Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 21 de febrer de 2021.

“PALOMA”

 

Francisco Faus Perello es va quedar viudo quan, l’any 1931, la seua dona, Inocencia Climent Costa, va morir tres dies després de haver parit la seua quarta filla. Es dos eren molt joves. Ell havia nascut a Almiserà i ella a Ròtova. Vivien a Gandia, on Paco, regentava una fàbrica d’adobar pells al carrer dels Pellers i, també, el Bar Torino, situat al Passeig, fent cantó amb el carrer del Forn.

Paco, de sobte, es quedà sol amb quatre xiquets menuts, una acabada de nàixer, i buscà urgentment una ama de cria perquè l’alletara i, tot seguit, feu el que, aleshores, era d’allò més habitual en esta situació: casar-se amb una germana de la difunta, que en este cas fou la seua cunyada Elisa, encara més jove, qui vingué des de Valencia, on estava aprenent l’ofici de modista en casa d’una cosina que vivia i treballava en la capital.

Inocencia fou la meua àvia materna, qui, és clar, jo no he conegut, perquè faltà el 9 de setembre d’aquell any, recentment estrenada aquella, aleshores, il·lusionant Segona República. Era de caràcter bondadós i d’ella es deia que era més innocent que el seu propi nom. Se’n conten moltes anècdotes. Tenia 33 anys quan va morir. La seua germana Elisa és l’àvia que jo he conegut. Tia de ma mare. Vingué a Gandia, quan tenia trenta anys, per casar-se amb el seu cunyat Paco, portar una casa, governar el bar i fer-se càrrec dels quatre xiquets menuts. D’aquell matrimoni nasqué una nova filla, Elisa. Tots, la filla també, la cridaren sempre tia i l’estimaren com una mare. Francisco Faus era conegut amb el malnom de “Paloma” i Paco Paloma era el meu iaio.

Paco Paloma fou un personatge de Gandia. Era culte, educat, sempre molt ben vestit. Meticulós amb el bon menjar. Era soci de Foment d’AIC de Gandia i l’home de confiança de les grans partides de cartes que allí es jugaven, en les quals ell participava com a crupier i home bo.

Sé que pels matins ell també treballava en la fabrica de pells i que el recorden com una persona faceciosa i amant de la broma. Tenia un despatx a l’entrada de la gran casa, a l’esquerra, davant de l’habitació que ocupaven els meus pares i en la qual vaig nàixer jo. Sobre la taula imponent hi havia dues coses que a mi, un xiquet de pocs anys, em bocabadaven: un telèfon impressionant de baquelita negra amb el disc, on estaven els números de marcar, d’un color blanc nacrat, i l’enlluernadora màquina d’escriure Underwood, que ma mare em tenia prohibit teclejar i amb la qual, anys desprès, jo m’ensenyaria a escriure. Aquell despatx m’impactava molt i crec que hui, més de seixanta anys desprès, seria capaç de descriure’l.

Paco Paloma era molt conegut pel bar que tenia en el Passeig, el nom del qual era Torino. Instaurada la Segona República, el fet que el nom del bar fora el d’una ciutat italiana i que tot allò que fora italià tenia reminiscències feixistes, se li va recomanar/obligar a canviar el nom. El cartell que retolava el nom dalt de la porta fou retirat i des d’aleshores l’establiment fou conegut com el Bar Paloma. Ma mare em contava que el bar era famós pels figatells que feia la tia Elisa i que ella, sent molt menuda, pujada dalt d’un caixó, tallava a trossets menuts, sobre el banc de la cuina, fins a set quilos de fetge els caps de setmana. El bar era molt popular. Tenia clientela variada, famílies benestants, molts socis de Foment i també hi anaven les xicones de casa la Cari, la presència de les quals escandalitza la seua dona, a qui Paco deia: “Elisa no t’enfades, perquè si jo soc client d’elles, també elles poden ser clientes meues”, la qual cosa, lluny d’enutjar-la més, la feia riure. En el bar es bevia cervesa, vermut de bota i, també, absenta. Algú m’ha contat que el nom de “Palometa” que si li donava a la combinació de l’absenta amb aigua fresca provenia del bar del iaio, però jo crec que la palometa era més antiga i rebia el nom pel color blanc que prenia la mescla.

