CIGNE NEGRE
La teoria del cigne negre és una metàfora emprada, fonamentalment en l’àmbit econòmic, per a referir-se a aquells successos que ocorren per sorpresa, de forma inesperada, i sovint inexplicable, que ningú havia previst per improbable, però que acaben tenint un gran impacte i repercussions transcendentals.
El creador d’esta teoria fou l’economista Nassim Nicholas Taleb, qui la va batejar així perquè fins a l’arribava dels primers exploradors a Austràlia, en el segle XVII, a Europa es pensava que tots els cignes eren blancs. El descobriment d’aquest tipus d’aus amb plomes negres fou un fet que es considerava altament improbable, però que va ocórrer, i va canviar, aleshores, la percepció que se’n tenia. Ho he llegit en una publicació d’una entitat bancaria nacional. Taleb tracta de qüestionar les anàlisis econòmiques que es fan per a predir el futur mitjançant una extrapolació del què va ocórrer en el passat, prediccions que, més prompte o més tard, es veuran confrontades per la aparició d’un cigne negre.
Perquè qualsevol esdeveniment puda denominar-se cigne negre, este ha de presentar unes propietats: ha de ser inesperat, d’aparició per sorpresa, a priori improbable; ha de tindre un gran impacte en el seu àmbit de competència, i es caracteritzen per tindre una predictibilitat retrospectiva, es a dir, una vegada han ocorregut, i sols aleshores, hi ha evidencies que l’esdeveniment hauria pogut ser evitat i es creen teories per a explicar per què es va arribar a produir.
La pandèmia de la Covid-19 reuneix totes les característiques que defineixen un cas de cigne negre. Rés feia esperar que l’aparició d’una sèrie de casos de pneumònia causats per un nou tipus de coronavirus a finals del 2019 a la ciutat xinesa de Wuham anava a tindre un impacte global. Ara que el virus s’ha estés pertot arreu del planeta es pensa que la crisi de la Covid-19 podria haver-se evitat, o almenys minimitzar-ne les conseqüències, si s’haguera posat atenció a les senyals d’altres brots anteriors com el del SARS a Xina de l’any 2003, la grip aviaria, (també de la Xina el 2013) o el de l’Ebola als països de l’Africa occidental el 2014, o fent cas dels informes dels experts que advertien, els darrers anys, de l’impacte d’un brot víric i de la repercussió mundial que podria tindre en les vides humanes i en l’economia. Però cap país s’hi va preparar per una qüestió de probabilitat, perquè, a pesar d’eixos estudis que apuntaven, des de feia temps, el potencial impacte d’una pandèmia, les possibilitat eren baixes, per la qual cosa la majoria dels països destinaven els recursos a altres prioritats.
Un estudi recent assenyala que d’ací a cinc anys 50.000 metges espanyols es jubilaran reglamentàriament. En assabentar-me’n m’he quedat bocabadat i m’he posat a tremolar.
Quan jo ocupava la plaça de metge cirurgià en l’hospital Francesc de Borja de Gandia es va publicar el resultat d’un estudi en el qual es deia que el 80 per cent de les places hospitalaris d’Espanya estaven ocupades, aleshores, per especialistes mèdics que teníem, tots, al voltant de quaranta anys. Això volia dir que, tret d’eixe 20 per cent restant d’especialistes que anirien deixant vacants les seues places en el Sistema Nacional de Salut per motius d’edat de jubilació, mort o excedències voluntàries anaven a tardar molts anys a aparèixer la gran part de les vacants perquè els especialistes que estaven formant-se mitjançant el programa MIR tingueren accés a una plaça en propietat. La demanda superà durant molts anys a l’oferta. I així va passar, per exemple, quan jo, l’any 1992, vaig decidir demanar l’excedència de l’hospital per a dedicar-me, exclusivament, a la medicina privada. Passat l’any que la llei permetia reservar-me el meu lloc de treball, per si decidia tornar a ocupar-lo, la meua plaça de cirurgià de l’hospital de Gandia, junt amb unes poques més, van eixir a concurs oposició, el qual es va celebrar a la Ciutat Sanitaria de La Fe de València. S’hi presentaren 203 especialistes cirurgians, els quals provenien de tot arreu de l’estat espanyol per a optar a una d’aquelles poques places en propietat. Ara, és clar, passat el temps tota aquella gent del 80 per cent ha anant jubilant-se, i la noticia que aborrona és que en cinc anys la xifra de metges que deixaran el seu lloc de treball serà de 50.000, la tercera part del cens total de professionals de la medicina a Espanya censats el 2019. I jo em qüestione si el sistema està preparat en afrontar la situació?
Jo he conegut el temps en el qual, en acabar la carrera, quan anaves al Col·legi de Metges a col·legiar-te, et preguntaven a quina especialitat anaves a dedicar-te i passats uns pocs anys eres considerat com a especialista. Els títols oficials els atorgaven els catedràtics o els directors de les escoles d’especialitats que hi havia en els hospitals universitaris. Recorde, per exemple, l’Escola d’Anestesiologia i Reanimació del professor Vicente Chulià Campos i la de Pediatria del professor Joaquin Colomer Sala en el Clínic de València. A mi em va signar els meus títols d’especialista de Cirurgia General i d’especialista de Cirurgia de l’Aparell Digestiu el professor Carlos Carbonell Antolí, catedràtic de Cirurgia de la Facultat de Medicina de Valencia, després d’haver estat tres anys com alumne intern i quatre anys de metge resident en el seu servici. Però jo vaig ser de l’ultima promoció.
A partir d’aquell moment la llei va establir que els títols d’especialitat sols podrien aconseguir-se a traves del Programa Nacional del MIR (metges interns i residents), al qual s’accedia amb un examen molt rigorós, al qual es presentaven milers d’aspirants per a sols dos o tres mils places, ocupades per metges, els quals quatre anys després obtenien el títol, però tenien complicat trobar un lloc de treball.
Sovint he pensat que les places ofertades en el sistema MIR no s’han correspot amb les necessitats de moments puntuals. Sé que ha hagut moments en els quals han faltat facultatius de determinades especialitats fonamentals. Fa uns mesos es publicava que ens farien falta 9.000 metges especialistes a l’any, durant uns quants anys, per a afrontar la situació. Ara a penes ixen entre 7.000 i 8.000 places MIR anuals i en els anys anteriors eren molt menys les places ofertades. A Espanya, on hi ha 41 facultats de medicina, segons deia a setembre del 2020 la Conferencia Nacional de Degans de Facultats de Medicina, es graduen, anualment, 7.000 metges. A mi em fa por traure els comptes, perquè no m’ixen.
La situació sobre la jubilació legal anunciada de milers de metges en cinc anys no es pot considerar com a cigne negre per anunciada, però les conseqüències, si no s’aborda el problema prompte, poden ser catastròfiques.
Pasqual Molina 