CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
Hui es celebra la festa de la Constitució espanyola. Es commemora la data, el 6 de desembre de 1978, en la qual el poble espanyol, provenint de tot arreu del territori i des de les diverses ideologies, aprovà en referèndum, amb el vot afirmatiu del 87,78 % dels electors, la nomenada carta magna, la qual havia sigut aprovada, primerament, pel Congrés i el Senat. Amb la seua publicació en el BOE el 29 de desembre, s’iniciaria l’esdevenir polític i social de la nostra nació.
Franco havia mort dos anys abans i dos dies després del traspàs, seguint el protocol d’allò que estava “tot lligat i ben lligat”, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei per les Corts Espanyoles, i en menys d’una setmana, fou exaltat al tron mitjançant una cerimònia coneguda com la Missa de l’Esperit Sant, la qual equivalia a la coronació. Ho va fer amb el nom de Joan Carles I. Ell havia jurat acatar els principis del Movimiento, la qual cosa significava un compromís amb l’ideari franquista amb intenció de perpetuar-lo, però, fundant-se en les facultats que les mateixes lleis franquistes li atorgaven i a les quals ell estava subjecte, el monarca va aconseguir impulsar el canvi de règim per facilitar l’adveniment de la democràcia. El jurista, i home de la seua confiança, Torcuato Fernandez Miranda, buscà un suport jurídic per al canvi de rumb polític i protegir així el sobirà d’una possible acusació de perjuri. L’escletxa legal la trobà en la mateixa Llei de Successió, la qual deia en el seu article desè que es permetia reformar i, inclús, derogar lleis fonamentals. L’ardit de Fernandez Miranda, la clau que va permetre no eixir-se de la llei, “de la llei a la llei, a través de la llei” —en diria ell—, va ser l’elaboració d’una nova llei que derogava totes les anteriors, i així començava la Llei per a la Reforma Política. Diuen que Fernandez Miranda redactà esta llei en un cap de setmana d’agost del 1976. Una llei amb la qual s’iniciava la Transició.
Les eleccions de 1977 van ser les primeres democràtiques després de la dictadura franquista. Les noves Corts espanyoles van assolir la mampresa d’elaborar una Constitució per a portar la democràcia a Espanya, per a la qual cosa es va nomenar una Comissió d’Assumptes Constitucionals, en el si de la qual es feu la part més gruixuda dels debats de la seua elaboració. Entre agost i desembre del 1977 hi van haver debats acalorats i dures negociacions entre els importants actors polítics d’aquell moment històric, però d’entre tots aquells membres de l’esmentada Comissió es van seleccionar set persones, representants de totes les opcions polítiques majoritàries, a les quals se’ls va encomanar la tasca de redactar el projecte. Han passat a la historia com els Pares de la Constitució. Tres d’ells eren de la UCD: Gabriel Cisneros Laborda, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i José Pedro Perez-Llorca Rodrigo; un era d’Alianza Popular, Manuel Fraga Iribarne; un altre del PSOE, Gregorio Lopez-Barba Martínez, un de CiU, Miguel Roca i Junyent, i Jordi Solé Tura del PCE. Es van reunir en 29 ocasions amb la intenció de complaure totes les sensibilitat polítiques que hi havia en aquell moment, encara que no es va poder evitar que alguns punts del text constitucional quedaren un tant ambigus, la qual cosa, anys desprès, hem comprovat que no acaben de ser acceptats des d’alguns posicionaments polítics.
El text, després de diverses esmenes en les dues cambres va ser aprovat i es va publicar en el número 177 del Butlletí Oficial de les Corts, el dia 31 d’octubre de 1978, però, perquè la Constitució fora vàlida, el poble espanyol havia de ser consultat en referèndum, el qual es va celebrar el dia 6 de desembre de 1978, la data que es commemora hui.
A mi m’agrada el Preàmbul que va escriure el professor Enrique Tierno Galvan i que fou revisat ortogràficament per Camilo José Cela, perquè reflecteix de manera utòpica els valors que es desenvolupen en la carta magna. El Preàmbul diu: “La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seua sobirania proclama la seua voluntat de: garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just; consolidar un Estat de Dret que assegure l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat popular; protegir a tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions; promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una digna qualitat de vida; establir una societat democràtica avançada, i col·laborar en l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.
Jo crec que una Constitució ha de tindre una continuïtat en el temps perquè els seus valors es consoliden i siguen acceptats per la gran majoria. També comprenc que el pas del temps ens col·loque davant de canvis socials, econòmics i polítics que puguen necessitar retocs puntuals de la carta magna. Reformar la carta magna no és fàcil, però es pot fer. Els ponents constitucionals ja van incloure la necessitat d’un gran consens per a poder modificar-la. La Reforma de la Constitució ve recollida en el Títol X, entre els articles 167 i 169, i recull dos tipus de procediments, l’un més senzill i l’altre complex, depenent de les matèries que es vulguin modificar. Per al primer es requereix el suport de tres quintes parts de les dues cambres i no és obligatori un referèndum. Per al segon ( quan els que es vol modificar afecten els apartat medul·lars de la Constitució), la demanda hauria de ser presentada per dos terços de cadascuna de les cambres. Si s’aprovara, haurien de dissoldre’s les cambres i convocar eleccions i les dues cambres sorgides d’estes eleccions haurien de ratificar i aprovar per eixa majoria de dos terços el nou text constitucional, i este hauria de ser sotmès a un referèndum nacional per a la seua ratificació definitiva. Fins ara sols hi hagut dues modificacions: l’una en l’article 13.2 Títol I, per a complir amb el Tractat de Maastrich i permetre el dret de sufragi dels ciutadans de la Unió Europea en les eleccions municipals, fou el 28 d’agost del 1992, i l’altra, l’any 2011, quan el PP i el PSOE van pactar la reforma de l’article 135 per a anteposar el pagament del deute a la despesa pública.
Però la reforma de la Constitució, sobretot en els darrers anys, és un tema de debat constant, perquè alguns pensen que alguns aspectes de la Constitució s’han quedat antiquats per a un país que s’ha transformat enormement en pocs anys. El debat sobre la reforma constitucional per adaptar-la als nous temps continua present en el panorama polític espanyol. A mi m’esmussen algunes pressions actuals per reformar-la i m’irriten algunes intencion d’acabar amb una Transició en la qual jo he fet el meu desenvolupament personal, professional i cultural.
L’altra nit Rafa Nadal era entrevistat en un programa de nit de màxima audiència. Les preguntes eren totes de tarannà personal i les respostes mostraren l’extraordinària qualitat humana del tenista campió. Per acabar-la, el presentador li pregunta Nadal què canviaria en Espanya en el moment actual per a bé de tothom i ell li va contestar: “No t’ho puc dir”. Jo, ídem!
Pasqual Molina 