APOLOGIA
Terrorisme!
Sense acudir a la definició acadèmica del terrorisme que diga el diccionari jo tinc la percepció pròpia de quina cosa és i quina cosa significa el terrorisme. Jo dic terrorisme a tots els actes que, en la meua memòria històrica, he patit en l’esperit fets per persones, grups o institucions, les quals, en nom de qualsevol excusa partidista o de demència fonamentalista, han actuat, miserablement, contra persones o entitats amb el sol fi de fotre-les sense considerar el mal que pogueren provocar-los en la salut de les primeres o, el què és més abjecte, amb la intenció directa d’acabar amb les seues vides. Eixa és la meua accepció del terrorisme.
He conegut el terrorisme. Recorde l’angoixa, quasi diària, de les imatges en els telediaris dels atemptats de l’ETA; aquells cadàvers tirats pel terra amb un tret covard en la nuca; aquells cotxes rebentats per l’explosió d’una bomba col·locada, covardament, en els baixos del vehicle i amb els seus ocupants reduïts a un embolic de carn ensangonada i morta; aquells autobusos destruïts per tot tipus d‘artefactes explosius amb dotzenes de militars, policies o guàrdies civils morts i ferits; la voladura d’aquelles casernes on causaren infinitats de ferits i de morts en la població civil i els atemptats en els centres comercials. Vaig viure, amb horror, junt amb la resta de la gent normal a Espanya, el segrest de Miguel Ángel Blanco i les hores que anaren passant fins que el malparit de Francisco Javier Garcia Gaztelu, “Txapote” li disparà dos trets al cap, ineptament, perquè no l’aconseguí matar d’immediat i va deixar el jove regidor d’Ermua agonitzant, adonant-se com se li escapava la vida lentament; he patit per la meu dona, Amparo, el terror de la bomba que col·locà ETA, a desembre de 1995, en el lavabo de les dones de la cafeteria d’El Corte Inglés a Valencia, quan ella i la seua filla estaven allí esperant per a ocupar una taula; el dia de Sant Josep del 2001, vaig anar a la nostra platja per a veure, amb indignació, els efectes demolidors que havia causat l’esclafit la bomba col·locada en un vehicle que provocà importants destrossos en l’Hotel Riviera i en l’edifici Bonaire; l’11 de setembre d’eixe 2001 vaig veure en directe per la televisió, incrèdul, l’enderrocament de les Torres Bessones a Nova York, uns mesos després d’haver estat allí, dalt d’una d’elles, acompanyat per les meues filles; el dia 11 de març del 2004, quan estava passejant el gosset de casa, a primera hora del mati per davant de l’estació, vaig començar a escoltar, bocabadat, pels auriculars de la radio que diversos trens de rodalia a Madrid havien sigut atacats amb bombes i que infinitat de ferits i desenes de morts estaven tirats per les vies i per les andanes, mentre la població, espantada, fugia com podia d’aquells llocs. Això per a mi és el terrorisme que tinc interioritzat, el terrorisme d’ideologia política o de fonamentalisme religiós.
El Codi Penal espanyol, en l’article 573 de la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, diu que, a més a més de la comissió de qualsevol delicte greu contra la vida o la integritat física, també és terrorisme el delicte contra la llibertat, la integritat moral, la indemnitat i llibertat sexual, el patrimoni, els recursos naturals i el medi ambient, la salut pública[…] i parla també sobre la tinència, tràfic i dipòsit d’armes, l’apoderament d’avions, vaixells i d’altres mitjans de transport amb les finalitats de subvertir l’ordre constitucional, suprimir o desestabilitzar greument el funcionaments de les institucions polítiques, alterar greument la pau publica i provocar un estat de terror en la població on en una part d’ella.
L’apologia o enaltiment del terrorisme és el discurs, tant oral com escrit, en defensa o alabança d’accions u organitzacions terroristes. L’apologia no és una disculpa o una opinió sobre eixes pràctiques o sobre els seus executors, l’apologia suposa una defensa i una alineació amb estos comportaments. L’article 578 de la llei orgànica esmentada abans diu literalment: “L’enaltiment o la justificació per qualsevol mitjà d’expressió pública o difusió dels delictes compresos en els articles 571-a 577 d’aquest Codi o dels qui hagin participat en la seua execució, o la realització d’actes que comporten descrèdit, menyspreu o humiliació de les víctimes dels delictes terroristes o dels seus familiars es castiga amb…” i afegeix diverses condemnes de presó i multes, el muntant de les quals dependrà, dels mitjans de comunicació que s’hagen fer servir, així com també quan els fets provoquen una alteració greu de la pau pública o creen un greu sentiment d’inseguretat o de temor en la societat.
El govern actual preveu incloure el delicte d’apologia del franquisme en la reforma del Codi Penal que va prometre en campanya electoral. Adriana Lastra, número dos del PSOE, ha dit al respecte: “En democràcia no se homenatja ni dictadors ni tirans”. Sobre l’apologia del franquisme, s’han alçat veus preocupades de juristes i d’experts en llibertat d’expressió que albiren perill en la proposta d’inclusió en el Codi Penal. Ana Valero, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Castella-la Manxa, creu que la proposta és directament anticonstitucional: “La configuració d’Espanya com una democràcia no militant permet emparar dins de la llibertat d’expressió la divulgació d’idees que inclús contradiguen el principi democràtic”. Joan Barata, expert en llibertat d’expressió internacional, recorda la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que protegeix, especialment, l’expressió d’opinions de caràcter polític, encara que siguen “minoritàries” i que inclús “posen en qüestió la democràcia i els drets humans” sempre, es clar que “no inciten la comissió d’un delicte o creen un risc clar d’hostilitat o violència”.
Realment, sobre el franquisme, el que he escoltat en els últims temps ha sigut tot el contrari al seu enaltiment. Sovint Franco es nomenat com un despietat assassí i el causant de tot tipus de maldats i em copsa que els autors d’estes afirmacions, sovint, són veus joves que no visqueren en aquell temps i coneixen la història a traves de les opinions orals o escrites d’altres.
Jo no he escrit mai sobre Franco, el seu nom, sols ha sorgit esporàdicament en algun dels meus articles; en la meua memòria històrica, jo no vaig tindre cap problema en la seua època de govern. Vaig nàixer i créixer en ella, educat en un col·legi religiós ací Gandia, no tinc cap trauma d’eixe temps, vaig estudiar la carrera a Valencia en els seus últims anys d’aquell govern autocràtic. Mon pare va lluitar amb la República, contra Franco en el front de Terol i, quan acabà aquella guerra incivil, va treballar i viure tota la seua vida d’un sou modest de funcionari. Mai li vaig escoltar una paraula d’odi. El dia que Franco va morir, em vaig trobar els meus pares plorant en el menjador de la casa llogada a Valencia, perquè ells identificaven a aquell home que acabava de morir com el que els havia permès dur una vida exempta de conflictes i en la qual, a poc a poc, havien progressat per a proporcionar, això si, amb mol de sacrifici, uns estudis universitaris als seus dos fills, el seu màxim anhel. Ara quan escolte tanta gent dir-ne genocida i assassí, no deixe de recordar aquelles llàgrimes dels meus pares, de les quals, jo no em penediré mai, perquè eren massa netes!
Pasqual Molina 