LLEGIR
El primer llibre que vaig llegir va ser Cuerpos y almas, de Maxence Van der Meersch. El vaig llegir el 1964, quan tenia 13 anys. El llibre estava en un expositor de Plaza y Janés que hi havia a la recepció de l’Hotel San Luis de la platja de Gandia, on treballava de grum aquell estiu. El vaig agafar d’allí i em va atrapar des d’aquella primera pàgina quan el protagonista, l’estudiant de medicina Michel Doutreval, és rebut a l’entrada de la sala de dissecció amb el llançament de trossos de cadàver per part dels seus companys. Quan podia, allí mateix, obria ansiós per la pàgina en la qual m’havia quedat i llegia d’arrapa-i-fuig, fins que havia d’anar a baixar unes maletes, mostrar una habitació o fer un encàrrec i, aleshores el tornava a deixar a l’expositor. Unes setmanes després fou el meu aniversari y els meus pares me’l van regalar. Gregorio Marañón deia en el seu llibre Vocación i ética que la vocació no és el fruit d’una inclinació innata o predisposició irrefrenable cap un determinat camí, sinó que, més prompte, la vocació és el resultat d’anar rebent estímuls puntuals que fan que l’individu vaja dirigint el seu caminar cap una senda determinada. Jo no tinc cap dubte que Michel Deutreval, de Cuerpos y almas; Lucas Marsh, de No serás un extraño, i Andrew Manson, de La ciudadela, són els herois mèdics d’estes novel·les que condicionaren la meua vocació i em conduïren cap a Facultat de Medicina.
De menut vaig llegir els llibres que em portaven els Reis (Ivanhoe, de Walter Scott; Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, o Oliver Twist, de Charles Dickens) i, també, els exemplars del TBO que mon pare adquiria periòdicament i que vàrem enquadernar tots. No recorde haver llegit altres llibres, durant el període lectiu de la carrera, que no foren els de medicina. Sols hi va haver una excepció, el llibre que fou un impacte internacional i que tingué gran una repercussió entre els universitaris amb els quals convivia: Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Marquez, el qual, aleshores, realment, a mi no em va impressionar tant. Uns trenta anys després el tornaria a llegir i gaudiria de la manera d’escriure de l’autor i, sobretot, em sorprengueren els comentaris a peu de pagina que escrigueren diversos autors interpretant el que Gabo havia volgut dir en cadascun dels passatges del llibre, els quals també van sorprendre l’autor.
De llibres de lectura, n’hi ha hagut molts, cap amb transcendència per a mi. Va haver-hi un temps en el qual jo podia llegir un llibre tots els dies. Els llegia en les temporades de vacances de la facultat, sobretot en les de l’estiu. Eren fonamentalment novel·les. Els aconseguia en la biblioteca municipal, aquella que estava a la placeta dels “colomets” i regia Maribel Maño, de la qual jo era soci.
Als matins dels dos primers estius, acompanyava en la seua consulta don José Rubio, amb qui vaig aprendre a ser metge i, en els quatre últims de la carrera els vaig passar en la clínica de don Tomàs Mut, on vaig decidir que seria cirurgià. A les vesprades llegia. Em gitava en el llit per llegir. Podia fer-ho recolzant el cos en qualsevol dels dos costats pujant el llibre sobre el matalàs o sostenint-lo amb les dues mans enlairant-lo cap al sostre.
Llegia? O devorava línies! No ho sé! Un dia vaig començar a llegir, a les quatre de la vesprada, Papillon, d’Henry Charrière, i no vaig tancar el llibre fins que no vaig arribar a la seua darrera pàgina en la matinada del dia següent. Curiosament encara recorde amb prou nitidesa la trama de la novel.la.
Crec que mai he sigut un bon lector. Amb el llibre a les mans he volat sobre les línies sense apreciar el valor del llenguatge, la construcció de les frases i de la trama, el valor d’ortografies, ni l’influencia de sentiments i dels missatges, com si sols tinguera valor la historia cap el nus de la qual caminava amb velocitat de vertigen.
Un any, quan la presbícia guanyà l’edat, vaig començar a tindre dificultats amb la meua costum de llegir gitat. No podia fer-ho de costat perquè les ulleres no s’acoblaven i una vegada que el llibre el sostenia amb les dues mans, cap el sostre, em vaig adormir i el llibre em va caure sobre la cara, em trencà les ulleres i em feu un lleu ferida al nas.
Quan les obligacions professionals em mantenien ocupant durant tot el dia a m’agradava llegir un poc abans de dormir. Sempre tenia un llibre amb el full doblegat en la pàgina on havia deixat la lectura. Prompte em vaig adonar que, sovint, no recordava el que havia llegit la nit anterior i que havia de començar, de nou, fulls arrere, fins allí on recordava la trama. La lectura d’un llibre, encara que fora interessant, es feia interminable i el fet em resultava decebedor. Amb el pas del temps, el no recordar el que he llegit s’ha convertit en un martiri psicològic, alleugerit pel fet d’assabentar-me que és prou freqüent que passe.
Durant anys, he anat omplint les prestatgeries de ma casa amb llibres que anava adquirint pensant que un dia, probablement quan em jubilara, podria llegir-los. Han sigut llibres de totes les èpoques, de tots als autors universals. Llibres que d’antuvi pensava que m’orientarien i em dirigirien cap a tot tipus d’idees perquè jo en fonamentara les meues pròpies i que, ara des del tossal de l’experiència adquirida en tot tipus d’indrets i circumstàncies, em podrien servir contrastar les veritats que altres havien escrit abans. Encara no ho he fet. Tampoc sé si tinc interès d’avaluar el contrast.
En general no han sigut mai del meu interès els llibres que m’obligaren a pensar exhaustivament, perquè tinc dificultats per a comprendre les línies argumentals dels grans filòsofs de tots els temps i, a més a més, em fan fer-me arrere els grossos volums que les guarden. Com que no m’ensenyaren a estimar-los, he acabat rebutjant els llibres d’història amb el pretext de pensar que cadascun estava escrits a gust o manament del qui exercien el poder. Ni parlem dels de tarannà polític, un món on la veritat té diferents cares, sovint contraposades. M’ha sigut complicat seguir els escrits religiosos basats, els uns, en infal·libilitats i, els altres, en veritats fonamentalistes. Amb tot, he anant aprenent de les coses de la vida, supose, al menys suficientment, per a poder escriure aquestes línies.
Hui llig, per gust, els llibres dels amics poetes i escriptors, sovint ho faig, també, per a fer una crònica de les seues publicacions. Ho faré pròximament amb dos llibres escrits per dues persones estimades per mi, Agustina Perez i Emili Selfa, els quals acaben de veure la llum, i que considere molt interessants per a tots vostès.
Soc un lector meticulós de diaris escrits i digitals. Nacionals, comunitaris i locals. Soc lector de noticies, que no d’opinions. Per a llegir aquestes han d’atrapar-me molt el títol de l’article i el nom del seu autor. Des que vaig començar, fa uns anys, aquesta mena d’introspecció personal, totes les setmanes, crec honestament que el que he de dir-los o contar-los ha de ser fruit del que porte en la motxilla que he anat omplint, dia a dia, d’experiències i reflexions, les quals tracte, amb intenció de trellat, de compartir amb tots vostès, els meus benvolguts amics de l’altra banda de la pàgina del diari.
Pasqual Molina 