D’ALTRES PANDÈMIES
La Generalitat Valenciana ha declarat el 2022 com l’any Joan Fuster en complir-se cent anys del seu naixement. En el CEIC Alfons el Vell hem volgut sumar-nos a la celebració i dedicarem les Jornades Pedagògiques i Literàries d’enguany, que coorganitzem amb el CEFIRE, a la commemoració del multidisciplinari autor de Sueca. En una reunió conjunta de consellers del CEIC i de directives del CEFIRE, decidírem fer unes taules redones, a celebrar al maig, en les quals convidarem a participar-hi diferents experts en el personatge i en la seua obra. Calia contactar amb ells i decidirem que ho faríem cadascun de nosaltres amb aquells amb els quals teníem més relació. Jo ho faria amb el professor Gabriel Garcia Frasquet, amb qui m’uneix una bona amistat i molts anys de col·laboracions que començaren quan ell, sent director de l’Alfons el Vell, va propiciar la meua entrada com a conseller en el Centre, càrrec que encara ocupe, sent-ne el més veterà.
Buscant relacions entre Garcia Frasquet i l’obra fusteriana em vaig trobar en la meua biblioteca un opuscle que ell va escriure l’any 1992 que es titulava “Teatre valencià i realitat quotidiana a propòsit de les Epidèmies (1833-1936)”, el qual forma part del volum 5 de l’obra Miscel·lània Joan Fuster: Estudis de llengua i literatura, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I em va sorprendre la troballa, perquè pensar que Gabriel s’havia ocupat de les pandèmies, fa 30 anys, a través d’una meticulosa recerca de les referencies a elles enmig dels versos de la immensa quantitat de peces de sainets valencians em sembla admirable pel treball fet aleshores i, hui, d’una actualitat remarcable.
L’autor diu en la Introducció de la seua obra que el sainet valencià, tot i la escassa qualitat literària, té aspectes sociològics de gran interès, perquè “és un instrument valuós per comprendre les formes de vida valencianes, l’evolució de la societat i els seus avatars històrics. Garcia Frasquet cita a Xavier Fàbregas que en la Introducció a Sainets del segle XIX diu: “Si desapareguessin les fonts de documentació d’aquest segle, però els sainets sortissin miraculosament salvats de la pèrdua, podríem reconstruir la fisonomia de la nostra societat, en podríem seguir l’evolució amb una fidelitat absoluta”. També cita a Ricardo Blasco quan qualifica els saineters d’«insubstituïbles notaris del nostre temps».
Garcia Frasquet diu en la Introducció: “El propòsit d’aquest treball és, en primer lloc, evidenciar el testimoniatge fidel dels sainets i col·loquis valencians, i, en altres casos de la premsa satírica, llibrets de falla o «miracles» pel que fa al reflex de la realitat coetània, prenen com a motiu les diverses epidèmies que periòdicament afligiren la nostra societat, i, en segon terme, tractar d’explicar com es podia escriure amb el to satíric i burlesc que semblava exigir al teatre valencià, qualificat, repetidament pels especialistes de «teatre per a riure», de fets tan terribles que espaordien la mateixa gent que acudia a les representacions. […] Aquells espectadors que havien escoltat histories macabres de les morts causades per la pesta negra i que havien viscut i convivien amb les febres tercianes, la febre groga, el colera i les epidèmies de la grip, que en alguns casos, algunes d’elles —diu Garcia Frasquet— causaren “estralls importantíssims”. Unes epidèmies que “queien com onades de mort sobre la població inerme, ja que l’epidemiologia, encara en estat incipient, no podia contrarestar els seus efectes devastadors i deixaven la societat afectada, absolutament profana en els coneixements de l’etiologia de les malalties o dels seus agents transmissors, perplexa i esfereïda, sense altre remei que pregar al sant de la seua devoció que els alliberàs d’aquells mals que atribuïen a la ira divina, flagell despietat dels pecats humans”.
