INMA, L’ÚLTIMA AMOROSA
El passat 19 d’octubre es celebrava per tot arreu del món el Dia Internacional de la Lluita contra el Càncer de Mama. Eixa sempre fou per a mi una jornada especial, coincidia anualment amb el Congres Nacional de la Societat Espanyola de Sinologia i Patologia Mamària, de la qual vaig ser membre fundador l’any 1981 i, també, vicepresident als anys noranta. Allí, any rere any, vaig anar aprenent, i també compartint, experiències, coneixent les noves tecnologies i assabentant-me dels avanços en el tractament d’una malaltia, la qual, quan jo vaig començar, era d’una mortalitat irremeiable.
A força d’acomboiar les dones cap el diagnòstic precoç anàrem guanyant la lluita, perquè en aquells temps inicials el problema fonamental era que les dones, per desconeixement o ignorància, arribaven tard a les nostres consultes i els tractaments que nosaltres empràvem eren impotents, tot i a seua agressivitat amb cirurgies mutilants, quimioteràpies de vòmits i alopècies i amb radioteràpies incendiaries, totes les quals no impedien que la major part de les dones moriren.
Fa prop de 25 anys, el professor Matia Intra, de l’Institut Oncològic de Milà, un dels centres d’oncologia mamaria més importants del món, ens va dir als congressistes reunits a Sevilla: “Estem en condicions d’afirmar, que podrem curar totes les dones que, a partir de hui, diagnostiquem de càncer de mama”. I jo m’ho vaig creure, perquè, aleshores, feia ja un temps que apreciava les millores en les pacients, sobretot les qui arribaven a la consulta prompte, a les quals podia practicar cirurgies menys agressives, salvant-los el pit i, a més a més, amb els tractaments oncològics, amb aquelles quimioteràpies, adjuvants o neoadjuvants, que administrava la doctora Anna Lluch en el Clínic de Valencia, era palesa que la supervivència i la qualitat de vida de les nostres pacients milloraven notòriament. Hui es poden curar quasi totes.
Estes actuacions quirúrgiques i oncològiques les estan rebent, per descomptat i des de fa molts anys, les pacients de la nostra àrea de salut en l’Hospital Francesc de Borja de Gandia, al qual s’acaba d’anunciar l’imminent incorporació del Servei de Radioteràpia, que era l’única part del tractament que condicionava que les nostres pacients de càncer de mama hagueren de desplaçar-se fora per rebre-la. Tractaments protocol·litzats per tot arreu del món y que ací, al nostre país, són gratuïts a traves de la Seguretat Social.
A Gandia, eixe dia 19 d’octubre, a les portes de l’Ajuntament i davant de les autoritats locals, una dona va fer un manifest sobre l’efemèride de la lluita mundial contra el càncer de mama. La veu i la persona m’eren conegudes, es tractava d’Inma Bañuls, l’ultima generació de La Amorosa i, em va emocionar veure-la allí, perquè significava que ella havia patit la malaltia, la qual cosa jo desconeixia i, al temps, un munt de records m’ompliren la memòria.
En el seu parlament, Inma Bañuls va dir, amb naturalitat, que ella havia patit la malaltia i les seues primeres paraules foren un cúmul de gratituds cap a metges, oncòlegs, personal sanitari, científics i investigadors; agraí el suport rebut pels membres de la seua família; agraí la presencia constant de les amigues de sempre i se’n recordà de les noves que havia fet en les sales d’oncologia, i donà encoratjadament les gracies a l’Associació Espanyola contra el Càncer i en especial a la seua presidenta local, Maribel Codina, a la qui va declarar com el motor que impulsava l’engranatge de l’associació, al mateix temps que va dir que estava segura que l’espurna que la impulsava, de segur, “provenia del cel”.
Inma agraí a la vida haver-li donat una altra oportunitat. Una vida que fins estos moment ella havia vist transcórrer a traves de la finestra del seu quiosc, davant de la qual, any rere any, havia vist passar les persones, les festes, les estacions, els anys. Digué que fins este moment ella havia sigut l’espectadora, però que ara era la protagonista. La protagonista de la seua nova vida.
Inma reivindicà, modestament, el paper desenvolupat per ella i per la seua família en la historia de Gandia. El paper social, històric, de la paradeta de La Amorosa, situada al Passeig de la ciutat, i recità, de memòria, un poema que li havia dedicat Jaume Perez al quiosc i a la protagonista.
Fa dotze anys jo vaig escriure en esta pàgina sobre La Amorosa, primer vaig aclarir d’on li venia el nom, perquè la gent s’ho preguntava. Hi havia la versió que deia que el malnom l’heretaren d’un avantpassat, ruc i de geni agre, a qui li posaren els amics l’Amoroso per riure. Imma, aleshores em va relatar que li agrada més la versió que li contava sa mare, Conxa, quan deia que el nom li’l posaren a la besàvia pel seu caràcter bondadós i caritatiu, ja que sempre tenia a les mans un moniato o una moneda per a un necessitat.
Conxeta fou l’Amorosa de la meua infància, aquella dona major d’aspecte seriós i prou sorda. Allí, a espatles de la baixada als urinaris públics, va estar la paradeta de l’Amorosa, molts anys. Un quiosc amb un aparador que oferia productes que anaren variant a mesura que ho feia el nivell econòmic i social de la població: pedres d’encendors, benzina per a repostar misteres, pastilles soltes d’Aspirina i d’Optalidon, tabac, en paquets o en cigarrets solts, algun puret que s’aconseguia d’estranquis a Alacant; després, polos, orxata líquida, granissats i els gelats de tall que un dia maleït substituïren els xàmbits. Anys després, articles de premsa. El producte estrella fou, sens dubte, durant dècades, la venda de cacau i tramús. Sobre l’aparador, el cacau estava dipositat en una cistella i el tramús, en un llibrell de color verd amb aigua per a mantenir-lo en remulla. El cacau es mesurava amb barralets de fusta de diferents capacitats segons el preu. De tramús, se’n servia un grapat sobre la mesureta de paper d’estrassa. Els dies festius la gent feia cua davant la paradeta i el Passeig s’omplia de gandians menjant cacau i tramús Passeig amunt, Passeig avall, esperant l’hora de l’entrada al cine o a decidir-se a parlar amb la xica que t’agradava a l’encreuament següent.
La paredeta de La Amorosa ha sigut una referència en la vida social de Gandia. Des dels tres emplaçaments que recorde, les generacions d’Amoroses han vist passar la vida de Gandia, la de les persones i la dels fets, sent una notària de la historia gandiana del darrer segle. Conxa, la filla, aquella dona grosseta de parar amable, és la que crec que més recordem. Era l’amiga de la infància de ma mare.
Inma, és l’última generació de La Amorosa. Durant molts anys ha regentat la paradeta, mantenint-ne l’esperit. Ara ella diu que té una nova vida que viure i la paradeta de La Amorosa, ha tancat la finestra!
Veure el PDF de la pàgina del diari
Pasqual Molina 