LES FINALS DE LA COPA
La nit de dimecres passat, l’estadi de Mestalla visqué una d’eixes nits d’impacte, ja que s’hi jugava el pas a la final de la copa del Rei de 2022. Fou un partit dur, disputat, jugat fins el límit de les forces dels dos equips. Guanyà el Valencia CF gràcies a un espectacular gol de Gonçalo Guedes que classifica l’equip per a jugar la Final. Serà la seua novena final. Jo estos dies n’he recordat algunes anteriors.
La primera de les finals de Copa que vaig viure en directe fou la de 1970. Aleshores s’anomenava “Copa del Generalíssimo”. Es va jugar a Barcelona, al Nou Camp. El Valencia la va jugar contra el Reial Madrid i vàrem perdre 3-1. Es va disputar el dia 28 de juny d’aquell any i, com que jo ja havia acabat tots els exàmens de segon curs de Medicina, me’n vaig anar a Barcelona a veure el meu equip, del qual jo era abonat des de feia dos anys, quan mon pare me’n va regalar el carnet perquè el buit que suposava no poder vindre sovint a Gandia fora més suportable. Hi havia tal eufòria, aquell any, al voltant de l’equip per part de l’afició que el club organitzà un tren especial, el qual nomenaren el “tren blanc” amb el qual ens desplaçàrem un munt de seguidors en un viatge interminable per la quantitat d’aturades que havíem de fer en el camí per no interrompre els trens habituals diaris que cobrien la línia de ferrocarril Valencia-Barcelona.
A la ciutat comtal vivia el meu amic de sempre Pere Martí, “Kubala”, qui havia aconseguit dos bones localitats, prop del terreny de joc, allà enfront de la tribuna principal. Vàrem perdre per 3-1. El partit no va començar malament, inclosa la retirada, per lesió, de dues peces fonamentals del Madrid, Grosso i Amancio ens va donar alè, però serien precisament els seus substituts els qui ens farien la pasqua: Fleitas i un jove de Burriana, Juan Planelles, del qual jo havia escoltat parlar molt a dos companys meus de la Facultat, Magin Moya i Cristobal Mesado, que havien anat junts al col·legi en el batxillerat. Desprès de dos rigorosos penaltis que xiulà Ortiz de Mendivil, que deixaven empatada la primera part a 1-1, Planelles marca el segon per a ells, indiscutiblement preciós, i Fleitas feu el 3-1. En acabar, els seguidors del Madrid envaïren, en massa, el terreny de joc, i Pere i jo, donada nostra proximitat al rectangle de joc, ho férem també. Recorde la impressió que em va fer veure’m al bell mig del camp. La suavitat indescriptible de la gespa, en la qual em vaig gitar, i l’impacte que em va causar comprovar que el camp estava un poc bombat en el centre, supose que per a facilitar el drenatge per decantació del tapis verd els dies de forta pluja. Quan Francisco Franco, ja molt major, lliurà la copa a Paco Gento esclatà el deliri madridista. Jo no havia vist mai Franco en persona i mai he tornat a estar tan prop d’ell com aquella nit. Estalvie contar com fou el viatge de tornada a València en aquell tren especial blanc.
