiàstiques que tenia a Buenos Aires, perquè es volia dedicar al sacerdoci en una parròquia. Els papers principals estan representats pels actors Anthony Hopkins, com el papa Ratzinger, i Jonathan Pryce, com el cardenal Bergoglio. Els dos estan esplèndids en la interpretació i el paregut físic de Pryce amb el papa Francesc és increïble, la qual cosa aporta un punt de realisme a la trama.
He vist tres vegades la pel·lícula. La primera d’elles mogut per l’interès que sempre he sentit per tot el que es relaciona amb el Vaticà i amb el bisbe de Roma. Des de la llunyania, he llegit, he escoltat, he seguit de prop els conclaves i altres esdeveniments principals de la cúria i del papat, he tingut curiositat per conèixer secrets que segurament s’amaguen sota la cúpula de la basílica i rere la fastuositat de les celebracions religioses vaticanes. He estat també allí. Sense cap tipus d’espenta religiosa, crec, hi he assistit a la cerimònia de canonització d’un sant espanyol; a una de les recepcions multitudinàries que feia el papa els dimecres; a la benedicció urbi et orbe que fa el pontífex el nou any i vaig estar dos dies en la plaça de sant Pere, sota l’habitació d’un papa moribund, esperant el seu traspàs i, quan este arribà, vaig viure en directe els primers oficis religiosos funeraris en memòria de l’egregi difunt mentre la Campanone, la campana de 8.950 quilos de pes, situada sota el rellotge que hi ha dalt i a l’esquerre de la façana de la basílica, tocava en fa menor a difunts copejant-me al bell mig del meu cor amb cadascun dels seus tocs. Tenia interès en veure la pel·lícula i no em va decebre en cap de manera, tan sols em va sorprendre el guió, perquè jo desconeixia que els dos personatges hagueren tingut cap tipus de contacte abans de la renència de Benet XVI i, menys encara, que este volguera influir perquè el següent papa fora Bergoglio, com sembla transcendir en el film. I, és clar, em vaig posar en la tasca d’assabentar-me’n.
La historia que es conta en la pel·lícula és fictícia, a pesar que s’anuncia com basada en fets reals. Quan els responsables d’ella són qüestionats sobre este fet responen que encara que es cert que no estigueren mai junts, com allí es representa, els diàlegs entre ells si que estan construïts sobre paraules pròpies expressades en diferents moments de les seus vides. Aleshores, Bergoglio no va viatjar a Itàlia el 2012 per trobar-se amb el papa Benet a Castel Gandolfo a fi de demanar-li permís per a jubilar-se. Els dos homes no passaren dies junts per a conèixer-se. El papa Ratzinguer no li va anticipar al cardenal Bergoglio la notícia de seua renúncia, ni li va dir que ja no es considerava adequat per a continuar sent papa, ni tampoc li digué al cardenal argentí que el considerava la millor opció per a substituir-lo. La pel·lícula sí que relata, en flashback, moments cruels (assassinats i llançament de cossos a l’oceà) de la repressió de la dictadura militar argentina, amb la qual Bergoglio va ser acusat d’haver sigut prou condescendent. També s’anomena Marcial Maciel, el sacerdot mexicà fundador dels Legionaris de Crist que fou acusat repetidament d’abusos sexuals a menors i que en la pel·lícula es dona a entendre, que en el temps de Ratzinguer com a cardenal i prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, no fou apartat del sacerdoci i fou enviat a nous indrets on continuà amb la seua activitat pederàstica. En un moment de la pel·lícula, els dos protagonistes es penedeixen i es confessen d’estos pecats, i reben la absolució mútua. He llegit diferents articles que s’ocupen de la critica de la pel·lícula des dels diferents punts de vista: el tècnic, l’artístic i el sociològic. Hi ha tot tipus d’opinions, alguna tan negativa com la de John Waters, una de les veus més compromeses del catolicisme irlandès, que diu que la pel·lícula és enganyosa i perillosa, i que conté massa falsedats. Escriu que la caracterització de Benet és injusta i que no s’apropa a la realitat de la intel·lectualitat del personatge, que a més a més apareix com a ruc i antipàtic en contraposició a l’afabilitat i simpatia de Bergoglio.
Vaig voler avaluar tots estos detalls en la segona vegada que l’he vist i no han aconseguit canviar-me l’opinió. A mi, una altra vegada, m’ha agradat, m’ha emocionat, m’ha fet reflexionar, m’han enlluernat els escenaris: el natural de Castel Gandolfo i el la Capella Sixtina, construïda per Netflix a propòsit. He aprofundit en els diàlegs dels personatges i he vist com, a mesura que es tracten, van canviant i suavitzant els prejudicis inicials mutus que tenien. Hi ha una escena entendridora, en la qual els dos s’amaguen en la sagristia de la Capella Sixtina per a eludir els turistes que comencen a visitar-la pel mati. El lloc, conegut com la «sala de les llàgrimes», és on es vist de nou papa el cardenal que acaba de ser elegit en el conclave. He llegit que el lloc esta recreat, també, fidelment i allí els dos diuen que tenen fam i envien un ajudant que compre fora del Vaticà una pizza i dues fantes de taronja, la beguda, diuen, preferida de Ratzinguer. L’escena d’este destapant les fantes i de l’altre donant-li un tros de pizza i la imatge de Benet menjant-se-la, en un primer pla, és entranyable i posa a nivell humà el que és nomenat santedat. Emotiva i entranyable!
La he vist per tercera vegada amb la meua dona. Despús-ahir. A ella li ha encantat també. A mi, finalment, se m’ha quedat per a sempre del diàleg entre els dos aquell moment en el qual Benet XVI diu que feia molt de temps que no sentia la crida de Deu. Que de menut l’escoltava sempre i que ell la podia sentir i que, afortunadament, ara, amb les converses amb Bergoglio tenia la impressió d’haver-la retrobada. Estos darrers dies no aparte de mi eixe pensament. Recorde el temps de la meua infantesa preadolescent, temps de col·legi religiós, d’anar a missa, d’escoltar , comprendre i assimilar la paraula de Deu. Temps d’una sensació de pau i benestar interior infinita. Que mai he tornat a experimentar. Fa anys que pense en l’apropament l’Església, tan de bo trobara la veu d’un ministre sacerdotal que m’impregnara amb les seus paraules, amb el seu missatge. No sé si, aleshores, podria sentir.me igual que als inicis dels seixanta, però ja em conformaria amb que fora paregut.
Pasqual Molina 