Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 03 d’octubre de 2021.

ADEU I GRÀCIES

Esta setmana he dit adeu a la meua activitat professional. Prop de quaranta-tres anys desprès d’obrir la meua consulta, dijous passat, dia 30 de setembre, vaig apagar els aparells de diagnòstic, l’ordinador, vaig tancar la porta i vaig començar a endinsar-me en una nova etapa vital, la de la meua jubilació.

Porte temps anunciant a les meues pacients que el moment estava en l’horitzó i els he anat facilitant els noms dels companys cirurgians que tenen una especial dedicació a la patologia mamària, en les mans dels quals sé que les meues pacients estaran perfectament atingudes. Adeu!

Ara, és el moment dels agraïments. Primerament, sens dubte, agraïsc a les meues pacients tota la confiança que han dipositat en mi al llarg de tants anys. Agraïsc l’ajuda de tants col·laboradors: anestesistes, cirurgians ajudants i infermers de quiròfan, en especial l’equip quirúrgic que conformàvem els darrers anys l’anestesista doctor Juan S. Ribas, el cirurgià doctor Luis Bordon i l’infermer, senyor Antonio Martí. A més a més, he tingut l’honor de comptar amb l’assistència, quasi setmanal, del professor Antonio Llombart, catedràtic d’Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de Valencia, qui  amb el seu microscopi instal·lat al costat del quiròfan ha analitzat les biòpsies que jo feia per a fer-me el diagnòstic intraoperatóriament. I he tingut l’ajuda incommensurable de la doctora Ana Lluch del Hospital Clínic de Valencia, a la qual lliurava totes les meues pacients operades d’un càncer de mama perquè ella continuara, després, amb el seu tractament oncològic. Agraïsc la professionalitat de tots aquells que han treballat en la meua consulta. I agraïsc, amb emoció, tot el sacrifici i les absències patides per tots aquells que, al llarg d’estos anys, han estat en el centre i al voltant de la meua estima. Gràcies!

A mitjans de gener de l’any 1979 tornava a Gandia per a ocupar una plaça de cirurgià en el Hospital Francesc de Borja de Gandia, aleshores anomenat institució mixta, el qual disposava dels serveis indispensables per a fer una medicina digna, a pesar del seus pocs llits d’hospitalització i de la mancança de determinats mitjans de diagnòstic que prompte anaven a ser indispensables. Érem 22 metges de les diverses especialitats i com a cirurgià allí operava de tot i, com que aleshores la llei ens permetia als metges que treballaven pels matins a l’hospital tindre una consulta privada a les vesprades, jo la vaig obrir immediatament i la vaig dedicar, de manera exclusiva, al diagnòstic i tractament de les malalties de la mama, una decisió motivada pel fet d’estar patint, en aquell moment, un càncer de mama en el sí de la meua família, el qual m’havia copsat pel seu diagnòstic tardà, el tractament tan agressiu patit i per un final que, aleshores, ja s’albirava tràgic.

La situació de la patologia mamaria i de la seua atenció mèdica, aleshores, hui hem sembla antediluviana. La primera dona que vaig operar de la mama en l’hospital, de la qual encara recorde, perfectament, el nom i el lloc de procedència, li vaig extraure del pit un tumor tan gran com una nou, el qual vaig introduir en una capseta de vidre amb formol que vaig donar, en mà, al seu home perquè la portara al servei d’anatomia patològica de l’Hospital General Sanjurjo de València (hui Hospital Doctor Peset), perquè l’analitzaren. Quan havien passat 45 dies, el doctor Vicente Escudero, patòleg, em va telefonar, personalment, per confirmar-me que aquell tumor que li havia lliurat era un càncer de mama i, aleshores, vaig telefonar a la dona, qui va haver d’ingressar de nou i entrar, una altra vegada, en el quiròfan, perquè jo li extirpara tot el pit i li netejara, àmpliament, l’aixella, operacions molt agressives amb les quals pensàvem que podien curar-la millor.

Jo vaig procurar, des del primer moment, que això no passara en la meua consulta. Des del principi vaig comptar amb l’anàlisi d’anatomia patològica intraoperatóri, mitjançant el qual, mentre la pacient estava anestesiada, m’analitzaven el tumor que jo acabava de biopsiar i, si era maligne, en eixe mateix moment, sense despertar la pacient, operava la dona evitant-li una segona i retardada operació. Vaig incorporar a la consulta, aviat, el mamògraf indispensable, l’ecografia adjuvant i la termografia de placa. Cadascuna d’estes tècniques, caríssimes, motivaren haver de desplaçar-me ben lluny de Gandia per a formar-me en la seua utilització i, al final, va resultar que un cirurgià com jo ho era, m’havia rodejat de tot tipus d’aparells moderns per a no operar, perquè amb ells podia fer diagnòstics sense gastar el bisturí, fins aleshores omnipresent.

Hi ha hagut un canvi total en el posicionament de la dona davant de la malaltia en estos anys. Al principi les dones tenien un autèntic terror a patir el càncer de mama, perquè, amb eixe diagnòstic, feres el tractament que feres, era el preludi de mort quasi segura. I era així, perquè quasi sempre hi arribàvem tard. No existia el concepte de diagnòstic precoç, perquè ni hi havia mamògrafs ni les dones sabien què podien fer. Venien a la consulta amb tumors increïblement grans, dels quals contaven que no els havien preocupat perquè, com no els feia mal! I quan hi acudien el càncer estava escampat per tot el cos a causa de les metàstasis. Mastectomies mutilants, radioteràpies abrasives i quimioteràpies d’angúnia no evitaven la mort quasi segura en aquells primers anys. Jo vinc d’eixa època.

Aconseguírem que les dones s’acostumaren a fer-se revisions mamogràfiques periòdiques gracies a les quals podíem trobar-los càncer diminuts amb els quals podien fer cirurgies menys agressives, i així podíem salvar el pit i també salvar-los la vida. Jo vaig fer el primer tractament conservador d’un càncer de mama, operar-lo sense llevar el pit, al maig de 1984 en la Clínica de la Sagrada Família a Corea. Hui, quaranta anys després tot ha canviat, el càncer de mama és pot curar quasi sempre, amb tractaments mol poc agressius, amb cirurgies mínimes, amb radioteràpies molt centrades en el focus tumoral i, de vegades sense quimioteràpies. El tractament del càncer de mama actual és “a la carta”, individualitzat i es pot oferir a la dona un futur esperançador.

Jo em sent part d’eixa gran evolució en el pronòstic del càncer de mama. I ho fet des de Gandia en una consulta amb tots els mitjans de diagnòstic i amb un gran equip quirúrgic que m’ha ajudat. Des d’ací vaig ser un dels 43 especialistes que crearem la Societat Espanyola de Senologia i Patologia Mamaria el 1980. Ací he organitzat reunions nacionals i internacionals en la que participaren metges especialistes de tot arreu del món. Ara ha arribat el moment de l’adéu, de donar les gràcies i deixar pas a la gent jove.

Jo torne hui a la pagina d’este diari, una temporada més, com sempre des del diumenge de la Fira i, si Déu vol, fins al diumenge de Sant Vicent, allà després de la Pasqua.

Anem fent!

Veure PDF pàgina del diari

Aquesta entrada ha esta publicada en 015. Levante-EMV la Safor. 2021, Adeu i gracies, Supersiticons. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s