ANTIVACUNES
Quan escoltàrem per primera vegada els noms de Wuhan i de coronavirus començarem a escoltar una sèrie de denominacions sanitàries , no conegudes per tots, com ara pandèmia, prevalença, confinament, incidència acumulada i d’immunització, i afloraren per tot arreu de les xarxes socials opinions contradictòries de tarannà personal, d’altres espúries amb marcat interés polític, a més a més de les vessades en els mitjans de comunicació, els quals han mostrat, lamentablement, el color del cristall a traves del qual lliuraven les noticies. Tots, les xarxes, els responsables polítics i els mitjans, ens han adreçat al desconcert, ens han dut a la desinformació i, en conseqüència, ens han conduit cap a la desconfiança i als sentiments de l’angoixa i de la por.
Han passat quasi dos anys.
Vaig escoltar amb interès, crec que com tots, aquelles primeres opinions dels científics entrevistats sense cap experiència prèvia i amb molta especulació, i ara, després d’escoltar tant d’epidemiòleg, tant d’especialista en microbiologia, en cures intensives, i tant de catedràtic i de personal sanitari de tot tipus de nivell, he arribat a la conclusió que la ciència no té encara les respostes per a les preguntes clau d’on venim, d’on estem exactament i quin és el futur de la malaltia en els humans. Això si, en este moment, amb una poca més d’experiència, i hi ha una realitat en la qual pareixen estar d’acord les opinions més autoritzades: la vacunació ha sigut la clau en aconseguir la disminució dels efectes agressius que tingué la malaltia en els seus orígens, quan dugué cap a la sala de cures intensives, o directament cap al tanatori, un nombre, encara indeterminat, de afectats, el record del qual, encara fa federat. Les xifres actuals parlen d’una reducció considerable dels morts i de l’ocupació de les sales de cures intensives, on curiosament més del 60 per cent dels ingressats no estan vacunats.
Però la vacunació també té els seus detractors. N’ha tingut sempre. Davant de la realitat que les vacunes en la població infantil havien aconseguit l’eradicació de malalties invalidants o mortals en els nostres xiquets (poliomielitis, 1963; diftèria, tètanus, tos ferina, 1965; xarampió, rubèola i parotiditis, 1981), i que el programa vacunal es convertira en una normalitat quotidiana, de tant en tant, hem escoltat veus en contra de les vacunes que tractaven de justificar este posicionament.
També durant este últim temps, sobre tot en les xarxes, han aparegut opinions en contra de vacunar-se. Hi ha un estudi de recerca fet per l’Hospital Universitari de Burgos i pel Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat de Valladolid sobre estes opinions contraries a la vacunació que havien aparegut i s’havien “viralitzat” ràpidament entre els usuaris de Facebook, Twuiter i Youtube. Observaren que el discurs antivacunes girava en torn a aspectes relacionats amb la seguretat (les vacunes no son segures, causen les malalties que diuen curar, provoquen altres malalties com ara l’autisme, tenen efectes secundaris fatals); sobre l’efectivitat (no està demostrat que funcionen, no sempre funcionen, hi ha alternatives millors a les vacunes); al voltant de la seua importància (les vacunes prevenen malalties que ja no existeixen, és millor emmalaltir que vacunar-se, no és necessari vacunar-se); i amb els valors i les creences de les persones (les vacunes són una estafa de les farmacèutiques, els governs estan aliats amb les farmacèutiques, la informació que se’ns dona de les vacunes no és fiable ni completa, les alternatives naturals són millors). Opinions vessades especulant i aportant informació negativa sobre les vacunes, cap de les quals basada en evidències científiques i que han sigut contestades, una per una, en l’esmentat treball de recerca científica.
La desconfiança impera en el discurs de les persones antivacunes. Desconfien tant del personal sanitari com de les fons d’informació oficials, dels governs i de les empreses farmacèutiques. A més a més, han sorgit figures públiques de gran reconeixement popular que s’han posicionat d’alguna o altra manera contra el fet de la vacunació que no han ajudat a la tranquil·litat d’esta.
De tots els missatges escoltats estos dies m’ha copsat, pel seu tarannà de trellat, un paràgraf del discurs que el papa Francesc va fer, la setmana passada, en l’Aula de les Benediccions davant dels membres del cos diplomàtic acreditat al Vaticà: “És important que es continue amb l’esforç per a immunitzar la població, la qual cosa requereix d’un múltiple compromís a nivell personal, polític i de la comunitat internacional. A nivell personal tots tenim la responsabilitat de cuidar de nosaltres i de la nostra salut, la qual cosa es tradueix en el respecte de la salut de qui està prop de nosaltres. La cura per la salut constitueix una obligació moral. Malauradament és constata que vivim en un món amb forts contrastes ideològics. Massa vegades ens deixem influenciar per la ideologia del moment, sovint basada en noticies sense fonament o en fets poc documentats. Tota afirmació ideològica cercena els vincles de la raó humana amb la realitat objectiva de les coses. […] La pandèmia ens imposa una mena de “cura de la realitat” que requereix afrontar el problema i adoptar els mitjans adequats per a resoldre’l. Les vacunes no són instruments màgics de curació, sinó que representen, certament ,junt amb els tractaments que estan desenvolupant-se, la solució més raonable per a la prevenció de la malaltia. […] La política ha de comprometre’s a buscar el bé de la població mitjançant decisions de prevenció i immunització que interpel·len també els ciutadans perquè puguen sentir-se partícips i responsables, mitjançant una comunicació transparent de les problemàtiques i de les mesures idònies per a afrontar-les. La manca de decisió i de claredat comunicativa genera confusió, crea desconfiança i amenaça la cohesió social, alimentant noves tensions. S’instaura un relativisme social que fereix l’harmonia i la unitat. […] Es necessari un compromís global de la comunitat internacional perquè tota la població mundial puga accedir de la mateixa manera als tractaments metges essencials i a les vacunes. […] Faig una crida perquè els governs i els ens privats implicats mostren sentir de responsabilitat elaborant una resposta coordinada a tots els nivells (local, nacional, regional i global) mitjançant nous models de solidaritat i instruments aptes per a reforçar les capacitats dels països més necessitats ”.
El que no s’ha aconseguit es frenar la transmissió de la malaltia, la qual ha anat canviant segons les mutacions que ha anat produint-se en el virus. Això ha fet parlar als científics de diverses onades pandèmiques, en les quals, si no ha disminuït el nombre de persones infectades, almenys els efectes de la malaltia han tingut menor repercussió clínica. Tant és així, que hem començat a escoltar dies passats de poder considerar la gripalització de la malaltia en considerar la situació clínica dels afectats als pareguts d’una de les habituals grips anuals, això si amb una importantíssim augment de l’absentisme laboral i de la seua burocràcia administrativa, del bloqueig dels centres de salut, a més a més de les greus conseqüències econòmiques a tot tipus de nivell.
Pasqual Molina 