L’autor troba en els sainets referencies a les febres tercianes, a les quartanes i el tifus. En el d’Antoni Roig Civera, Els bañs de les barraquetes, l’enamorat Visantet mostra el seu desig amorós per Agustina: “Cuant te duc en la tartana / en companyia dels amos / i al puchar et veig la cama, / m’agarra una tremolor… / una espesie de tersiana / qu’en un mes no soc persona”. O en el sainet de Josep Mª Bonilla, Declarasió amorosa de Tófol el Chufero á Manela la Catalana: “¡M’ha mosegado culebra! / ¡que tinc reina sobirana! / ¡Asó es Tifol o Cuartana! / perque yo me ensenc en febra”. Sobre la pigota i la pallola l’autor troba en el Llibret de la Falla del carrer Maldonado de 1918 una sàtira cruel que li recorda el sonet del Rector de Vallfogona «A una mossa gravada de verola» i en el qual es llig esta quarteta: “ Chitaneta, moreneta, / la pigota cóm t’ha fet; / tant presumir de careta/ y huí pareix un garbell”. Sobre la febre groga, Antoni Roig Civera en la seua obra La plasa de bous ó Un’ hora de cuarentena una parella, Marciano i Filomena, parla del cordó sanitari, de les normes d’higiene i profilaxi, i de la necessitat de circular proveït de la papereta de sanitat i diu que escriví el sainet, sense altra finalitat que aconseguir la rialla de l’espectador amb profusió de situacions humorístiques on es fa befa de la por al contagi, farcides de dilogies, dislocacions lèxiques i paraules vulgaritzades per tal d’acréixer els efectes còmics”. Sobre el còlera, cita el poeta gandià Eduard Gómez de Mazparrota que demanava al patró de la ciutat, sant Francesc de Borja que la mantinguera allunyada de noves epidèmies: “Concede a tu Ciudad tranquil·les hores / Fruto á sus campos, á sumar bonança, / Y del cólera atroç la saña impia / Que nunca vea la feliz Gandia”. Sobre la tisis, la tuberculosis pulmonar que afectava i matava els joves, l’autor relata un epigrama de J.B. Colom: “¿Te mistos? Li digué a un tísic / ahir de vespra un xiquet; / I ell tossint li va respondrer: / El mis me falta no més”.
De l’autor per mi més admirat, J. Peris Celda, Garcia Frasquet rescata l’obra Así no em quedém ni ú… on una criada, referint-se a la situació social davant l’epidemia, diu en el segon quadre: “Calle; si no mes respire / quant á la plaseta vach, / perqu’en casa els siñorets / la pór els te acobardats. / No resibixen visites, / sempre eu tenen tot tancat; / han posat escupideres / hasta en lo rincó mes gran; / y nos fan llavar el piso / en una cosa que fá / una pudor de ferida / que dona dolor de cap. / De un ingüent de la botica / s’omplin els forats del nas / Ni es saluden, ni se parlen, / y hasta el siñoret mes gran / s’enrolla en la mosquitera / pa que no li puga entrar, perque diu que los microbis / per el aire van volant”.
He estat un d’estos dies amb Gabriel Garcia Frasquet, a sa casa, per complir la missió que havia rebut de convidar-lo a participar en una d’aquelles taules redones sobre Joan Fuster i per animar-lo a col·laborar en el llibre que estic coordinat Foment d’AIC cent anys fent Gandia i parlant d’este treball literari seu, em va dir: “aquells autors escrivien enmig de les pandèmies i posaven en boca del seus personatges paraules de por i d’espant que feien riure a l’espectador, qui les sentia endins, però que en veure-les reflectides en els actors dalt de l’escenari pareixien minvar l’afectació psicològic del públic, qui reia i se’n reia”.
Hui, l’escenari és un altre, hi ha massa actors i autors parlant i pontificant i, iel missatge que difonen xarxes i mitjans motiven la confusió.
Pasqual Molina 