ALOPÈCIA
A primera hora de dilluns passat, la noticia era que en la cerimònia del lliurament dels premis Oscar de l’Acadèmia de Hollywood, celebrada unes hores abans, l’actor Will Smith, es va alçar de la cadira que ocupava entre el públic, se’n va anar directament cap l’escenari i li va clavar una galtada al presentador de la gala, Cris Rock, qui havia fet una broma sobre els problemes de cabells que té Jada Pinkett, la dona de Smith.
En els primers moments, l’agressió va sorgir tan teatral que hi va haver gent que va pensar que es tractava d’una part del show, però les llàgrimes de Will Smith en el moment de rebre el premi al millor actor, pel seu paper en la pel·lícula “El mètode Williams”, volent justificar-se per l’acció emprada minuts abans deixaren clar que el seu acte fou real. Una manifestació de violència impossible de justificar. El presentador, desconcertat en principi, digué després que no anava a presentar cap denuncia, per la qual cosa la policia i la fiscalia han dit que no hi intervindran, encara que l’organització dels premis ha dit que farà una investigació “formal” i que procediran segons els resultats.
Els presentadors d’estes gales americanes són donats a gastar bromes als convidats i sé que algunes ocasions han sigut de mal gust. Will Smith, amb els ulls plens de llàgrimes digué en el seu discurs que en el seu treball, sovint, han de suportar l’insult o ser motiu de burla o bromes pesades i que, protocol·làriament, han de respondre amb un somriure als llavis o fer com que no en fan cas, però que ell no podia consentir que la broma anara dirigida cap a la malaltia que té la seua dona Jada, qui pateix des de fa temps una alopècia o caiguda dels cabells, en el seu cas, per una malaltia autoimmune, que l’obliga a presentar-se en públic amb el cap rapat. I això el va fer explotar i actuar d’aquella manera extemporània.
L’escàndol fou monumental i la imatge de la galtada s’ha vist per tot arreu del món i ha sigut motiu de tot tipus de comentaris provinents des de cadascuns dels colors del cristall amb la qual ha sigut avaluada. Jo em quede amb la que he considerat la més encertada de les opinions, la de Kevin Costner quan ha dit que no li havia agradat gens la segona part de l’acció, però que tampoc li havia agradat gens la primera.
Jo estic totalment en contra de qualsevol actuació de caràcter violenta, per la qual cosa el meu primer missatge és en contra de l’actuació de Will Smith. Però el meu segon missatge va contra este tipus de persones que, en virtut de no sé quin privilegi, poden dir i fer tot el que vulguin faltant al respecte a les persones en benefici de no sé jo quina gràcia. I una tercera reflexió aniria dirigida cap els responsables d’una gala preparada, exhaustivament, amb tots els detalls perquè siga el menys tediosa i avorrida del que sol ser sovint, i que ningú controle el que puga dir i fer, la cara visible, el presentador, des de dalt d’eixe escenari de tanta projecció global. Poques hores desprès l’actor emetia, a traves de les xarxes socials, un comunicat molt mesurat, en el qual demanava disculpes, primer que res al presentador a qui havia agredit i, també, al públic de tot el món, per la seua desafortunada acció. I tan de bo que amb això es quedara tot ací, encara que les televisions han fet la setmana mostrant alopècies i parlant de les causes diverses, dels tractaments improbables, de les repercussions psicològiques que provoquen, fonamentalment, a les dones que la pateixen.
Els cabells han sigut causa de problemes oposats. Tindre molt de pèl i en els llocs que la moda diu que no és estètic ha sigut la causa del diferents mètodes de depilació, com el rasurat, l’ús de cremes i ceres depilatòries, de molestes utilitzacions amb l’inconvenient de la temporalitat, perquè el pèl torna a créixer i han d’haver de tornar a depilar-se. La depilació començà a ser pràcticament definitiva amb la tècnica del làser, fonamentalment la del làser de díode. Però el més important problema del cabell es presenta quan no n’hi ha. És cert que la causa de la pèrdua del cabell, fonamentalment en el cap, va lligada, en condicions fisiològiques, com per l’efecte que les hormones andrògines fan que l’home, a una determinada edat, comence a patir una calvície i que en alguna dona la pèrdua de cabell siga prou important en arribar a la menopausa, sobretot si esta és sobrevinguda, sobtadament, per una ovariectomia bilateral.
Però hi ha un problema amb el pèl, que jo he conegut de prop en la meua activitat professional: l’alopècia causada per la quimioteràpia que s’administrava de manera generalitzada en el tractament adjuvant d’un càncer de mama. Per si no fora poc les operacions mutilants que havíem que fer, durant molts anys, les hem hagut d’administrar, amb intenció curativa, una quimioteràpia, la qual provocava, indefectiblement, la caiguda total i absoluta dels cabells al cap de dues setmanes d’inocular-la. En tan sols 48 hores el cap de la dona es quedava —perdó per l’expressió—, com una bola de billar i a l’efecte psicològic que li suposava la minusvàlua de la seua imatge corporal es sumava que la gent, al veure-la amb un mocador al cap amagant l’alopècia la identificava aleshores com una malalta de càncer de mama, el qual, durant molts dels primers anys de la meua activitat professional, era sinònim d’una mort anunciada. Hui la quimioteràpia és tan sols una opció, depenent del resultat dels marcadors biològics del tumor de la dona.
He viscut tan de prop eixe drama! He tingut pacients que admetien el fet de perdre un pit i que no suportaven la idea de perdre els cabells. El drama de l’alopècia ens obligava, en ocasions, a converses dramàtiques, perquè amb els coneixements que teníem aleshores aquelles operacions que fèiem, tan mutilants, no tenien cap valor si no anaven seguides de l’administració d’aquelles quimioteràpies, les quals no sols eren un verí per a les cèl·lules del càncer, sinó que també per altres normals del cos, per la qual cosa provocaven aquelles angunies i l’alopècia.
Intentàrem, aleshores, combatre el problema psicològic. Com que teníem dos o tres setmanes des de la operació quirúrgica fins el moment de l’alopècia post quimioteràpia, remetíem les pacients cap a unes perruqueries especialitzades perquè elles triaren quin tipus de monyo volien dur durant tot el tractament i, aleshores, allí, li feien el pentinat escollit, el qual lluïen durant uns pocs dies, per a fer-se a ell i després, abans de l’arribada del fatídic dia de la pèrdua dels cabells, tornaven a la perruqueria i d’esquenes al mirall els els rapaven i li col·locaven una mena de funda cranial de material elàstic sobre la qual instal·laven una pròtesi confeccionada amb pèl natural el qual pentinaven segons el model que ella havia escollit. Amb aquella protesi podien dormir, dutxar-se i banyar-se a el mar. Tan sols havien de tornar, cada cert temps, perquè la perruquera, retirara la pròtesi, la funda elàstica per a procedir a la netejà higiènica del cuir cabellut i reinstal·lar la pròtesi, amb la dona sempre d’esquenes al mirall. Ni aquelles dones ni la gent de al voltant les varen veure mai amb el cap pelat, la qual cosa significà una millora de la seua qualitat de vida, sobretot de la psicològica, mentre el pel, en mesos, tornava a eixir, inicialment fort i aspre per a fer-se, poc a poc normal.
Pasqual Molina 