Paco Paloma va retrobar la felicitat amb la seua cunyada. Hi ha diferents fotografies de tota la família en ple i, en totes, l’expressió de la seua cara és de gran felicitat. La iaia Elisa, qui el sobreviuria més de trenta anys, sempre el tenia en la boca i quan es referia a ell sempre l’anomenava el pare.

Jo quasi no el recorde, perquè va morir quan jo era molt menut i com en un somni el veig aquell dia, en terra, sobre un cobertor, acabat de faltar i que jo em vaig gitar al seu costat imitant-lo posant, com ell, les meues manetes creuades enmig del pit i que la família va somriure amb aquella ocurrència meua enmig del dolor general per la pèrdua del patriarca. Moltes fotografies són testimonis del seu voler pels dos únics nets que va conèixer. Els dos nasquérem en la fabrica del iaio Paloma, on vivien les dues famílies. Amb deu dies diferencia. El primer en arribar fou un xiquet, el meu cosí Paquito, i com que jo vaig nàixer deu dies després i aleshores no hi havia, ni en somnis, l’ecografia, quan ma mare es posà de part, les seues tres germanes havien preparat tot l’aixovar desitjant que jo fora una xiqueta. Decebudes, no ho van acceptar i com a xiqueta em tractaren els primers mesos posant-me llaços al cap, pintant-me els morros i vestint-me de color rosa per a l’enuig constant del meu pare.

Els dies festius les nostres mares ens vestien de festa i el iaio Paloma, sempre elegantment vestit, ens portava a passejar pel Passeig, al Foment d’AIC i a la placeta del Segó. Ernesto Moratal, el propietari del mític Hotel Ernesto, em va comentar que al meu iaio el nom de Paloma li venia perquè, quan treia a passejar els seu nets, nosaltres anàvem tan ben polits, que pareixíem dos “colomets”. Jo no ho crec que el malnom li vinguera d’això. I ho he preguntat a moltes persones, perquè volia assabentar-me’n. Entre les diverses explicacions que he rebut quan preguntava per l’origen del malnom la més plausible per a mi és aquella que diu que els avantpassats del meu iaio tenien un gran colomer i que anaven pels pobles a vendre la femta dels coloms per a fer-la servir com a adob dels bancals, i quan arribaven al lloc la gent es passava l’avís que els “Palomes” estaven allí.

Només va faltar el iaio Paco, dues de les seues filles, les meues ties Vicenta i Elisa (Palomes les dues) muntaren en el local una perruqueria. Jo, de menut, hi anava sovint i m’agradava recollir les agulles de ganxo del sol amb un imant que tenien lligat en un fil. Dinava en la rebotiga on hi havia un rellotge de pèndol penjat que donava les hores. En algun lloc del primer pis, recolzat en la paret descansava el rètol del Bar Torino, gran, rectangular. de vidre de color negre, amb les lletres retolades segons la tècnica de Batiste “el Negre”, qui de segur va ser-ne l’autor com ho fou de bona part dels rètols de les botigues del Carrer Major. Quan tancà la perruqueria hi hagué una botiga de articles de platja i després es va enderrocar tota la casa per ruïna. Hui l’espai l’ocupa la vorera d’una entitat bancaria que també ha tancat. Tempus fugit. El temps passa!

El rellotge de pèndol el tinc penjat en la caseta de la Marjal. La Underwood la guarde com un tresor en una prestatgeria de ma casa, però no sé que va ser del telèfon de baquelita negra ni tampoc on va anar a parar el cartell del Bar Torino.

Veure el PDF de la pàgina del diari

Aquesta entrada ha esta publicada en 015. Levante-EMV la Safor. 2021, Paloma. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s