Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 28 de febrer de 2021.

EL “LABORATORI”

 

L’1 de setembre de l’any 1973 s’inaugurava a la nostra ciutat una instal·lació hospitalària que duia el nom de Francisco de Borja. Es tractava d’una institució sanitària mixta (ambulatori/residencia), la qual fou els arrels del que és hui l’Hospital Francesc de Borja de Gandia.

Aquell primitiu centre constava d’una residència hospitalària que disposava tan sols de 68 llits, distribuïts en quatre plantes d’hospitalització: les dues primeres, de maternitat i ginecologia; la tercera, de cirurgia general, i la quarta, de traumatologia. Hi havia 22 professionals de totes estes especialitats i, també, de medicina interna, d’urologia, d’anàlisis clíniques i de radiodiagnòstic. En ell s’atenien tot tipus d’urgències mèdiques i quirúrgiques, es realitzaven parts i es feien intervencions quirúrgiques programades de traumatologia, cirurgia, ginecologia i d’urologia, ja que disposava de tres quiròfans generals i un de cures, dos paritoris i els servicis centrals de radiologia i de laboratori, a més a més de l’imprescindible xarxa de personal administratiu i sanitari. En total, 157 persones en plantilla. El primer director fou Jesús Fuster Martí i la infermera en cap, aleshores no hi havia director/a d’infermeria, fou Pura Gimenez Ripollés. L’àmbit de cobertura de l’atenció hospitalària era la de tots els afiliats a la Seguretat Social de la zona de Gandia més tots els de la Zona de Denia.

La residencia i l’ambulatori estaven adossats  i, a l’altre costat d’este últim, estaven les oficines de l’Institut Nacional de Previsió. Este edifici conjunt s’alçava  allà al final del Passeig fent cantó amb el carrer de Sant Pere. Més enllà sols hi havia horts, darrere dels quals es divisava la imatge imponent que configuraven la silueta del Molló de la Creu i la del cim del Mondúver.

Aquell edifici tenia tres portes d’accés pel carrer Sant Pere i una, lateral, que donava al Passeig, per on podien accedir directament a les plantes els familiars dels hospitalitzats i els de les parteres, així com aquells qui anaven a la cafeteria, la qual estava oberta al públic en general. De les tres portes de la façana principal, l’última era la d’entrada a les oficines de la Seguretat Social, on estaven també situats els despatxos del director del centre i el de la inspecció mèdica, a més a més d’una sala de reunions; la d’enmig era la porta d’accés a aquell únic ambulatori de la ciutat on estaven, repartits en dues plantes, els despatxos dels metges de capçalera, com s’anomenaven aleshores el metges de família, i els dels metges de les diverses especialitats ambulatòries, i la tercera porta era la pròpiament hospitalària, a la qual s’accedia a traves d’una rampa per on pujaven les ambulàncies i per la qual entrava al recinte tothom. Per aquella porta entrava la por de les urgències mèdiques, l’angoixa dels accidentats o la dels qui anaven a ser operats d’urgència i la barreja d’intranquil·litzat i d’il·lusió de les qui anaven a parir un fill. Aquella por, aquella angoixa, aquella intranquil·litat era compartida pels familiars i pròxims en la sala d’espera que hi havia a l’entrada, quadrada, gran, flanquejada por dues files de butaques entapissades amb escai.

En conjunt, a tot este guirigall arquitectònic i sanitari la població l’anomenava, amb prou desconeixement i un poc de desconsideració, “el Laboratori”.

El Servici Ordinari d’Urgències estava en la mateixa entrada, abans d’entrar al recinte, i no pertanyia a l’staff hospitalari. En ell vaig treballar dos anys i mig, el record dels quals encara m’esgarrifa. Des de juny de 1976, cada quatre dies, des de les 17 hores fins a les 8 del mati de l’endemà era l’únic metge que hi havia per a atendre, allí o en els domicilis particulars, les urgències mèdiques de tota la població de Gandia, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, el Grau i la Platja amb el corresponent increment d’afiliats a la SS estivals. No sé que haguera sigut de mi sense l’ajuda del meu company ATS, el meu estimat Juan Marti Reig, un gran professional que quasi em doblava en edat i em sobrepassava en saviesa sanitària.

El 15 de gener de 1979 vaig prendre possessió oficial de la plaça de Cirurgia del nostre hospital i em vaig incorporar a l’equip quirúrgic que conformaven els doctors Florencio Diaz, Juan Salvador Carbonell i Joaquín Alonso. Els quatre exploràvem el cos dels pacients amb les nostres mans nues, perquè l’ecografia, la TAC i la ressonància magnètica tardarien anys a arribar; diagnosticàvem els malalts fent servir els nostres coneixements de fisiologia i patologia amb el suport de l’experiència acumulada, de les radiografies i de les anàlisis cliniques i tractàvem de curar-los  amb el maneig del bisturí, de les tisores, del fil i de les agulles. Ens ajudàvem en el quiròfan els uns als altres. Cada quatre dies estàvem un de nosaltres de guàrdia localitzada, la qual cosa ens tenia, per les vesprades, les nits i els caps de setmana, empresonats a casa, al costat del telèfon per si de cas rebíem la cridada per acudir urgentment a l’hospital. A l’igual que nosaltres hi havia també els equips de Traumatologia, Ginecologia i Obstetrícia, amb quatre especialistes cadascun, el d’Anestèsia, amb tres, i Medicina Interna, Laboratori i Radiodiagnòstic amb dos especialistes cadascun d’ells. Si la història fera justícia, algun dia haurà de contar, de veres, la extraordinària labor assistencial que es realitzà durant els primers anys en aquell estrany centre, meitat residència, meitat ambulatori, infradotat de tecnologia i de personal, on sols la professionalitat de tots, des del primer dels zeladors fins a l’últim dels metges, va permetre la practica d’una atenció sanitària digníssima.

L’any 1984 acabaren les obres de l’ampliació sanitària i començà a funcionar aquell gran hospital que tenia la seua escalinata i porta d’entrada principal pel passeig de les Germanies i que es construí just al costat de l’antic “Laboratori”. Aquell primer hospital Francesc de Borja comptava amb 261 llits i una plantilla de 811 persones.

En total vaig treballar allí durant prop de catorze anys. Un dia vaig haver de demanar l’excedència perquè m’era impossible compaginar els matins i les guàrdies allí amb la meua consulta privada, que em tenia ocupant, diàriament, fins a altes hores de la nit. Vaig haver de deixar el treball en aquell hospital que considerava que jo havia contribuït amb tants altres a construir, a consolidar.

Un hospital és una entitat indispensable. Tots els que breguem per les sendes d’entre la vida i la mort hem hagut d’acudir, en algun moment, en busca del seu empara, de la seua ajuda, i si no, tenim clar que algun dia hi anirem! Els tres hospitals de Gandia han estat oberts tots els dies, laborals i festius. A tothora, podies anar a les dos de migdia i a les quatre del matí, el dia de Nadal, la nit de Sant Josep, la setmana de Pasqua, el més d’agost. Ininterrompudament. Ben prompte en farà cinquanta anys.

En el “Laboratori” Francisco de Borja varen nàixer el meus fills; en l’Hospital Francesc de Borja del Passeig van morir, dignament, els meus pares, i en el nou hospital de Sanxo Llop, fa dos anys, em van operar a mi. Este article és un minúscul acte d’agraïment. Llarga vida a la seua història!

Veure el PDF de la pàgina del diari

Aquesta entrada ha esta publicada en 015. Levante-EMV la Safor. 2021, El Laboratori. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s