El record de la segona Copa viscuda en directe és molt millor. Aleshores ja s’anomenava Copa del Rei i fou la jugada el 26 de juny de l’any 1999, a l’Estadi de la Cartuja a Sevilla, contra el Atlético de Madrid, després d’haver eliminat en les rondes prèvies al Llevant, el Barcelona i el Reial Madrid, amb l’italià Claudio Rainieri a la banqueta valencianista. Anàrem la meua filla Laura, el meu gendre Salva Ripoll i jo. Vam eixir de Gandia el dia anterior per la vesprada, desprès de la Consulta, sense dinar, en un viatge en el qual no havíem aconseguit encara les entrades per accedir al camp. Cada vegada que paràvem a fer gasolina o a descansar telefonava els contactes que tenia a Sevilla i no em donaven tranquil·litat. Al final les vàrem aconseguir dues hores abans de començar el partit en el mateix hotel on estava allotjat el Valencia CF. L’estadi preciós; les tres entrades, magnífiques, al centre de la tribuna, lluny d’on estaven separades les dues aficions. Fou una gran nit de festa i en eixe partir vaig veure el gol més bonic que mai tornaré a veure en un camp de futbol. Fou el que va marcar Gaizka Mendieta, parant el baló amb el pit, d’esquenes a la porteria i, en la línia de l’àrea gran, amb un magistral toc amb el genoll i amb el peu, va deixar com asseguts tres rivals, alhora que es girava per a rematar de volea directament a la xarxa. Fou la bogeria valencianista, que esdevingué frenesí quan Claudio Lopez marcà el 3-1. Aquella nit tots acabarem ballant la cançó del “Probe Miguel” cantada per Esperanza García, del grup Triana Pura, que durant molt de temps s’identificava amb victòria valencianista.
De la copa de 2008, guanyada al Getafe en l’estadi Vicente Calderón no tinc un record impactant. Vaig anar-hi amb el meu estrenat gendre Rafa Orellana i el seu amic David Gil en el cotxe d’este últim. Els dos, valencianistes a mort. Jo, aleshores, estava molt disgustat amb l’entrenador, Ronald Koeman que només arribar-hi, ja començada la temporada i per a substituir Quique Sanchez Flores, es va desfer de Miguel Àngel Angulo, de Santi Cañizares i del que per a mi sempre serà el més gran, David Albelda. La temporada estava sent nefasta, el president Juan Soler Luján, havia dimitit, però s’arribà a la final de la Copa del Rei. El partit, a més a més, es va jugar entre setmana, el dimecres dia 16 d’abril del 2008. Recorde amb poca passió els gols. El Valencia fou prou superior durant quasi tot el partit al Getafe al qui acabà guanyant per 3-1.
He viscut altres finals de Copa davant del televisor amb resultats diversos. La de 1979, que jugà el València contra el Reial Madrid a l’Estadi Vicente Calderón la va guanyar per 0-2, amb dos gols de Mario Kempes, aleshores l’estrella de l’equip del València, els jugadors del qual jugaren amb la samarreta de la Senyera. L’altra final televisiva viscuda fou la de l’estadi Bernabeu, l’any 1995, jugada contra el Deportivo de la Corunya, un partit que recorde haver viscut amb preocupació perquè les meues filles, Sara i Laura amb el meu gendre Salva Ripoll estaven allí al camp, i el partit es va haver de suspendre perquè, sobtadament, esclatà un vendaval de pluja i de pedra, impressionant. En l’habitació que els havia reservat a l’Hotel Holiday Inn, situat al costat del Santiago Bernabeu, es va refugiar prou gent gandiana aquella nit de turmenta inesperada. Quan el partit es va reprendre, tres dies desprès, per a jugar els onze minuts que quedaven el Deportivo ens va eliminar, perquè Alfredo, ens marcà el gol de la seua victòria en el primer minut de joc.
Fa tres anys, el 2019, el València C.F va guanyar la final de la Copa del Rei contra el Barcelona, també a Sevilla, a l’estadi Benito Villamarin. Els gols els van marcar Kevin Gameiro i Rodrigo Moreno, i Lionel Messi en feu, prop del final, el del Barça. Fou El Rei Felip VI qui lliurà, en esta ocasió, el trofeu, una nova copa, a la que se li havia canviat i incorporat el seu personal escut reial. La festa valencianista, segons em comptà, el gendre Rafa Orellana fou inoblidable.
El proper dia 23 d’abril de 2022, el Valencia jugarà una nova final de Copa, contra el Betis, qui jugarà a casa, perquè el partit es celebrarà a l’estadi de La Cartuja de Sevilla. Veuré la final, per la nit, en la televisió. No m’hi desplaçaré, encara que em correspongueren entrades en el sorteig. Eixe migdia, el meu net Bruno prendrà la seua primera comunió i la il·lusió que tenim tots és molt gran.
Pasqual Molina 