MANTENIDOR
Hi va haver un temps en el qual jo vaig tindre una relació molt directa amb el món de la Festa, com a faller en actiu de la Comissió de la Falla de la Sagrada Família “Corea” i, després, com a membre de l’executiva de la JLF de Gandia, presidida per Tomàs Femenia. És ben cert que mai vaig ser un faller “a l’ús”, perquè em fan por els coets, no sé jugar al truc i soc poc amic de fer-se’n una. He sigut un faller de despatx, encarregat de publicacions, protocols i d’arxius. En la falla i en la Junta Local Fallera. Amb les falles de Gandia encara em manté el cordó umbilical de l’Associació Cultural Premi Iaraní, de la qual, de totes les activitats que creà, fomentà i patrocinà sols em resta, en l’actualitat, el premi de Poesia Joan Climent, i amb la Festa, soc membre de l’Associació d’Estudis Fallers de Valencia (ADEF), a la qual pertanyen alguns dels membres que elaboraren la documentació presentada a l’UNESCO mitjançant la qual la festa de les Falles fou declarada, el 2016, Patrimoni Immaterial de la Humanitat i és una de les set entitats espanyoles, i l’única valenciana, que l’UNESCO ha acreditat com a organització consultiva, no governamental, internacional en temes de patrimoni cultural immaterial.
Però la festa naix des del casals, des del si de les comissions, i va dirigida al carrer i a la societat. Qui s’aprope al casal d’una comissió fallera podrà intervenir en qualsevol de les activitats artístiques que s’hi poden desenvolupar. En la comissió de Corea del meu temps hi havia dues activitats essencials, d’aquelles que “fan falla”: les cavalcades, amb tots els fallers fent carrosses, cosint els vestits de les disfresses i assajant les comparses i, l’altra era la presentació de les reines falleres, un acte que en la meua comissió era acuradíssim en el protocol, solemne de desenvolupament, emotiu en els sentiments i divertit en el fi de festa. Jo he escoltat sovint els fallers coreans dir que quan acabaven amb la presentació consideraven complida més de la meitat de la tasca de l’exercici faller. La Falla de Corea fou la primera comissió de Gandia que va fer una presentació fallera individualitzada, fou l’any 1964, es va celebrar al Cine Boston i la reina de la Falla fou Amparo Brotons. Recorde que el mantenidor va ser un afamat locutor mexicà de Radio Gandia i que en el fi de festa va eixir l’etern Josep Romaguera disfressat de gitana.
El protocol de l’acte de la presentació era uniforme en la majoria de les comissions gandianes. Conduït, habitualment, pel secretari de l’executiva, el qual cridava, una per una, totes les falleres de la cort d’honor i les altres reines d’eixe exercici faller (Art, Poesia, Festa i Foc), les quals arribaven majestuosament a traves del passadís central del recinte, del braç del seu faller, enmig dels aplaudiments del públic i al so de la banda de musica. Finalment arribava la reina de la falla d’eixe any, amb el públic alçat, rebent de la ma de la seua antecessora la banda per a pujar, de seguit, a ocupar el seient més alt de l’escenari. Tot això, cal comptar que doblat en temps, perquè es presentaven les falleres infantils primer i, després, les majors. Amb totes les reines assegudes en els seus trons, el president dirigia unes paraules a la seua comissió i feia la presentació del mantenidor, la persona que devia de “mantenir” l’acte, el qual, en aquell moment, un any per l’altre, podia ja estar durant, segons el número de falleres i la llargària del passadís, unes dues hores.
Es poden vostès imaginar quina era la predisposició del públic assistent, els uns, amb l’emoció ja atemperada al veure ja presentada i asseguda en l’escenari la seua fallera estimada i, els altres, molts dels quals estaven allí per pur compromís familiar o d’amistat —en un acte que, segurament, no els deia rés. Aleshores, la situació més que probable era la de culs inquiets en els seients, xiquets menuts impossibles de subjectar, gent alçant-se per anar a fumar, al bar o als lavabos. Eixa era l’autèntica realitat amb la qual es trobava aquella persona, habitualment destacada per algun concepte, la qual havia acceptat l’encàrrec de ser el mantenidor de la presentació per un condicionament, també, d’amistat o familiar.
Jo vaig ser mantenidor moltes vegades i des que, l’1 de març de 1968, en la presentació de la fallera major infantil de Gandia, vaig veure que el mantenidor, el jesuïta pare Puig, parava el seu discurs, desencaixat, increpant uns xiquets que estaven rebordonits jugant en la primera llotja del Teatre Serrano, al costat d’on estava el seu faristol, vaig decidir que, si alguna vegada acceptava ser el mantenidor d’un d’aquells actes, algú de la comissió havia d’impedir la presencia de xiquets revoltant davant de l’escenari. Però si no volies caldo… dues tasses! La primera vegada que vaig ser mantenidor va ser de la Falla del Col·legi ABC, l’any que la meua filla Sara era la reina infantil de la Falla. L’acte es va celebrar en el desaparegut Cine Paz, el qual tenia ocupades les vora mil places que tenia per familiars d’un munt de xiquets i xiquetes, els quals vestits de fallers tardaren una eternitat en recórrer aquell interminable passadís i que acabaren assentant-los a tots en el sòl, omplint aquell descomunal escenari, perquè no hi havia prou cadires. En el moment de pujar a l’escenari jo, ja sabia que el parlament que havia preparat tan acuradament era totalment inapropiat per a aquell públic, el qual crec que, realment, sols volia recollir els xiquets, anar-sen a casa, perquè era diumenge, havia començat l’acte a les onze del mati i amb aquell pas no anaven a abocar el caldo del dinar a hora adequada. En el moment que jo tan sols volia plorar i acabar aviat el meu parlament, una anècdota en salvà el moment i m’ensenyà el camí del meu futur com a mantenidor. Quan jo estava enmig de la meua tribulació vaig sentir que algú m’estirava del pantaló i vaig veure, atordit, com un xiquet molt menut m’interrompia el discurs, per a donar-me el bolígraf que ell havia recollit del terra dient-me: “¡Se te ha caído ezto!”. Jo creia que em podia morir, però tot el públic es posà riure i a aplaudir entusiasmat. Eixe dia vaig descobrir que calia afegir enmig del parlament alguna cosa que atrapara el públic.
En l’antic Teatre Serrano, en una presentació de la Falla de Corea vaig traure una guitarra i vaig fer cantar a tots els presents una cançó molt coneguda pels coreans amb la musica de “Clavelitos”. En el pavelló dels Esports de Gandia un camió transportà un descomunal piano de cola que vaig llogar a l’empresa Clemente de Valencia amb el qual Telmo Gadea m’acompanyà mentre dedicava paraules escollides a les reines. En el nou Teatre Serrano una violoncel·lista em va acompanyar en els moments especials i emotius. En altres presentacions em feia acompanyar pels meus amics poetes Tomàs Llopis i Guardiola i Salvador Bolufer, el primer amb aquelles poesies que et curullaven el cor d’emoció i el segon amb aquelles amb les quals aconseguia que aquell públic entregat plorara de riure i no abandonara la sala. Jo deixava per a mi el moment final per a dedicar-li unes paraules a la reina de la Falla, paraules sentides, sempre acompanyades per musiques per a mi significatives, que omplien tot l’espai del recinte i amb les quals jo creava una tendra simbiosi amb la seua majestat.
Mai vaig acceptar ser el mantenidor si no tenia una vinculació afectiva. Hui crec que seria incapaç de pujar a un escenari i de tornar a ser.
Pasqual Molina 