“XERA”
Pascual es va enfadar molt aquell diumenge quan, a meitat de la partida de pilota, el van cridar les monges perquè necessitaven alguna cosa d’ell. No va fer cas a l’avís! El carrer estava ple de gom a gom, hi havia travesses a favor seu i anava guanyant. En acabar l’últim quinze se secà la suor i tornà al convent on li va dir a la superiora que, si el tornaven a interrompre mentre jugava al raspall, agafava la família i se’n tornava a sa casa en el poble. Estava molt enutjat. Durant tots els dies de la setmana era el cotxer, el llaurador, el ramader, l’home per a tot de les monges, ell tot sol, i tan sols gaudia de les vesprades dels diumenges per a distraure’s practicant la que era una de les aficions de la seua vida, el joc de pilota al carrer, el qual practicava individualment o formant equip, defensant els colors del poble de Benirredrà contra qui els feien quit des d’altres llocs. No va tornar a ocórrer, no el tornaren a molestar.
Pascual i la seua família vivien en una de les dues casetes que encara hi ha a l’entrada del col·legi de les Esclaves. Exactament en la que està més prop de l’escala de l’església. Estava casat amb Trinidad Peiró Julio i tenien quatre fills: Pascual, Pepita, Llorens i Paco. Pascual treballava de sol a sol i Trinidad feia de conserge del convent i s’ocupava dels encàrrecs de les monges. Vivien bé, estaven satisfets. Tot es va acabar, sobtadament, quan el 1936 esclatà la guerra incivil. Les monges se n’anaren i el convent es va convertir en un hospital de guerra.
Josep Cardona, entusiasta estudiós dels cognoms a Benirredrà, va publicar l’arbre genealògic del cognom Molina en el llibre de les festes del poble de l’any 2012, en el qual escriu que Pascual Molina Gomis havia nascut a Beniaia (La Vall d’Alcalà), el dia 11 de maig de 1894. Els Molina eren originaris d’Onil (Josep Molina, 1690), els quals s’expandiren successivament per la zona d’Arjor d’Albaida, Aielo de Rugat i Rugat, i s’assentaren definitivament a Beniaia (Francisco Molina, 1749) i allí visqueren durant quatre generacions, l’última fou el matrimoni format, el 1858, entre Fabian Molina i Vicenta M. Gomis. D’aquest matrimoni nasqueren sis fills, el major dels quals, Fabian, baixà a Benirredrà, on arrelà i, anant-li bé les coses, va fer anar els pares i tots els germans perquè hi visqueren amb ell. Pascual era el cinquè. Foren ben rebuts al poble, on foren coneguts com els “Fabians”.
Pascual Molina tenia, a més a més, un malnom propi, “Xera”, el qual li’l posaren per la seua afició infantil a caçar aquets diminuts ocells amb parancetes. Era de complexió menuda però molt fort. Gran treballador, conreava els seus bancals i anava a fer jornals als horts, així com a la temporada de l’arròs a la Ribera i al Delta de l’Ebre. Va ser reconegut com a un bon jugador de pilota i conegut com a gran admirador de les dones, la qual cosa li va costar dormir bona part del seu matrimoni en una llitera sota l’escala, al costat de la bóta d’oli i de la gerra de la salmorra. Tot sol.
Pascual Molina Gomis era el meu iaio.
De xiquet els meus pares em portaven, sovint, a Benirredrà, perquè passara els cap de setmana amb els iaios. A Benirredrà vaig passar totes les festes de Sant Llorens de la meua infància. Podria descriure, amb nitidesa, tots els racons de la casa, els del corral, els de la pallissa i els de la cambra. Recorde perfectament tot el que fèiem allí i, amb molta tendresa, les vetllades davant del foc mentre la iaia Trinidad hi feia el sopar. I les coses que contaven. D’adolescent anava amb freqüència a visitar-los. De tots els nets que tingueren, jo em sentia estimat especialment.
Quan es feren majors, els iaios iniciaren un peregrinar per les cases dels fills. Passaren mesos, tots els anys, en la casa dels meus pares, a València, a l’època en la qual jo estudiava en la universitat. Estaven tot el dia asseguts en els balancins. Trinidad parlava poc i el seu gest era d’enuig permanent. Pasqual es passava el dia xiulant, a tota hora, la qual cosa posava dels nervis la seua dona i a nosaltres ens feia riure. Moriren els dos de vells: primer, la iaia i després, Pascual, el 1984.
Hi va haver un temps, que acompanyava, de tant en tant, el iaio Pascual al trinquet “El Zurdo”. Ell ja s’havia fet gran i no s’atrevia a anar-hi a soles. Seiem a la grada que hi havia dalt del bar, i em contava coses de jugadors mítics i de partides memorables jugades al carrer quan era jove. Em deia que al trinquet el joc era molt espectacular, però que no es podia comparar amb la sensació que tenies quan jugaves al carrer del teu poble envoltat i encoratjat per la gent que t’estimava, amb la qual comentaves les jugades i de la qual rebies ànims o consell. A mi el xoc em deixava bocabadat. Quan s’escoltava el “Cavallers… Va de bo!”, els jugadors es posaven a faenejar de valent i la partida de pilota es convertia en un espectacle fabulós que enfervoria el públic assistent que animava amb un “molt!” cadascuna de les volees i cops de manró, carxots o de bragueta amb els quals s’aconseguien els quinzes, foren les jugades dels rojos o dels blaus, sense importar amb quin color anaven les apostes.
Des que ell va morir jo no he tornat més al trinquet, però he sentit, sempre, un interès inconscient cap a la pilota valenciana. Em va malhumorar la desaparició del trinquet El Zurdo i vaig rebre amb il·lusió el projecte del nou trinquet a Gandia, encara que em decep molt i em disgusta la seua ubicació. Jo no faria mai una obra on molestara a tanta gent!
El iaio Pascual és un dels bons records de la primera part de la meua vida, ja que vaig poder gaudir d’ell i de les seues històries durant molt anys. No em va passar el mateix amb el iaio matern, Francisco Faus, conegut amb el malnom de “Paloma”, perquè va morir sent jo un xiquet molt menut, però fou un home molt conegut a Gandia i algun dia els parlaré d’ell.
Soc l’hereu dels dos malnoms: “Xera” i “Paloma”. Dos ocells. I encara que quan a ú se li diu que és un “pardal” l’expressió voreja l’insult, també és cert que al voltant dels ocells en general, i al voltant dels que jo duc com a malnoms, hi ha una simbologia antiquíssima i molt positiva. A Grècia, un senzill ocell com la xera era l’atribut d’Afrodita, la deessa de l’amor. I per tot arreu, el colom és el símbol de la pau.
Veure el PDF de la pàgina del diari
Pasqual Molina 