CULERES
Quan era un xiquet, ma tia Conchita em va posar unes culeres en els únics pantalons que tenia d’estiu. Eren uns pantalons curts, frescs, la tela era d’eixa que s’anomenava de mil ratlles. De color blau clar i tacte suau. No recorde per quina causa es van foradar i que necessitaren apedaçar-los. A mi aquelles culeres m’afectaren un muntó, em feia molta vergonya dur-les, perquè em sentia assenyalat com un xiquet descuidat, cosa que jo no era, o com aquell xiquet de família modesta que no podia tenir-ne més d’uns pantalons.
Aleshores, les peces de roba, en general, no es compraven en les tendes, les feien els sastres i les modistes, i hi havia, a més a més, pantaloneres i camiseres que s’ocupaven, especialment, d’estes peces de vestir. La tela l’adquiries en les botigues del carrer Major. N’hi havia unes quantes, Allí treballaven els botiguers, quasi sempre tres o quatres homes, els quals solien atendre, les “seues clientes” personals, a les quals tractaven amb molta familiaritat. I després d’assabentar-se de quin tipus de peça de vestir necessitaven, anaven col·locant, acuradament, damunt del mostrador, les diferents peces de tela que agafaven o baixaven de les prestatgeries, algunes de les quals arribaven fins el sostre de la botiga, perquè les clientes, quasi sempre dones, les veieren, les palparen i acaronaren, per apreciar-ne qualitats i textures.
La peça de tela elegida, o recomanada, es quedava damunt del mostrador mentre totes les altres eren, de nou, col·locades, ordenadament, en el lloc que tenien a les prestatgeries. La tela, aleshores, era desplegada, àmpliament o segons necessitats, i sobre esta, es mesuraven metres i palms amb una regla de fusta de cinquanta centímetres i, després, era tallada pel botiguer amb unes tisores grans, pesades, tall net i exacte, a la qual sempre s’hi afegien uns centímetres més de la tela escollida, per si de cas, pel mal ús o per l’ús exagerat, calia fer algun pedaç a la peça que s’anava a confeccionar. Pedaços que rebien el nom de l’àrea anatòmica subjacent a la peça que s’anava a reparar, en el cas que ens ocupa, culeres.
Feta la compra, la peça de roba era meticulosament embolicada amb paper adient, ja que aleshores no hi havia bosses de plàstic o de cartó, el botiguer, escrivia en una fulleta d’un diminut bloc el preu i la clienta anava a la caixa, en la qual sempre hi havia una dona, la caixera, a la qual quasi mai se li pagava totalment la peça adquirida, perquè el més habitual era que esta fora pagada a la ratlla, sistema molt instaurat mitjançant el qual t’emportaves el que havies comprat i ho pagaves de manera fraccionada, quasi sempre mensualment, fins que liquidaves el deute.
Jo vaig portar pantalons curts fins els tretze anys. En classe dels escolapis sols dos alumnes anàrem amb pantalons curts fins a quart de batxiller. Salom i jo, Quan ara ens veiem pel carrer ho recordem amb gràcia i amb certa dosi de nostàlgia. Aleshores jo, a l’hivern, passava un fred imponent, que no aconseguia minvar amb els calcetins alts de quadres escocesos que portava. Recorde encara la situació amb estupor, però ma mare deia que els xiquets havíem de dur pantalons curts i jo ja tenia tretze anys i els pels se me n’eixien per tot arreu! Un dia em vaig declarar en rebel·lia: si no duia pantalons llargs no eixiria de casa i no aniria més al col·legi. Ma mare, com en altres ocasions, em va dir que li ho consultaria a mon pare, qui, lògicament, va dir que si, perquè estic segur que ell no tenia res a veure en la decisió de Lolita i els meus pantalons curts.
L’amenaça de no eixir al carrer va desaparèixer eixa mateixa vesprada quan en La Casa Blanca, la botiga del carrer Juan Andrés en la que treballava ma tia Maria, qui era rossa, fadrina i elegantíssima, ma mare em va comprar uns pantalons texans de la marca Lois. Jo crec que mai he anat més feliç al col·legi que l’endemà d’estrenar-los. El dissabte d’eixa setmana anàrem a la botiga El Globo, situada en el carrer Major, fent cantó amb el carrer de la Creu, en la qual treballava mon tio Alberto, un cosí germà de ma mare, i allí férem el cerimonial de triar una peça de tela pels meus pantalons de mudar, els quals anava a necessitar prompte, perquè havia d’anar a una boda i volia fer-ho ben mudat. La tela, de color gris marengo, la recorde gruixuda. Una vegada comprada i començada a pagar li la portarem a l’altra punta del carrer Major al senyor Paco Estornell, qui era el sastre de mon pare. El senyor Paco va escoltar la indicació de ma mare que havia de fer-me els pantalons comptant que estava creixent i calia que els aprofitara diverses temporades. Així va ser, els pantalons em venien enormes i els vaig poder gastar durant tot el batxillerat a base de traure’n cises i d’allargar camals. Recorde que, sent jo ja major, quan tornava a casa dels meus pares, a part de la fragància d’Heno de Pravia que curullava el seu dormitori, en un calaix de l’armari jo trobava aquell tros de tela, enrotllada, d’aquells pantalons, que el botiguer hi havia afegit per si de cas calia fer algun tipus de pedaç i que afortunadament mai vaig necessitar.
L’altre matí, tornant a casa en el cotxe vaig veure una xica jove, passejant un gos pel Grau de Gandia. Era prou alta, de cabells i cames llargues. Vestia uns pantalons vaquers els camals dels quals estaven tots esgarrats, a propòsit és clar, i em cridà l’atenció que eren prou més notables els forats que els camals. Sens dubte, la xicona anava a la moda, la qual s’inaugurà fa uns pocs anys, però a mi en vingueren a la memòria aquelles culeres que tant m’afectaren aquell estiu.
He passat un parell de setmanes viatjant per Extremadura i des d’allí he lliurat a la redacció del diari els darrers articles per a no faltar a la nostra cita dominical. A Zafra en cridà l’atenció la nomenada “vara de medir de Zafra”, la qual esta cisellada en una de les columnes de la Plaza Chica i que era la mida de referencia de totes les teles que es tallaven en una important zona d’influència. Era la unitat castellana de medir les teles. La vara mesurava 83,53 centímetres i, aleshores, vaig voler confirmar el meu record que la vara de mesurar dels botiguers del carrer Major era de 50 centímetres, per la qual cosa, des d’allí, vaig telefonar a Natxo Moreno, amic de l’adolescència i botiguer de tota la vida, qui em confirmà que, efectivament, la vara que empraven els botiguers era de mig metre, però que son pare, botiguer també de tota la vida, li havia contat que, un munt d’anys enrere es gastava una vara de mesurar les teles de prop de 80 centímetres, la qual cosa els complicada la mesura per metres de les teles i que, finalment, decidiren emprar-ne la de mig metro. Parlarem d’aquell temps, em recordà la fidelitat de les clientes amb el seu botiguer i que, en ocasions, la confiança entre ells era de confessionari, i m’explicà que el nom de la ratlla donat a aquella manera de pagament venia de les successives ratlles que feia la caixera quan feia les restes de la quantitat que quedava per pagar després d’una nova aportació.
Pagar a la ratlla! La Visa tardaria a inventar-se!
Pasqual Molina 