“SAN NICOLÁS”
L’octubre de 1968, tota la família ens vam traslladar a València perquè jo poguera estudiar la carrera. El piset de l’Estat en el qual vivíem al carrer Tirso de Molina del barri de Corea a Gandia fou desmantellat, literalment, i ens n’anàrem a viure a València, en una finca situada al carrer de Ramiro de Maeztu, paral·lel a l’avinguda del Port, el qual, aleshores, encara estava per empedrar. Mon pare, funcionari de Justícia, havia aconseguit el trasllat al Jutjat Municipal numero 9 de la capital, desprès d’haver estat treballant durant vint anys en el Jutjat Comarcal d’Oliva. Eixia de casa de bon mati i no tornava fins passades les tres de la vesprada; la meua germaneta va continuar els estudis de batxillerat en el col·legi de les Carmelites, el qual estava situat al costat de les Torres de Serrans, i jo me n’anava tots els matins caminant, pel camí d’Algirós, cap a la Facultat de Medicina i no tornava fins a la nit. Tenia classes i practiques als matins i estudiava en la biblioteca a les vesprades. Ma mare es quedava sola a casa. Per a ella el canvi de residencia fou traumàtic, no havia eixit quasi mai de Gandia, allí tenia les arrels, les amigues i la família i a València no coneixia a ningú.
Mesos després feu amistat amb una veïna que vivia en la mateixa escala, un parell de pisos més amunt. Li deien Consuelito, i la seua família també s’havia traslladat a València, des de Gavarda, quan el seu marit va ser nomenat funcionari de duanes a l’aeroport de Manises. Però el més important per a ma mare, aquells primers mesos, fou assabentar-se que a Valencia també havia una església dedicada a “san Nicolás” i que podia reprendre aquella tradició d’anar-hi, tots els dilluns, com havia estat fent tants anys a Gandia. Ara, Consuelito i ella, hi anirien juntes.
La devoció a sant Nicolau s’estén per tot arreu del món cristià, el sant té una iconografia nombrosíssima, tal és així que les imatges de sant Nicolau tan sols són superades, en nombre, per les de la Santíssima Verge. És honorat com a patró de molts indrets i és, també, el patró dels mariners, dels xiquets i dels viatgers. Se’l considera un sant miraculós i la seua devoció, ací, a Gandia, duia tots els dilluns un munt de dones a caminar des de la ciutat a l’església dedicada al sant al Grau mariner. Caminades en silenci, per a resar i demanar solucions santes a problemes mundans.
L’església de sant Nicolau a Valencia estava situada en el casc antic de la ciutat, al carrer dels Cavallers. Ma mare i la senyora Consuelito agafaven, en la parada del canòdrom de l’avinguda del Port, el tramvia número 1 o el número 4, el que primer arribara, perquè, encara que l’un venia de la Malva-rosa i l’altre de Natzaret, qualsevol dels dos les deixava en el centre urbà. Anaven a peu fins l’església, allí complíem amb el cerimonial religiós i desprès, abans de tornar-se’n cap a casa, es feien un cafè amb llet i una pasta en qualsevol bar o cafeteria, ara no recorde quina, perquè, aleshores, encara no s’havia inaugurat El Corte Inglés.
Sovint, el record d’aquelles visites setmanals que ma mare feia amb tanta devoció es capaç de fer-me brillar els ulls i el fet de no haver anat mai a conèixer aquella església valenciana que a finals dels anys seixanta visitava ma mare totes les setmanes, em sap tan greu que ara entre sempre, siga on siga, als temples que em trobe dedicats a sant Nicolau.
Quan Hortensia Herrero, dona de Juan Roig, l’amo de Mercadona, i presidenta de la Fundació Hortènsia Herrero, va sufragar, amb 4.7 milions d’euros, entre els anys 2011 i 2016, el cost de la restauració de la vella església de Sant Nicolau i Sant Pere Màrtir i la transformà en l’esplendorós temple actual, jo vaig anar a visitar-la, amb cita prèvia, donada la gran demanda de visitants que volien conèixer-la. L’espai eclesial és comparat per alguns amb la Capella Sixtina i em vaig quedar bocabadat amb l’esplendor dels sostres, amb els frescos de Dionís Vidal, recuperats de l’amagatall de successives capes de guix pintat. També m’impressionà la bellesa de els capelles, de les voltes i de les escultures. En aquell moment, se’m va fer difícil reconèixer l’esperit de ma mare, allí, en aquell mateix lloc, anys abans, agenollada resant i demanat, de segur, per tots nosaltres, però, aleshores, vaig sentir que el meu cor bategava diferent. Vaig eixir d’allí emocionat per la bellesa del recinte i pels records difuminats en els núvols del temps.
L’altra nit, a Plasencia, desprès de la impressió que em causà la catedral il·luminada, em vaig trobar, un poc més avant, una església dedicada a sant Nicolau i, és clar, la meua dona i jo, decidirem entrar-hi. En fer-ho es duguérem la sorpresa que el temple estava ple de persones que aplaudien amb força una orquestra de joves músics d’instruments de corda que omplien el presbiteri i que, en eixe moment, estaven drets amb el seu director saludant i corresponent a l’aplaudiment del públic. Un programa de mà deia que era el concert de la tardor de l’Orquestra de Cordes del Conservatori Garcia Matos, que ells nomenaven “camerata”, perquè reunia tots els instruments de corda fregada: viola, violí, violoncel i contrabaix, en total uns 35 músics entre xics i xiques que ens digueren que tenien tots menys de 16 anys. I és clar, ens quedarem a escoltar-los. Quan acabà la interpretació del Rondeau from Abdelazer de Henry Purcell, Amparo i jo ens vam agafar de la mà, emocionats, i quan tocaren l’Hallelujah de Leonard Cohen, se’ns escapà algun singlot. Com era possible que aquelles criatures pogueren traure cel d’aquells instruments! Però, d’immediat esdevingué el millor de la vetlada. Quan de nou els joves seien i el director alçava la seua batuta per donar l’entrada al Sanctus de la Missa alemanya de Franz Schubert, un xiquet de l’última fila de l’orquestra s’alçà del seu seient i es dirigí cap el director i li va dir alguna cosa a cau d’orella davant l’estupor de tot el públic, de tots els seus companys de camerata i, més que a ningú, del seu director: El xiquet estava pixant-se i necessitava anar a orinar. El director, estupefacte, es girà cap al públic excusant la interrupció i feu un senyal al capellà perquè duguera el xiquet a l’excusat particular de la sagristia, mentre no trobava paraules per explicar al públic la situació. A mi l’anècdota en va parèixer entendridora. Es poden imaginar l’aplaudiment que va rebre el xiquet, qui no tenia encara dotze anys, quan tornà a la seua cadira. El concert, increïblement emotiu, continuà amb peces de Johann Johannson, de Piotr I. Tchaikovsky i la Via Capello de P. Martin i en acabar els joves músics tingueren que saludar repetidament al públic entusiasta. A mi un dels pilars del temple em tapava la visió directe d’aquell xiquet i, només acabà l’ultima peça del concert, en el moment que sonaven els tronadors aplaudiments, vaig anar a veure’l darrere del la grossa columna. El violoncel que tenia a les mans el nano era més alt que ell!
Parlant de tot un poc, perquè a les esglésies, a les col·legiates i a les catedrals, no hi ha urinaris públics?
Pasqual Molina 